PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 29 març
2020)
En un determinat moment, el
progressisme o l’esnobisme van aconseguir desterrar del nomenclàtor social
l’expressió “germanetes dels pobres” referida als asils de vells, i la van
reemplaçar per una de més sostenible com “residència de la tercera edat”, que feia
més patxoca i rentava la cara al sistema tradicionalment benèfic d’atenció als
ancians. Preveient que no trigaria gaire que amb el progrés econòmic el
concepte “família” esdevindria un valor cotitzat a la baixa i que l’expressió
“casa pairal” sonaria a papanatisme, uns quants emprenedors visionaris i
espavilats van ensumar que en un futur no gaire llunyà tenir cura de la gent
gran ja no estaria reservada a la beneficència, sinó que amb la
desestructuració familiar s’obririen moltes possibilitats de fer negoci ajudant
una colla de fills hiperactius i estressats a “independitzar-se” d’una manera
enraonada i civilitzada dels pares, per tal de fer la seva vida sense patir per
ells. El cens d’establiments geriàtrics es va multiplicar; però, en el fons,
per molt que se’ls hi rentés la cara, la majoria continuaven sent asils, si
diem les coses pel seu nom, encara que les conveniències socials havien apujat
el seu llistó a la categoria de “residència”, entre d’altres raons perquè ni
cap ancià volia sentir que s’estava en un asil ni cap bon fill, que havia
portat els pares a l’asil, i la paraula “residència” els redimia de passar
aquesta vergonya. De residències ni havia de tota mena: unes quantes de
privades que realment eren residències vip, unes altres (privades i públiques)
que feien el que podien per assemblar-s’hi de fona fe i la resta que, per
desgràcia, no passaven de ser unes guarderies de vells. Les públiques perquè
les misses no donaven per gaire més i les privades perquè l’afany de lucre dels
propietaris era l’objectiu prioritari. La realitat era aquesta, per molt que
vulguem maquillar-la.
Ha estat necessari, doncs,
que aparegués de sobte una epidèmia tan inesperada i cruel amb la gent gran
perquè es palesés que darrera de la majoria de residències públiques i algunes
de privades no hi havia infraestructura, logística ni prevenció sanitària
suficient com per entomar una passa d’aquestes característiques. En moltes de
les residències que han estat intervingudes s’ha posat de manifest que ni tan
sols es pot mantenir a ratlla la distància de seguretat entre residents.
Aquesta és la realitat conseqüència, entre d’altres decisions miops i
equivocades per part de l’administració, del patafi de la Llei de Dependència,
puntal bàsic de l’Estat del Benestar, que va ser una de les principals víctimes
sacrificades de l’aquelarre organitzat per salvar les entitats financeres de la
bancarrota, a partir de la crisi del 2008. Amb les queixes per la manca de
voluntat per trobar els recursos necessaris per implementar els ajuts a la
dependència en podríem omplir pous; però com que s’anava tirant a empentes i
rodolons, gràcies sobretot al voluntariat i al sacrifici de les pròpies
famílies, els governants tiraven milles mentre es dedicaven a d’altres
prioritats polítiques de més rendibilitat electoral, refiats que qui dies passa
anys empeny.
Però vet-aquí que el coronavirus ha descobert les
vergonyes i les fragilitats estructurals del en teoria millor sistema sanitari
del món i, per extensió, les de les residències de gent gran. I això no
s’arreglarà posant-hi pedaços tan ben intencionats com els que ara tothom es
treu de la màniga, i la gent gran hi deixarà molt de pèl. Fa més de vint anys
que quan més es demanaven polítiques públiques que garantissin la cobertura de
necessitats de les persones, i més en concret de les de més edat, les
polítiques de retallades en matèria de despesa social i sanitària anaven en
direcció contraria. La Generalitat, per exemple, va invertir l'any passat 1.500
milions d'euros menys en Sanitat que al pricipi de la dècada. Moltes dotzenes
de vegades, a més a més, hem sentit com destacats líders mundials
estigmatitzaven la gent gran retraient-li que allargava la vida massa. El gener
de 2013, al ministre de Finances del Japó, un dels països amb una taxa d’envelliment
més elevada, se li va escapar: “la gent gran que ja no es val per si mateixa,
ha d’afanyar-se a morir”. L’avui presidenta del Banc Europeu, la senyora
Lagarde, quan era la capitosta del FMI va deixar entendre que l’envelliment de
la població era un llast per la prosperi-tat de l’economia. I fa quatre dies,
dos pallassos peripatètics com en Trump i en Bolsonaro, presidents d’Estats
Units i del Brasil, tampoc veurien malament que la gent gran que faci lloc als
néts quan més aviat millor.
Jo no sé com s’ha posat en circulació o se li va
"escapar" a algú el microbi que té paralitzat mig món i acollonits
tots els vells, però espero que el dia de demà no se sàpiga que vam viure un
genocidi selectiu i il·lustrat. En fi, hem arribat als quinze dies de
confinament i ens queden encara quinze de més durs, confiant que serà per fi de
bé. Ara bé, per molt que procurem desconnectar, no podem renunciar a pensar i a
expressar amb tota llibertat el què pensem. Perquè poca cosa ens queda més per
fer. Apa, que avui es farà de nit una hora més tard i l’hivern, una
col·laboració especial dels de dalt, ens privarà del sol i de la caloreta
durant mitja setmana. No els hi tingueu en compte, però no ho oblideu!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada