PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 22 març 2020)
Amb tanta informació com es
facilita des de les institucions trobo a faltar que aparentment no hi hagi un
pla de suport a la gent confinada a casa seva, en el sentit d’aclarir com s’han
d’apanyar, per exemple, si tenen una avaria domèstica que els deixi sense
caldera, sense aigua perquè se’ls hi rebenta una canonada, sense rentadora
perquè els hi peta o sense frigorífic/congelador perquè fa figa. En una situació
extraordinària com la que s’està vivint, no tenir clar a qui s’ha de recórrer
per resoldre aquests accidents domèstics en cas de necessitat, no fa més que
augmentar l’angoixa i el sentiment d’indefensió davant una avaria, dels que
s’han d’estar reclosos a casa i depenen més que mai de que res s’espatlli. No
poder-se dutxar amb aigua calenta o rentar la roba perquè s’ha esconyat la
rentadora, per exemple, pot ser un vertader drama només de pensar-hi en la
possibilitat, sobretot si a la casa hi ha gent gran o nens. En situació normal,
aquests incidents es solucionen en hores perquè gairebé tothom sap a quin
servei d’assistència ha de recórrer, però avui s’ignora si els serveis de
reparació d’avaries domèstiques estan operatius. No dic que no s’hagin previst aquestes
emergències, que potser sí que s’ha fet; però, no consta expressament que
existeixi cap protocol d’instruccions en aquest sentit o en tot cas no s’ha
divulgat. A la meva manera de veure, alleugeraria bastant l’angoixa de molta
gent preocupada pel què passaria si s’hi trobés empantanegada, saber que no hi
ha de patir. Massa sovint qui es dedica a dissenyar des d’un despatx la
resposta a les emergències, peca de teoritzar massa i de no tocar de peus a
terra, descuidant-se de detalls bàsics per a la vida quotidiana.
Tanmateix,
qui sap si no seria convenient que, enlloc de recalcar cada dos per tres que
ens esperen dies durs i que vés a saber quan es veurà la llum del final del
túnel, es donessin instruccions reiteradament a qui pugui trobar-se pel mig d’un
dels trencacolls a que em referia; reiterar-ho si convé fins a fer-se tan
pesats com matxucant picabaralles polítiques eixorques i miserables, que a la
població no sé fins a quin punt interessen. I de passada, explicar a bastament
la manera pràctica d’accedir ràpidament en cas d’un mal de ventre aliè al
virus, al 112 o al 061 per rebre assistència sanitària urgent. Com que,
evidentment, la culpa dels col·lapses dels telèfons d’emergència no és dels
serveis sinó dels usuaris sapastres que els acaparen indegudament, potser seria
hora que als que no tenen cap respecte pel civisme, un cop identificats, se’ls
escarmentés amb una bona multa que els hi tragués les ganes d’anar pel món no
pensant amb ningú més que en ells mateixos. I posats a fer, als que malgrat
totes les advertències intentaven aquest cap de setmana escampar la boira a una
segona residència, que per cert no es pot permetre qualsevol, a part de pagar
una bona penyora econòmica, la seva identitat sigui de domini públic perquè a
més de diners, la seva incívica insolidaritat els costi quedar-se retratats
davant la societat que els té en consideració. Potser els defensors de la
ortodòxia democràtica em direu que això que proposo aniria en contra del dret a
la imatge i a la reputació de les persones; però, jo francament us replicaria
que quan molts innocents s’hi juguen la vida per culpa de quatre gamarussos, me
la replantifa la reputació de persones que segurament a la seva societat
consideren “d’ordre” i que en realitat com a persones són una enganyifa. En
moments extraordinaris calen mesures repressores contundents, i res desanimarà
tant els capsigranys que, a més de tocar-los la butxaca, també se’n ressenteixi
la hipòcrita reputació de molts que es consideren i volen que se’ls consideri
ciutadans exemplars.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada