DIARI D’UN CONFINAT – MALGRAT TOT, HI HA MÉS BONA CONVIVÈNCIA DE L’ESPERADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 28 març 2020)

No dic pas que no passi el que diuen els apocalíptics, però em sembla que els incidents de violència domèstica com a seqüela de la confinació forçosa no són tants com s’insinua. Per descomptat, són molt més els casos de persones que comparteixen clausura en una convivència exemplar, que no pas aquells en que la mala maror amenaci sortir de fogó. Però, com sempre passa, hi ha qui es llepa més els dits posant en relleu els brots de conflictivitat i la tensió potencial que no pas el clima de bassa d’oli, que en general es respira en el territori confinat. Per tant, a la meva manera de veure em sembla injust i un sabotatge a la moral assenyalar el contrari, perquè aquestes basses d’oli en la majoria d’ocasions són conseqüència d’esmerçar-hi molta generositat, comprensió i renuncies per part de tots els que han de conviure en un espai reduït vint-i-quatre hores. D’entrada, l’obligada convivència ha aconseguit que es coneguessin millor entre ells pares, fills, germans, avis i tota la parentela que comparteix la llar. Incloses les parelles mateixes. L’agitada vida laboral i social moderna, quan cadascú gestiona la seva pròpia agenda d’obligacions i compromisos amb total independència, no afavoreix que es comparteixin massa coses perquè sovint ni els horaris ni els gustos coincidien; i si només de tant en quant feien àpats quotidians plegats – les celebracions no compten -, no era perquè no s’estimessin, sinó simplement perquè tothom sol anar a la seva bola, gelós de salvaguardar la parcel·la de llibertat individual que cadascú s’ha bastit fora de la llar familiar i que, en alguns casos, s’emportava a casa aquest món particular no per compartir-lo, sinó per tancar-se amb ell darrera la porta del seu quarto.

             En canvi, la confinació obliga a compartir el mateix espai, conversa i sentiments tot el sant dia, a vegades, encara que sembli fort expressar-ho així, amb uns quasi desconeguts, en el sentit de no estar familiaritzat amb les manies, tics, aficions, simpaties o antipaties, incloses les culinàries de la gent que conviu sota el mateix sostre. De cop i volta, amb aquelles persones amb qui potser s’hi coincidia a penes un parell de moments cada dia, a vegades a l’entrada o sortida de casa o del quarto de bany, ara hom s’hi ensopega a cada pas i no és que facin nosa, sinó que s’han d’acabar de descobrir, olorar i observar.-se. No sé com ho han resolt en cada cas, si escoltant consells d’auto-ajuda o inventant-se el mètode sobre la marxa, però en aquestes llars que de primer semblava que els confinats tenien més retirada amb una tribú que no pas amb una família, algú de la colla va aconseguir fer-los asseure a parlar per posar els punts sobre les is, perquè una situació que tenia molts números de degenerar en un caos es reconduís cap a la calma acordant rutines, objectius i normes d’organització simplement per acabar aprenent a conviure plegats. Començant, repeteixo, per descobrir els caràcters, els tics, els defectes i els encants de cadascú, per establir a partir d’aquesta base un ambient de complicitat.

Per tant, a la meva manera de veure més que posar èmfasi en els casos en que la convivència pot petar escandalosament, que malgrat el que alguns vulguin fer veure són escadussers, s’hauria de fer palès i prevaldre que hi ha infinitat d’exemples de convivència tranquil·la i responsable, guanyada a pols entre persones que vivien en teoria juntes però que no compartien gaire la vida, que no es coneixien massa els rebrecs, per dir-ho clar, I que ara s’han adonat que han de canviar de manera de fer per defensar-se en equip de l’angoixa, la por i la incertesa que ens domina i acollona. I, sobretot, per trascolar i pair els imputs informatius pessimistes amb serenitat crítica i objectiva, inventant-se cada dia activitats originals i esbojarrades si convé, que ajudin a passar les hores, carregant les piles.

Ahir vaig sortir a comprar, amb l’ai al cos per tot allò que se’ns diu que ens pot passar si posem un peu al carrer. No vaig fer el ruc i vaig anar per feina. Vaig observar que mentre els supermercats es mantenen més o menys ben assortits, els cartells posats als vidres de les farmàcies avisant que no tenen alcohol, desinfectants, mascaretes ni guants resulta bastant depriment i una mica tercermundista, francament. Em va agradar de veure que la redacció del “Periódico d’Extremadura” publica diàriament un apartat on recrea les tres notícies positives de la jornada, pel que fa a l’evolució de la crisi sanitària. Necessitem moltes bones notícies i brots d’esperança, com el titular d’ahir de “La Vanguardia”: “Primer indici d’alentiment en el ritme de nous contagis”. Deixem que cadascú faci el que té de fer, metges, epidemiòlegs i autoritats legítimes, i que els polítics i els apocalíptics es confinin la llengua i es cusin la boca. Deixem treballar en pau els que es trenquen el cap per superar la crisi i no els estiguem a sobre contínuament per retreure’ls-hi cada relliscada, perquè són tan humans com nosaltres i se’n senten els primers. I nosaltres desconnectem tant com puguem del safareig, fem cas de les recomanacions dels que hi entenen i cuidem-nos al màxim, amb sentit comú i bon humor, perquè som els hi tenim més a perdre.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM