Com
que d’aquesta també ens en sortirem, hem de procurar que el patiment, l’angoixa
i el desconcert que hàgim passat ens vacuni per no repetir en el futur els mateixos
errors que ens han portat a un atzucac mai vist ni imaginat; que ha posat en
relleu, en primer lloc, la vulnerabilitat dels sistemes de protecció i
prevenció en casos de grans crisis i, en segon lloc, la manca de resposta
unitària i solidària de la comunitat internacional. Però, per damunt de tot, ha
fet palès el fracàs estrepitós d’una civilització que ha donat més importància al
diner - per resumir-ho en una expressió genèrica que inclou poder, capital,
propietat, etcètera -, que a les persones. Fiasco que no és una característica de
la bescantada globalització, sinó que s’arrossega gairebé des que el món és
món: en cap civilització les persones han sigut prioritàries, sinó més aviat el
contrari. Però, potser, quan l’augment de població ha arribat a nivells
insostenibles si no es modificaven determinats paradigmes i rutines polítiques,
és quan ha esclatat la bombolla de la pobresa i de la saturació demogràfica en països
quins recursos naturals han sigut explotats a mansalva per les potencies
colonitzadores que, llevat de poques excepcions en que els indígenes van
aconseguir a mitges una independència vigilada, van deixar darrera seu només
terra cremada i inhòspita, malgrat milions de persones hi continuen malvivint
perquè no en tenen una altra.
El
món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s
a que mai més tornaríem a ensopegar en la mateixa pedra i decidiren que abans de
resoldre els conflictes a garrotades s’asseurien, les parts enfrontades a enraonar
civilitzadament, sota l’arbitratge de l’ONU. Però va ser paper mullat des del
primer moment, en part perquè les potències que dominaven al món degut a la
seva capacitat de dissuasió – primer amb armament convencional i després amb
arsenals nuclears -, varen establir complicitats d’interessos econòmics i
territorials entre blocs i aliats, al marge de les taules de negociació. I una
darrera altra varen anar esclatant guerres parcials que assolaren països,
degollant, violant o afusellant totes les persones que feien nosa a l’expansió
dels invasors, mentre a la seu de l’ONU només sabien pactar altos el foc que
arribaven a misses dites i que no es complien gairebé mai, fins que s’imposava
la pau dels cementiris. I fruit d’aquestes guerres en miniatura en quedava un
rossec d’exiliats i de dones i criatures famolenques que l’ONU amuntegava en camps
de refugiats on la única cosa que tenien segura aquella pobra gent és que els
ajudarien a repartir-se la misèria i les malalties.
Fins que els camps de
refugiats van sobreeixir i es desbordaren cap a les fronteres d’Europa, pel que
fa als procedents d’Àsia i d’Àfrica, i a la dels EE.UU. els sud-americans
cansats de passar gana en els seus països d’origen. I l’ONU seguia incapaç de
posar-hi remei a aquesta vergonya perquè cap de les potencies i dels seus
comparses se’ls hi cremava res en aquell drama, per moltes resolucions que es
signessin, que no servien per res més que per incrementar les muntanyes de paper
mullat. I no només passa amb les resolucions sobre conflictes armats, sinó
també a les dictades per frenar les conseqüències d’una climatologia
maltractada que ens traurà la son amb una clatellada més forta que el coronavirus
el dia menys pensat.
I
de l’UNIÓ EUROPEA, què? Els principis del tractat de Roma, constituir una Europa
de mercaders, varen rutllar mentre tot eren flors i violes i la prosperitat econòmica
somreia; però, quan la passada dècada tenia de fer-se palesa la fortalesa d’una
Europa unida políticament, va resultar que cadascun dels estats membres va buscar-se
la vida pel seu compte. I enlloc d’enfortir i acreditar el principi de la
solidaritat mútua per trampejar les crisis econòmiques i socials, els farisaics
interessos dels polítics varen accentuar encara més les desavinences profundes
entre el nord ric i el sud més pobre. És l’eterna dicotomia: les comunitats
riques diuen que les pobres no emprenyin, ja que les riques no tenen l’obligació
d’eixugar les seves llàgrimes de cocodril. El que podreix i embolica les
relacions entre les persones sempre té a veure amb els diners. És la vella dita
dels nostres avis pagesos: “tant tens, tant vals”. Ja es va veure d’ençà de la
crisi financera del 2008 per on anaven els trets, però ara amb la crisi
sanitària s’ha demostrat que aquella vella Europa dels mercaders va camí de
convertir-se en l’Europa dels pirates. Els anglesos, de pirateria en saben la
tira i qui sap si per aquesta raó, amb el Brexit varen fugir com les rates,
quan van pensar que el vaixell feia aigües. El diari “La República”, d’Itàlia,
escrivia a primera plana la setmana passada una editorial quin titular ho
resumia tot: “Europa Bruta”. Espero i desitjo que ens en sortirem, més o menys esgarrinxats;
però, el que no es podrà és continuar sota els mateixos paraigües foradats.
Reflexionem-hi
seriosament perquè les persones fins ara menystingudes, maltractades, prostituïdes,
estafades i subhastades als mercats hauríem de ser les que diguéssim la darrera
paraula per esbandir dels lideratges tota la tropa de vividors i farsants que
no han sabut fer la seva feina. No s’ha de canviar cap principi dels organismes
internacionals, només s’han de fer complir tal com es varen parir en la seva
fundació: primer el benestar de les persones, no la rendibilitat dels capitals.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada