PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 17 març
2020)
La principal condició del líder
no consisteix en prendre decisions i pronunciar discursos abrandats que en un
moment donat aixequin la gent de les cadires, sinó en tenir carisma,
credibilitat i autoritat moral suficient perquè la gent se’l cregui i no li posin
entrebancs per governar. I d’aquesta mena de líders més aviat n’anem escassos,
raó per la qual ens trobem com ens trobem; sense resoldre cap de les
successives crisis que en els darrers temps ens han aclaparat i escantonat la
convivència entre les nacions i pobles, i s’han petejat el benestar de les
persones. Des dels temps de la guerra freda el somort de la guerra calenta no
ha deixat d’incendiar un lloc o altre del planeta, i la indústria dedicada a
fabricar armament – des del convencional al nuclear, passant pel químic encara
que estigui prohibit i es mantinguin en secret les investigacions -, és una
inversió segura a la que s’hi apunta tothom, els més escrupolosos complint el
precepte evangèlic de que allò que fa la mà dreta no ho sàpiga l’esquerra. El
capital no té ideologia ni religió. Apostar per la globalització, sense
curar-se en salut perquè no es desboqués i esdevingués salvatge, va ésser un
error de càlcul polític de conseqüències incalculables; del qual només se’n pot
donar la culpa a la miopia dels principals dirigents mundials, cada vegada més
allunyats del perfil d’estadista humanista pendent del benestar de les persones
enlloc de la rendibilitat dels capitals.
A la meva manera de veure, doncs, va ser un error
garrafal permetre que el lideratge del món se’l repartissin dues potències –
Estats Units i Unió Soviètica –, en base al seu arsenal nuclear i al domini de
l’espai exterior. Al club atòmic s’hi varen afegir nacions de segona categoria,
cadascuna apadrinada interessadament per una de les grans potencies, pensant
que les satel·litzarien; un altra falta de vista colossal. Sobretot considerant
que una d’aquestes potències emergents – Xina -, no es conformaria entomant el
paper d’escolà d’amén del seu padrí rus, sinó que es convertiria en un gegant
que a la llarga disputaria el lideratge mundial a les dos potencies
hegemòniques. Fa quatre dies, al prototipus més característic de líder
esperpènticament inepte – el president Trump -, no se li’n va acudir cap altra
bestiesa que pessigar Xina allà on més podia posar-la nerviosa; drets humans i
polítics i – sobretot – la qüestió dels aranzels. De moment només és una
especulació per part meva, però des de fa dies una veueta impertinent m’està
insinuant en hores d'insomni una sospita que he de reconèixer m’intriga. És una
teoria exposada per etapes: a)- a Xina hi ha un brot de coronavirus i el govern
ordena el confinament de la població del nord del país, on radiquen les
principals fàbriques productores de components industrials. b)- La diguem-ne aturada
tècnica xinesa provoca que a la industria occidental se li estrangulin els
estocs de recanvis i components. c)- després de quatre setmanes i escaig de
confinament, els nous contagis a Xina pràcticament són testimonials i
l’activitat productiva s’està refent; precisament, quan tot el món, inclòs
l’arrogant ianqui emprenyador, s’està arrossegant de genolls per terra en una
alarma col·lectiva i dràstica que els hi arronsa l’orgull i les exigències, i
que els que arruïna-rà fins a quedar-se tota sola com la reina del mambo,
imposant les seves regles de joc i dient al senyor Trump per on es pot empassar
els aranzels, fent bo en certa manera el pronòstic que va escriure a meitat
dels setanta, el francès Alain Peyreffite en el seu llibre: “Quan Xina desperti...”
Per arrodonir aquesta especulació, només faltaria que de sobte ens despertéssim
un dia d’aquests amb la bona notícia que la Xina d’on va sortir el problema ha
trobat la solució. Què voleu que us digui? Malgrat tot, ja m’estaria bé aquest
final, si almenys deixo de sentir-me presoner a casa.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada