3
Fet i pastat, doncs, la
família va establir-se a Girona la tardor de 1904 – jo encara no havia nascut
allavonces –, en un tercer pis rònec de la plaça de l’Oli, a sobre mateix de la
lleteria d’un tal Càndido, a tocar de la pujada de sant Domènec. El lloguer l’ajustaren
en nou pessetes cada mes, gràcies a que els hi va fer de bo per tancar el
tracte un maquinista que també era manyo, però que ja portava uns quants anys culmerdejant
per aquells verals.
- Us estareu al rovell de l’ou, a quatre passes de l’estació – els hi va
dir, fent-los l’article del pis que els hi havia trobat donant veus en els llocs
apropiats, entre paisans i companys de feina.
Altrament, la ciutat que varen
trobar era ben diferent de la imatge emmusteïda i un xic carrinclona de la Catalunya
que s’havien afigurat després d’haver-li pres el pols des de Lleida, puix la
capital de ponent no responia ni de bon tros a les expectatives alimentades al
caliu de les fabulacions que des d’Aragó estant els n’emigraven s’havien empatollat
engelosits, en el bon sentit de la paraula, per la fama de prosperitat que enrondava
els catalans; tot plegat refiant-se de les bocades que irresponsablement escampaven,
vés a saber per què, uns paios que potser mai havien posat els peus a Catalunya,
no obstant es feien els entesos explicant sopars de duro.
Aquella Girona que tot
just acabaven de trepitjar, doncs, els hi eixamplava i desemboirava, no només en
sentit figurat, la perspectiva de les il·lusions mig rebregades que els havien fet
decidir a canviar d’aires, i els revifava l’esperança d’assolir-les, finalment,
en fer-ne tothom a qui li demanaven referències d’on havien anat a parar, tanta
propaganda del llur potencial industrial acabat d’esclatar i del comerç arriat
i ben arrelat, que no dubtaren gens ni mica que s’hi trobarien bé a la ciutat
dels dos rius i dels dos campanars. Una agradable expectativa que permeté
l’àvia, patidora de mena, d’enfrontar amb quelcom més de serenitat i calma d’esperit
el xàfec de cabòries i maldecaps que encara no n’era conscient que la esperaven
per ensopir-la a la cantonada que menys s’esperés.
Primer de tot, però, calia
decidir si el tiet Manolo acabava o no els estudis. La preocupació dels avis per
donar instrucció als seus fills podríem qualificar-la, amb la mentalitat d’avui
dia, d’elemental i de calaix; però, en aquella època més reculada, era una
prioritat diguem-ne secundària a casa dels jornalers, inclosa la de la gent de
pagès, quina màxima preocupació pel que fa a la formació dels fills es limitava
a que un cop sabessin de llegir, d’escriure i es poguessin defensar amb les
quatre regles aritmètiques, es dediquessin en cos i ànima a portar un jornal a
taula o donessin un cop de mà al terròs, si res més no conduint el bestiar,
enlloc de seguir escalfant els pupitres de l’escola, aprenent bajanades innecessàries.
Idèntic tracte esperava a les fills, amb la diferència que després d’aprendre
de lletra i una mica de costura, si no s’havien promès amb algun bon pretendent,
se les posava a servir o a treballar a la fàbrica. El que passa és que l’avi,
com en tantes altres qüestions domèstiques, anava força contra corrent; però, en
aquest concret de la instrucció dels fills, he de reconèixer que l’àvia li feia
costat en tot i pertot.
- Un home de profit – no se va
cansar de repetir-m’ho, quan era petit, fins que em sortí la cantarella per les
orelles -, és aquell que tota la seva puta vida podrà guanyar-se les guixes sense
dependre de ningú, només amb les seves mans i suant la cansalada; això sí, sabent
prou de lletra i de números per a no deixar-se fotre per ningú.
L’avi reconeixia des de
feia temps i li apreciava sense reserves que l’àvia valgués un imperi; però, quan
de veritat aquesta birbillejava, era posant-nos tots a rotllo sense necessitat
de fer un crit ni un retret i no deixant-se mai trepitjar ni que poséssim en
dubte qui portava els pantalons com a mestressa i administradora de la casa. Tanmateix,
un cop embastades les dificultats derivades de l’innegable capgirell familiar
que, per tants motius, havien representat els successius trasllats i canvis de
residència, la vida quotidiana semblava haver-se assolat finalment a Girona; estabilitat
que no va pas ser gens fàcil d’aconseguir ni de pair, al principi.
Us ben asseguro que abans
d’acabar-se el primer mes d’estada a la ciutat, l’àvia ja n’estava tipa i fins
al capdamunt, literalment a dues passes de tirar el barret al foc degut a la
tensió insuportable que es respirava al pis, per moltes petites raons relacionades
amb la convivència, sense que en pugui assenyalar cap de concreta. L’avi, sense
anar més lluny, en veure que volaven baixos s’havia tornat tot d’una sorrut i
malcarat per evitar respondre els retrets implícits en cada mala mirada de l’àvia;
el pare i el tiet Manolo esdevingueren com ensopits i sense geni, i la Teresita,
per culpa d’unes falconades de tos de les que no acabava de fer net a còpia
d’empassar-se tots els xarops miraculosos que li recomanaven, feia una acollonant
carona, pròpia d’una nena fràgil i malaltissa.
Sort n’hi hagué, després
de tot, que l’àvia quan semblava més abatuda es resistís, en un cop de carrinya
de les seves, a no deixar-se emmetzinar per aquell mal baf que viciava l’ambient.
La revifalla definitiva, com passa sovint, va materialitzar-se inesperadament a
base de prendre paciència i de deixar que els dies s’anessin escolant un
darrera l’altre, sense sotragades massa intenses. A vegades, no bellugar-se massa
i passar desapercebut és la millor recepta per arranjar trencacolls que semblen
insuperables, fent bona aquella dita que diu que el temps ho cura tot.
Sigui com sigui, per Carnestoltes,
sense quant val ni quant costa tothom havia recuperat el delit normal, i la calapàndria
malenconiosa de les darreres setmanes no havia deixat, en aparença, cap mena de
seqüela. El pare, que de ben segur era el més sensible i tendre de la família,
encara que no sempre estigués disposat a reconèixer-ho perquè ho considerava una
flaquesa de caràcter que no quedava bé en un home, hi patia un disbarat quan
s’adonava que les politges de l’encavallada domèstica grinyolaven i que, massa sovint
per vertaderes ximpleries, s’enferritjava el bon rotllo entre nosaltres.
Arran d’aquesta malaventurada
experiència viscuda en pròpia pell, l’àvia anys més tard va confessar-me una
curiosa i personal teoria, que es devia haver cabdellat tota sola, quan es va
veure les orelles: - a cap ciutat travessada
per un riu, i molt més en el cas de Girona que n’hi passen dos, no hi vagis a raure
per primera vegada en ple hivern perquè és una època en què tot el semblarà
fosc, humit, brut, inhòspit i insuportablement embromat i aspre.
Ja podia tenir raó la
dona perquè aquell hivern del 1904 no és que fos, climatològicament parlant,
dels més bons, sinó que la família va ensopegar-se’n un dels més rigorosos, d’aquells
que els més vells de la contrada repetien que feia anys que no n’havien vist un
d’igual. I per rematar la malastrugança, una passa de dengue va enllitar mitja
població, un moment o altre. I això que fins la Puríssima, el fred no va pas
ensenyar els ullals de veritat
Però, vés per on, enfrontar-se
amb una primera impressió rúfola d’una ciutat tenia les seves avantatges segons
també em reconegué l’àvia - un dia d’aquells que se li donava per fer-me confidències
com si degut a la meva innocència em m’utilitzés de confessor -, en el sentit que
un cop superat l’enaiguament, la impotència, la desesperació i el desconcert
per trasbalsos com els que havien hagut de suportat ells, hom es quedava literalment
immunitzat contra tota mena de migranyes, neures o decandiments futurs. Per mostra,
m’insistia amb satisfacció, només calia fixar-se en l’esparpell de la nostra
família, que quan semblava una espelma apagant-se sense remei, tot d’una va fer
una revifada espectacular en arribar la primavera, quin esclat de claror i sol
a dojo, inqüestionablement havia calat nova vida al pis.
I per la mateixa misteriosa
raó que mesos abans qui no s’arrossegava pansit s’havia tornat un carai d’avinagrat
compulsiu, des d’allavonces va ser a l’inrevés. Qui sap si el pare, per cert, no
va contribuir al relaxament general prometent-se amb la minyona de cal Càndido,
que després d’un curt festeig es convertí en ma mare. Durant els primers mesos
d’estar-se a Girona, com si formés part de les obligacions quotidianes que
s’havia imposat, l’àvia arrambava cap a casa totes les sedasseries que podia rampinyar
parant l’orella aquí i allà, quan anava a plaça i treia el cap per totes les
parades. De fet, s’havia convertit en parroquiana de la Siseta , una pagesa de Vilablareix
que parava al primer tram del mercat, i que era una dona tan eixerida i
trempada que li va fer el pes des del primer dia que es van conèixer.
La causa de que aquelles dones
es caiguessin bé tenia dues explicacions ben curioses: en primer lloc, la
pagesa no feia mai escarafalls del català que xampurrejava l’àvia -
consideració molt d’agrair per una persona tan primmirada per no tocar el
ridícul – i, d’altra banda, fiava a les parroquianes sense fer massa preguntes quan
veia que anaves justes de cèntims, apuntant el deute en una llibreta rebregada
de tant fer-la servir. I, segons confessava la Siseta, poques vegades cap parroquiana
li havia fet el salt ni aixecat la camisa.
El cas és que entre les
dues dones va establir-se en pocs dies, una relació basada en una complicitat que,
a la llarga, transcendí de la simple relació comercial i més d’una vegada l’una
o l’altra aprofitaven l’estona de veure’s per fer-se confidències sobre algun
trasbals delicat, fins i tot íntim; tanmateix, d’aquesta manera tan senzilla i
assossegada, els de casa estàvem sempre al corrent del què es covava a la ciutat,
tant si es tractava d’esdeveniments importants com de meres xafarderies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada