2
El pare va néixer l’any 1880,
i com a l’oncle també l’encomanaren a la marededéu del Pilar passant-lo sota la
seva capa protectora, més que res per lleialtat i respecte a la tradició, devoció
o superstició que la família de l’àvia duia encastada a la massa de la sang.
L’avi recordava d’ambdues cerimònies que s’havien hagut d’esperar fent cua, sense
remugar ni botzinar per no fer-se malveure dels encanteris de sogres, una hora
ben bona per accedir fins on els esperava ben repapada la verge, a més a més un
d’aquells dies rúfols que sovintegen a finals de la tardor.
Si bé a casa dels avis ni
la religió, ni la política, ni tampoc les xafarderies de ringo-rango – d’aquelles
que avui en diríem crònica rosa o notes de societat -, no hi tenien mai posat un
plat a taula, però quan a l’avi li convenia fer safareig feia la vista grossa
i, d’acord amb la seva personal llei de l’embut pensava que no feia pas cap mal
esplaiar-s’hi de tant en tant, sense prendre-s’ho per costum. La majoria de
vegades es feia ressò de notícies sovint ràncies, en el sentit que poc es podia
dir que fossin de la més rabiosa actualitat, considerant que les esporgava de diaris
i revistes suades, que ramassava cap a casa des de la cantina de l’estació abans
que se les endugués el parracaire.
Però el punyeter de l’avi
sabia amanir els comarejos que esmotxava d’aquí i d’allà, amb una bona dosi
d’all i pebre de collita pròpia; si estava de bona lluna, esclar. Això sí, en totes
les xerinoles que envigoria ell volia ser sempre qui portés la batuta, fent-s’ho
venir bé per colar a les converses de sobretaula algunes dels seus acudits, anecdotaris
o comentaris, “il·lustrats” quan li convenia amb tot un repertori de ganyotes i
carasses de la seva invenció; per descomptat exercint, tant a les sobretaules domèstiques
com a les tertúlies a la fresca, de zelós marmessor de les gresques i
polèmiques que hagués animat amb les seves múrries i sornegueres “reflexions”
sobre temes d’actualitat.
En qualsevol cas, la
xerrameca que amb més freqüència s’escoltava i es consumia en general durant
els àpats – en una època que no se sabia què era la televisió i en la qual els
aparells de radio anaven tan escassos com el gas ciutat -, en la majoria de llars
girava a l’entorn de les guerres colonials que dessagnaven el país. Pel que fa
a la nostra família, se’n parlava del desastre de Cuba perquè l’àvia hi tenia
embolicat en aquell sidral un cosí germà que s’estimava molt, no pas perquè de
cop i volta els hi hagués vingut un rampell de patriotisme.
A l’avi, vulgues que no, com
a molta bona gent raonable, els hi costava de pair que un exercit fatxenda com l’espanyol
el seu hagués fugit amb la cua entre cames d’uns territoris xops de sang i llàgrimes
de tants i tants soldats pipiolis, molts d’ells catalans però també manyos, literalment
sacrificats com les bèsties indefenses que es porten a l’escorxador, en una
guerra insensata que el poble ras intuïa que no es podia guanyar de cap de les
maneres, i que si es mantenia i s’atiava era únicament per conservar emmidonat i
sense cap taca ni esquitx l’uniforme de gala de quatre generals gamarussos, la
majoria absolutament analfabets ni en estratègia militar ni en diplomàcia. Encara
sort que la desfeta de Cuba, per a les famílies dels soldats argollats a la
tropa per obligació, no significava res més sinó que tornaven a casa, encara
que fos fets una pelleringa.
Però, també hi havia una
altra classe de ciutadans, l’avi en seria una mostra fefaent, que necessitaven per
recuperar la tranquil·litat i l’equilibri mental, anar més enllà d’una lectura superficial,
carrinclona i un pèl burleta segons qui explicava els patafis d’ultramar, i tant
en les converses de sobretaula i en les tertúlies de barberia o a la fresca, passaven
comptes i cantaven les quaranta, simbòlicament, als que consideraven culpables de
l’atzucac, culpes que repartien entre polítics i militars.
Als polítics, l’avi els
hi retreia feblesa per no haver-se sabut treure el pa de l’ull, adonant-se a
temps d’allò què el poble ras guipava des de quatre hores lluny, i de no fer-hi
res més que plànyer-se’n del galdós resultat d’aplicar una política toixa, quan
tot estava dat i beneït i ja no s’hi podia fer res.
Als militars, en canvi, els
hi passava factura per no gosar plantar cara a la poca traça de tants polítics xapots
i venuts a oligarquies més antigues que l’anar a peu, per quelcom més que un trist
plat de llenties, quan encara es podia evitar que estimbessin el carro pel camí
del pedregar.
L’avi, no us ho negaré
pas, era dels del morro fort, que no vol dir un reaccionari; però, no li venia
d’aquí que qui manés fes el serio ni que, inclús, de tant en tant, si convenia
tragués a passejar el santcristo gros, sempre que la ma dura servís per fer una
bona endreça de borrasquers, deixant ben clar qui manava a can Ribot, si la truja
o el porc. (Una dita, aquesta, que li vaig sentir a una pagesa de la plaça, a
Girona, un dia que l’àvia em va deixar acompanyar-la, i que em va fer tanta
gràcia que m’ha semblat que l’avi li semblaria bé que hagi emprat aquesta metàfora
per il·lustrar el seu capteniment concret pel que fa a l’ordre). En fi, ja
m’enteneu què vull dir, oi?
I és que, per si l’avi no
l’hagués tinguda ja prou avorrida la política i sobretot la monarquia, el
desgavell que va suposar la miserable pèrdua o abandó de Cuba a preu de paper
d’estrassa, l’havia vacunat radicalment en contra dels que tot ho volien
resoldre a canonades, trets de fusell, garrotades i repressió a dojo, o amb
discursos escalfa braguetes, enlloc d’entomar els conflictes posant tots els
interessos enfrontats sobre un garbell neutral, mirant d’esbrinar i afinar els
greuges escampats damunt, per tal de trobar un desllorigador pacífic, encara que
fos de compromís.
Arrel del desastre de
Cuba, es veu que l’economia va quedar molt trastocada i tant jornalers com menestrals
i petits empresaris es frisaven, comprovant que sempre que anaven maldades eren
els pencaires, els poca-roba i els pelacanyes de torn, els primers que acabaven
pagant els plats trencats per quatre poca-soltes que s’havien petejat els patrimonis
i els recursos del país, fent veure que l’administraven i el governaven com bons
pares de família, quan era ben bé a l’inrevés, ja que es comportaven com autèntics
pòtols.
Per aquesta i moltes
d’altres raons, l’avi, comprenent que qui volia estar ben servit s’havia de fer
ell mateix el llit, acabà per rumiar-se seriosament una oferta amb la qual el
ferrocarril temptava mà d’obra experta, però sobrera a l’Aragó a causa de les
pèrdues d’explotació de la Companyia en aquella regió deprimida, per apuntar-se
voluntàriament a les brigades de manteniment de vies i material mòbil a una
Catalunya en expansió econòmica gràcies, en bona part a la importància estratègica
que la burgesia li donava a bastir una xarxa ferroviària en condicions, impulsada
i mimada pels interessos industrials com a eina imprescindible per al seu desenvolupament.
L’avi no s’ho havia plantejat
mai d’emigrar de la seva terra, malgrat que buscar-se la vida lluny d’on s’havia
nascut començava a ser una tendència natural de supervivència que cada cop consideraven, per força i amb la
santa resignació dels enjovats, jornalers d’arreu del país menys desenvolupat com
a única escapatòria per a no veure les seves famílies passant gana. Ell mateix,
encara que creia tenir la feina assegurada per una raó tan primària i tramposa com
que la família estava arrelada des de feia molt temps al ferrocarril, s’estava deixant
ensibornar també pel miratge de posar-se les botes a ca els veïns catalans que,
segons els cants de sirena que s’escoltaven a tort i a dret, des d’una famosa Exposició
Universal que s’havien tret de la màniga les espavilades forces vives
barcelonines, ja no es mocaven amb mitja màniga.
En tot cas, encara que
l’avi no era cap expert per comprendre que, a tombant de segle, la vida era si
fa o no fa prou complicada, principalment pels qui només podien o sabien guanyar-se
les garrofes suant la cansalada i parant la carcanada de sol a sol, a qualsevol
racó del país on s’anés a raure.
Em consta que els avis, abans
de fer el pensament de migrar sospesaren tots els pros i contres; però, allò
que féu decantar la balança, com no podia ésser de cap altra manera, fou la vessant
econòmica de la qüestió i la certesa que si aviat no s’espavilaven pintarien bastos
per a una família que anava en camí de carregar-se de mainada. Eren faves comptades,
per tant, que acceptant el trasllat a Lleida se li garantia un sou de divuit rals
diaris d’entrada, i un xic més si complien la promesa de fer-lo capatàs de
seguida que hi hagués una vacant. Era més llaminer, evidentment, com
alternativa que no pas els escarransits nou rals que s’embutxacaria quedant-se pencant
a Saragossa. La família anava augmentant, com us deia, i no s’hi valia pas a badar.
Poc a poc, doncs, es va
anar estovant la recança dels avis al tràfec d’una mudança que de primer se’ls
feia una muntanya, resignant-se només a canviar d’aires per l’esquer de les
oportunitats que esperaven trobar a Catalunya. Per tant, entre una cosa i altra,
finalment claudicaren i a mitjan abril de 1900 ja estaven instal·lats a Lleida.
La rutina a la capital de la terra ferma, no obstant, no va encarrilar-se
definitivament fins passat el trasbals del naixement de la Teresita.
El pare feia de bastaix alguna
tarda, mig d’estranquis perquè encara no tenia edat per treballar legalment, a
les ordres del cap d’estació; amb l’excusa de mal pagador d’anar-li franquejant
l’ofici mentre se n’aprofitava del seu treball, ben bé a benefici d’inventari.
Però malgrat fos xavalla el que en treia, tot ajudava a fer bullir l’olla mentrestant
el tiet Manolo, dos anys més jove que el pare, encara anava a estudi i no
aportava cap ingrés a la caixa comuna.
L’avi, per tot plegat, no
se n’havia pas penedit d’haver-se decidit a donar el pas i a l’àvia, després de
parir la Teresita, també se la veia feliç; sobretot després de sentir-se útil
engegant amb molta traça l’engreix de conills i gallines, un interessant complement
del pressuposts domèstic que havia aprés a gestionar al costat dels seus pares,
a Casetes. Aprofitant els baixos disponibles a la casa que els va proporcionar la
Companyia al barri de la Bordeta pagant un lloguer simbòlic, i fixant-se en com
se les apanyaven les seves veïnes lleidatanes per tirar endavant l’economia familiar enmig de l’escassetat i les privacions
va fer encaixar la vida enmig de les noves circumstàncies, ja que l’àvia, tot s’ha
de dir, era una dona franca i agradable de tractar, sempre a punt per trenar amistats
i tenir bon rotllo amb tothom.
Per tant, cada quinzena acompanyada
pel pare que era un esmolet, enfilava animosa costa amunt cap el mercat de Sant
Joan, traginant dintre de dues cistelles manllevades a les veïnes uns quants conills
i pollastres, a més d’un parell de dotzenes d’ous, que portaven a vendre al més
bon preu possible. Dementre eren al mercat, el tiet Manolo es quedava a casa per
fer de didot a la Teresita.
Però, vet-aquí que, quan
més acostumats estaven a la rutina de Lleida, l’avi els féu saber que potser
haurien de tornar a moure el cul de la cadira, ja que la Companyia li havia proposat
de complir la promesa de fer-lo capatàs si s’avenia a un nou i en principi definitiu
trasllat a Girona, on se li adjudicarien els galons des del primer dia, i a sobre
se li afegiria una prima de compensació per ajudar-lo a instal·lar-se al nou
destí. Respecte d’aquesta proposta, l’avi va deixar clar a la família que,
d’entrada, no la veia pas de mal ull, considerant que, pel que li havien
explicat a la cantina de l’estació els maquinistes que coneixien Girona d’oïdes
després de tant passar-hi, era una població més gran que no pas Lleida, amb millor
futur i sense ni la meitat de la fastigosa boira que embolcallava la capital del
Segrià un dia sí i l’altre també.
A l’àvia, no és que li fes
molta gràcia bellugar els patracols i l’aixovar per segona vegada en poc temps,
però sabia de sobres que quan el seu home tenia presa una determinació, era
difícil de trencar-li la girada. Tanmateix, ella que presumia de reconèixer els
coixos bo i asseguts, no podia pas fer veure no adonar-se que tant el pare com el
tiet Manolo es delien per treballar i campar-se-les per les seves, com havia
fet l’oncle Joaquin de seguida que tingué l’oportunitat d’independitzar-se, ocasió
que de moment a Lleida aquesta perspectiva anava per llarg. Vet-aquí, doncs,
que fent el cor fort, quan l’avi va preguntar-li què n’opinava d’acceptar el
trasllat, els deixà parats i amb un pam de nas, en respondre: endavant les
atxes!
Havien temut tant que remugués
i es tanqués en banda, que en sentir-la dir que estava disposada a provar-ho, un
crit de joia continguda, remullada fins i tot amb sinceres llàgrimes d’emoció
per part del pare, va esclatar aquell vespre a l’entorn de la taula. El pare, que
era molt sentimental a l’hora d’exterioritzar llurs emocions, va estrènyer
l’àvia amb una abraçada que li sortí de l’ànima, enmig de la xerinola general. Era
tanta l’alegria que els hi regalimava cara avall, que l’avi va acabar traient l’ampolla
de garnatxa, aquella que tenia endreçada només per a les festes assenyalades, i
en serví un xarrup a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada