PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 26 març 2020)
No sé si els déus es parlen
entre ells ni si algú els hi explica el merder que tenim a la terra. Dono per
fet que els déus existeixen, perquè encara que no se’ls senti piular massa, no
en tinc constància que hagin presentat la dimissió formal; però desconec si
allà on s’estan, pari on pari i es digui com es digui la seva actual residència
divina, estan organitzats en alguna mena d’associació, club, gremi o sindicat,
com els seus col·legues grecs i romans, amb en Zeus al capdavant, quan ocupaven
l’Olimp. Pagaria el que fos per espiar per un forat, si és que es produïssin
realment canvis d’impressions entre Alà, Crist, Buda, Kali, Jehovà, Xiva,
Ganesha, Hanuman, Lakshmi o tants d’altres déus que tenen sucursal a la terra.
La pandèmia els afecta a tots igual, perquè de les xurriacades del virus dels
collons no se n’escapa ningú, i totes les seves respectives parròquies les
pateixen o les patiran; per aquesta raó tinc curiositat per saber si se’n
parlen entre ells alguna vegada d’aquests afers terrenals. Ja no m’atreveixo a
preguntar, a més a més, si se’n senten responsables individualment o de forma
col·legiada d’aquesta plaga en concret, perquè segons quina fos la resposta
n’hi hauria per tirar el barret al foc. Tampoc els seus clergues o testaferros
es prodiguen massa en donar explicacions o en organitzar algun tipus de
rogatives per allunyar el perill; despreocupació divina que m’escama i no em
pregunteu per què. O potser sí: senzillament trobo estrany que els sants barons
i patums de cada religió no es manifestin exigint dels respectius déus algun
gest, tant se me’n donaria si diguessin que això que ens passa en ho tenim ben
merescut per comportar-nos com uns heretges o, ens proposessin plegaries i
penitències col·lectives per implorar misericòrdia pels pecats aprofitant així,
de pico de picada, l’oportunitat per omplir temples, mesquites i sinagogues de
tota mena.
En serio: m’agradaria saber si els déus n’estan al
tanto de com les passem de putes a la terra, tant els justos com els pecadors.
I no només ara que estem segrestats a casa per no encomanar-nos del reconsagrat
microbi que ens pot rebentar els pulmons, simplement abraçant-nos o
estimant-nos, sinó que des de temps ençà estem tips de veure com els déus
permetent que invocant el seu sagrat nom s’atiïn guerres “santes” per massacrar
“infidels” a preu fet, o es practiquin genocidis sense precedents per motius
religiosos. Inclús avui, en plena pandèmia, a Síria se les estan fotent a
garrotades i a l’Àfrica Subsahariana les criatures moren com mosques perquè els
diversos “senyors de la guerra” no mouen un dit per salvar els que no són de la
seva parròquia. Tot en nom del déu de torn, que si és que existeix i sap el què
passa, em sap molt de greu dir-ho, però calla com un brètol. ¿Ho saben els déus
que dirigents mundials que es persignen cada dos per tres i es piquen el pit,
com ara en Trump o en Bolsonaro, han dit en ple apogeu del coronavirus que per
treure-se’l de sobre cal que els vells es morin quan més aviat millor, perquè
la generació dels seus néts puguin sobreviure? N’han sentit a parlar d’aquests
disbarats, els déus a qui pertocaria saber-ho? Però, si ho saben i no els hi
paren els peus - fent que la terra se’ls empassi, per exemple -, preferiria
arribar a la conclusió que els déus no existeixen, abans de sospitar que si
callen és perquè són còmplices.
Un home, dels que ara en diuen “d’església”, ahir es
referia a no sé quins versicles de la Bíblia on un tal Isaïes profetitzava que
pagaríem car haver-nos tornat descreguts. Francament, no m’agrada que no hi
hagi déus, sigui perquè no n’hi ha hagut mai o perquè en un moment donat varen
tancar la paradeta i no donen senyals de vida. I no m’agrada, perquè els
necessitem encara que només sigui per agafar-nos-hi com a un ferro roent, com a
últim recurs quan van maldades. Però si ja l’Albert Camus feia dir al
protagonista de la seva novel·la “La Pesta” que se li feia una muntanya creure
en un Déu que permetia que nens innocents morissin perquè sí, imagineu-vos els
dubtes de tanta gent que els darrers anys ha sigut testimoni de les criatures
que han acabat ofegades al mediterrani en enfonsar-se les pateres amb que
intentaven fugir de l’odi i la guerra que destruïen els seus països, en nom
d’algun deu, esclar. Vet-aquí quin dilema! Si els déus no existeixen, quina
enredada! Però si fos a l’inrevés i miressin cap a una altra banda, quina
decepció! Que cadascú s’ho reflexioni tranquil·lament; alguns fa temps que ja
han fet creu i ratlla de la fe a cegues, però d’altres preferim viure com si
realment els déus ens escoltessin, encara que no es notí. Suposo que a les
cabòries d’avui hi ha influït la manca de sol. Portem dotze dies confinats i
encara ens en queden disset més; però, d’això tampoc en tenim cap certesa
perquè tot depèn de qui expliqui la pel·lícula. Per cert, a part d’això dels
déus, us heu fet sobre la gènesis del coronavirus la pregunta del milió de
dòlars, “cui prodest” aquesta ensulsiada global?
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada