4
De la primera enganxada
forta entre l’avi i l’oncle Joaquin, jo en vaig ésser testimoni de primera mà, i
puc assegurar-vos que sacsejà la nostra família poc després d’acollir l’hereu i
la seva tribu a casa, de rellogats temporals, aquell estiu del 1918. El cosí Mauro
en fou el detonant de la mala maror, en sortir-nos als quatre dies justos d’haver-se
escarxofat al meu dormitori, mentre sopàvem, amb l’estirabot que no
l’interessava gens ni mica pencar al ferrocarril seguint la tradició familiar, sinó
que volia fer-se capellà. Quan va sortir amb aquesta trescanada, l’avi es va
quedar de pedra, sense saber quina cara posar-hi, de tant com li venia de nou el
que acabava d’escoltar. En canvi, a l’oncle se li va entravessar la impertinent
franquesa del seu fill, ja que en no venir a tomb en la conversa, es prengué el
comentari com una provocació, per ganes de fer ballar els gegants abans de Corpus.
Ara bé, en esbravar-se l’oncle
tan rabiüdament tots vam assabentar-nos, quasi sense tenir temps de pair-ho,
dels greus enderivells que es veu empotinaven un dia sí i l’altre també les
relacions domèstiques dels nostres parents de Saragossa, en contra del què teníem
entès, puix pel que explicaven quan es cartejaven amb els avis, tot eren flors
i violes: és a dir, que vivien la mar de feliços i menjaven anissos, ben
avinguts i guanyant-se passablement la vida. Déu n’hi do, però, de com n’era de
diferent la realitat, i vés a saber per què s’ho portaven tan callat!
No ens venia de nou que l’oncle
Joaquin tingués un geni com la pólvora, ni que sovint s’enfilés per les parets
sense rumiar-s’ho gens, en prou feines li apuntessin un misto al cul; i que si li
trencaven la girada gités renecs a tort i a dret. Aquest caràcter explosiu era
possiblement el tret que més caracteritzava el seu tarannà i determinava la diferencia,
entre el seu capteniment i el de l’avi o del pare, que comptaven fins a vint
abans de ficar cullerada en cap conversa entregirada, sobretot si tenia traces
de degenerar en una discussió acalorada, perquè tenien sempre present la dita que
quan dos es barallen al tercer sempre li sol tocar el rebre.
En canvi, ara que garbello
el passat a la recerca de respostes per a les meves preguntes quan em miro al mirall,
els hi hauria de retreure, que un cop havien decidit quelcom que era tan difícil
com atrapar la lluna en un cove, que no s’ho repensessin i es donessin per la
pell, desdient-se de la caparrada que haguessin pres a sang calenta.
Perquè se m’entengui bé, matiso:
l’oncle Joaquin, malgrat fos un torrapipes a qui se li escalfava la boca tan de
pressa que es posava de seguida com un pebre, tenia de positiu que era de bastant
més bon ferrar que l’avi i el pare, si se li feia veure que pixava fora de test.
I podia ser, fins i tot, raonable i flexible a l’hora de baixar del burro; això
sí, sempre que se li demanés per favor que afluixés una mica i se li expliquessin
a bastament les coses sense alçar-li la veu o anant-li amb amenaces, volent endur-se’n
el sac i les peres. A la brava, rai, l’oncle no donava pas el braç a tòrcer ni
que el matessin, ni encara que veiés que havia ficat la pota fins al maluc.
- Sabeu, pare, per què vam haver d’escampar la boira de
Saragossa? – l’oncle
va destapar tot solet la caixa dels trons, sense reprimir-se’n un pèl – Doncs perquè els frares, al desgraciat del
vostre nét el tenien ben entabanat amb aquesta ceba de fer-se capellà.
- Què dius que li han fet? – preguntà atabalada l’àvia.
- La dona, que vós ja sabeu que sempre ha estat una rata de
sagristia des que servia a una de les cases més carques de Saragossa – li va respondre a sa mare, com si
disparés les paraules des de la boca -,
no va parar fins veure el seu nen disfressat d’escolà, i amb l’excusa que la
capellanada li donarien de menjar, li ensenyarien de lletra i li farien aprendre
les quatre regles, tot de franc, el duia cada dia a l’escola del convent ... Jo
no vaig oposar-m’hi, la veritat sigui dita, tot i que no em feia cap gràcia, però
el cas és que em vaig deixar enlluernar en calcular que, de moment, seria una
boca que m’estalviava d’alimentar. Per tant, mentre el bordegàs no tingués edat
per treballar ja m’estava bé que maregés la perdiu a missa. Però, d’aquest
carai de gentussa no te’n pots refiar i de seguida se’n varen encapritxar i
se’l volien fer seu, tant sí com no; sobretot, quan ja tenia edat de donar-nos
un cop de mà, portant un jornal a casa.
- Així, vares ser tu qui va demanar al ferrocarril el
trasllat a Girona, sense dir-me’n res? – es va sorprendre l’avi, que pel que vaig deduir ho tenia
entès d’una altra manera.
- És clar, què volíeu que fes, si no? A aquells malparits de
merda els hi hagués trencat la cara, si la dona no m’arriba a aturar a temps. ¿On
s’ha vist que una colla de males arnes pretenguessin tenir més drets que no pas
jo, sobre el meu propi fill?
- Si no haguéssim vingut, el dia menys pensat aquest home hagués
fotut un bon disbarat – va corroborar la tia Isabel, amb el fil de veu que li havia quedat, vés a
saber si després de suportar unes quantes esbroncades de l’oncle -. Quan es va discutir a mata-degolla amb un frare,
jo em pensava ben bé que l’escanyaria. I encara sort que no ens hagin denunciat,
que només ens faltaria aquesta pel duro.
- Si tu no t’hi haguessis ficat pel mig, jo potser no m’ho
hauria agafat tant a la valenta, ni arribat tan lluny – l’acusà
l’oncle, sense afluixar de l’emprenyada que li havia agafat. - ¿O és que no t’adonaves que l’alatrencat del
teu fill, cada dia s’amariconava una mica més, al costat d’aquells pervertits?
- Plega de dir ximpleries! – féu l’avi alçant-li la mà, que va deixar caure ràpidament,
en adonar-se’n del disbarat què havia estat a punt de cometre pegant una cleca
al seu fill. ¿Per què no me’n vares dir res de tot això, abans de comportar-te com un
dròpol?
- I de què hagués servit? Vaig pensar que canviant d’aires potser
tot tornaria a endreçar-se; però, ja veieu que aquest gamarús no està per
fer-se enrere ni penedir-se de res. Però a mi no me la fot! Que massa conec del
peu que calça: té un os a l’esquena de ca l’ample, i un morro que se’l trepitja.
Veient que la discussió
s’anava enfilant per moments i que l’oncle no s’avenia a tranquil·litzar-se,
l’àvia va alçar-se de la taula prenent de la mà la Teresita , que ploriquejava,
i se la va endur a dormir. Aprofitant l’ocasió, l’avi ens va donar a entendre a
mi i als cosins que escampéssim la boira. Ells no es feren plegar i s’aixecaren
de la cadira creients i una mica alleujats, però jo vaig intentar fer-me el
ronsa perquè preferia quedar-me, suposant que no trigaria gaire a saltar espurnes
al menjador. Batussa, vatua l’olla, que m’hagués agradat espiar des de primera
fila, encara que fos per un forat. Però l’avi em va mirar tan enfurismat, que
no vaig tenir més remei que plegar veles, resignant-me a perdre’m el més
interessant del terrabastall familiar que s’estava congriant.
Com que era massa d’hora
per entaforar-nos al dormitori, on amb prou feines ens podíem moure de tant atapeït
com estava, vaig empènyer els cosins escales avall i ens asseguérem a l’escaló
del portal de casa sense badar boca. De fet, ens tractàvem tot just des de feia
quatre dies i no hi havia prou confiança entre nosaltres com per encetar amb
naturalitat una xerrola fluida; però, transcorreguda una estona d’aquell silenci
incòmode, en Mauro va ser el primer de trencar el gel, mentre el seu germà se’l
mirava tan embadalit que semblava com si n’estigués encaterinat.
- Em sap greu el ciri que s’ha muntat allà dalt per culpa
meva – va murmurar amb
franquesa, sense mirar-me a la cara, amb la barbeta recolzada als genolls.
- No sé què dir-te, de veritat que vols fer-te capellà? – li vaig contestar el primer que se
m’acudí.
- Si, però no n’hi ha per prendre-s’ho com ho fa el pare – em respongué amb un aplom com a
mínim xocant, en una persona que solament tenia quatre anys més que jo -, a vegades es posa d’una manera que no se li pot dir res. No para de repetir que sóc
un inútil i un mal fill perquè no porto cap jornal a casa, i que els frares se
l’estan rifant. La mare sempre m’havia fet costat quan m’escridassava, però des
del dia que el pare la va fer callar d’un mastegot i empentant-la de mala manera davant meu, no
s’ha atrevit mai més a portar-li la contrària, almenys si jo hi era. Suposo que
l’hem hagut de seguir aquí perquè no podíem fer res més, esperant que s’assossegués
en parlar amb els avis; però, ja veus
que ha estat endebades.
- I tu, no podries afluixar una mica? Potser si t’avinguessis
a posar-te una temporada a treballar a l’estació com ell vol, la mala maror es
desembotiria i qui sap si no podríeu trobar la manera d’entendre-us i tot més
endavant.
- No t’ho pensis pas! – va tallar-me en sec, posant-se dempeus per recalcar la
seva disconformitat amb la meva insinuació. Però, de seguida va ajupir-se a la
gatzoneta, continuant la seva exposició en veu baixa: - Traslladar-nos aquí ha sigut, en el fons, una fugida cap endavant per
part del pare, com a la desesperada i fent servir tota aquesta història dels
frares només com excusa. El cert és que viu amargat des de fa temps i cada dia
que passa ho estarà més, per altres raons que no tenen res a veure amb mi ni amb
que vulgui fer-me capellà; però, a mesura que passin els dies i s’adoni que amb
la seva obstinació l’ha tornat a cagar, un nou rampell de ràbia s’estavellarà
damunt nostre, de la mare i de mi. A Saragossa, malgrat tot, el pare era algú a
l’estació perquè tothom, per bé o per mal, el coneixia, s’hi feia i li aguantaven
el mal geni; fins que se li va agrejar tant el caràcter, segons la mare just
des que es va embolicar amb males companyies que li van omplir el cap de pardals
i d’idees revolucionàries, que era insuportable i es posava a discutir o a
barallar-se per qualsevol ximpleria, a més a més a la feina s’havia tornat
esquerp amb els companys i llenguerut amb els superiors. En canvi, aquí comença
de nou i s’haurà d’acostumar i conformar a pintar com un zero a l’esquerra; i d’això
sempre me’n donarà la culpa a mi, no en tinguis cap dubte, agafant-me més mania
de la que ja em té.
- Llavors, què penses fer?
- Ara mateix, no ho sé pas. Si no és amb el seu consentiment,
al seminari no m’hi voldran, i si trigo gaire a decidir-me, ja se m’haurà covat
l’arròs.
Mentre nosaltres parlàvem,
a són germà no se li va sentir la veu ni una sola vegada. Aquesta captinença tan
reservava em va cridar l’atenció perquè, de fet, no estava distret sinó al contrari:
no es perdia ni una coma de la conversa que manteníem, en la qual a més a més semblava
estar-hi molt interessat. No el tenia tractat, com ja us he dit, per tant no
sabia de quin peu calçava; però, em va estranyar bastant la submissió, quasi
devota, que li tenia a son germà, la qual no es podia explicar només perquè fos
el germà gran.
Allavonces em vaig adonar
que des que varen ocupar-me una part del dormitori, amb prou feines havia
piulat, enfilat i quiet com un estaquirot a la llitera de dalt. En qualsevol
cas, tot i el seu posat motxo, no era d’aquelles persones quina presència fa nosa,
ja que inclús quan no badava boca, en Rogelio tenia al rostre una expressió
dolça, sempre amb un somrís tendre i càndid a flor de llavis, i una mirada benvolent,
tan transparent i pura que no sabies mai ben bé com prendre-te-la sense
ofendre’l. Us asseguro que bo i callat feia molta més companyia i encomanava tanta
pau i serenitat, com si no hagués parat de garlar.
Ara bé, quan parlava son
germà se l’escoltava enfavat i la cara se li transformava, digués el que digués,
encara que no en plegues un borrall de la conversa dels grans. No em vaig poder
estar de fer-li, a en Mauro, la pregunta que em rondava pel cap des de feia estona:
- Què en pensa de tot plegat, ton germà?
- Ell rai, que viu al llimbs! – va respondre’m amb un pessic de rosec
- Pocs
mesos després de néixer, va tenir no sé quin tropell i es va quedar com encantat.
No és ben bé babau, però poc se’n falta. Jo sempre he cregut que, pel que fos,
en un moment donat se li va corsecar el cantó musti del cervell i per això no
para de somriure; en el seu món s’ho deuen passar de conya els que són com ell,
sempre feliços i contents. No et pensis,
ja és una bona sort viure de gairell al dia a dia; tot i que entenc que per
als pares suposi un bon desengany i una càrrega feixuga.
El pare, aquell vespre
havia plegat tard i, evidentment, quan va arribar no en sabia res de tota
l’escandalera que s’havia muntat a casa. Va preguntar-me, tot just ensopegar-se
amb nosaltres tres arraulits al portal, què coi hi fèiem allà baix, sols com
uns mussols. Jo em vaig posar dret respectuosament, amb cara de circumstàncies,
per deixar-lo passar mentre li prenia de les mans el fardell en que traginava, com
cada vespre, un xic de carbó per a l’estufa i el braser, desentenent-me de la
pregunta que m’acabava d’adreçar, com si es tractés d’un ferro roent.
El marro, vaig pensar, ja
li explicaria l’avi, si és que li venia de gust i ho considerava assenyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada