PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 març
2020)
Amb
tota Espanya a la garjola domèstica, per culpa d’una merda de virus que no se
sap qui va deixar anar i escampar, i d’una crisi monàrquica tant sense
precedents com la sanitària, s’esperava molt més de la compareixença del
monarca i cap d’Estat, entre d’altres raons perquè arribava tard i amb calçador
el seu discurs institucional, i després de les crítiques que el seu silenci
inexplicable estava aixecant. No és que se n’esperés gran cosa del que diria,
però almenys molta gent tenia curiositat per veure si al final donaria la cara
sortint-se del guió i es guanyaria l’auditori amb una dosi més o menys
calculada de franquesa i espontaneïtat. Ha perdut novament l’ocasió de
reivindicar-se com a pal de paller. No se n’ha sortit, sigui perquè va pensar
que ja complia fent un panegíric amb poca empatia i gens de convicció, no
desviant-se ni una coma del guió qui li va escriure un assessor pagat a preu
d’or, però que no es guanya el sou. La papereta era difícil, però precisament
per això i perquè sabia en el vesper que es ficava tenia de ser conscient que
l’audiència esperava escoltar una musica diferent de la que ja se saben de
memòria.
A la meva manera de veure, se li
hagués pogut perdonar la falta de substància del dircurset si hagués comparegut
deu o dotze dies abans, quan va començar el sarau i calia animar els ciutadans
a preparar-se pels trasbalsos que se’ls hi venien a sobre; però, no té dispensa
que esperés fins ahir a obrir la boca, just quan tot el peix ja estava venut.
Tanmateix, al rei en certa manera el podria acusar de plagi del contingut de
les reflexions que vaig escriure al blog fa una setmana- si les hagués llegit,
esclar, que no és el cas -, és a dir, es va limitar a reiterar conceptes
retòrics que la població ja estava cansada d'escoltar i llegir: “que aquest
virus no ens vencerà, sinó que ens farà més forts com a societat més
compromesa, més solidària, més unida”; que “una societat dempeus enfront de
qualsevol adversitat se’n surt". També va posar èmfasi en que la crisi era
"temporal" i es podria "vèncer i superar" i que només posa
“un parèntesi en les nostres vides” i que “tornarem a la normalitat més aviat
que tard, si no abaixem la guàrdia, si tots unim les nostres forces i
col·laborem des de les nostres respectives responsabilitats”. I la guinda de la
retòrica la va posar quan va recalcar una veritat que pel seu comportament es
fa difícil de creure que comparteixi, si és que l’entén: "hi ha moments en
la Història dels pobles en què la realitat posa a prova d'una manera difícil,
dolorosa i de vegades extrema els seus valors i la capacitat mateixa d'un
Estat". Tot plegat, paraules al vent sense suc ni bruc, que els ciutadans
li van replicar amb una cassolada de campionat, sonant de fons una mítica cançó
de resistència adaptada a les circumstàncies: Corona, ciao, ciao...
Fins demà, bon dia de sant Josep
tingueu tots i totes i malgrat tot penseu que ja queda un dia menys, si es que
pensar en el que ens espera el dia després us consola gaire.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada