Follow by Email

dimarts, 1 d’octubre de 2019

MALGRAT LA CRISI QUE DIUEN QUE VE, CADA DIA HI HA MÉS RICS AL MÓN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 1 Octubre de 2019)

Estudis financers, entre d’altres del Crèdit Suisse, constaten la tendència a l’alça a tot el món de la desigualtat social en els darrers deu anys i, per exemple, si a finals de l’any passat el nombre d’espanyols milionaris – mig milió, per fer un capmàs -, no obstant representen un insignificant 1% d’aquesta espècie privilegiada a nivell mundial, també han anat cap amunt. Malgrat la desacceleració econòmica. D’aquesta data estadística, a pagès des de temps immemorials ja tenen una frase feta prou eloqüent, per clavar-la: “el diner fa diner”. És a dir, sembla confirmar-se que el vell concepte de capitalisme s’està decantant decididament a favor del culte incontrolat al poder del diner i, per tant, a  l’especulació per esbojarrada que sigui, allunyant-se cada vegada més de la cultura de l’economia assenyada i de la recerca industrial i tecnològica en benefici de la qualitat de vida de les persones; abonant, en canvi, sense miraments la formació de bombolles financeres que enriqueixen més els que ja són rics, i que quan esclaten arruïnen col·lateralment molta gent esforçada i honesta que mai es mereixia fer la fi d’en cagaelàstics, per confiar en indecents especuladors i vividors.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta constant i callada transformació del capitalisme del segle XXI en munyidor de desigualtat enlloc de benestar, el podem comprovar analitzant la reacció vergonyosa del capital després de l’ensorrament d’un edifici a Banga Desh, que segons recordareu va causar centenars de morts d’obreres explotades, i on la primera i quasi única preocupació dels accionistes de la fàbrica – les principals marques de la moda tèxtil mundial n’eren clientes -, fou com recuperar en vint-i-quatre hores la capacitat de produir les mateixes quantitats de peces sense modificar els mètodes d’explotació laboral, abans que les borses registressin pèrdues i els inversors es posessin nerviosos. El temps és diner, és un axioma capitalista que el segle XXI ha maquillat en quan als objectius, però no pel que fa als mètodes: esprémer el màxim rendiment de cada hora de treball humà. D’aquí ve que un guru del capitalisme ortodox com Paul Samuelson, abans d’estirar la pota avisés, molt alarmat: "si països com la Xina poden combinar sous baixos amb tecnologia occidental, aleshores competir amb el comerç xinés obligarà irremeiablement a una retallada de sous i prestacions socials a occident". Que és el que està passant, per desgràcia.

El problema que veia a venir aquella patum de l’economia i la causa del seu esverament pòstum era que la gent, un cop s’hagués cansat d’escoltar un dels cants de sirena del capitalisme clàssic, en el sentit que quan més productiu fos un treballador més feliç seria perquè tindria temps per realitzar-se fent les coses que li agradessin durant el temps d’oci, inclosa més dedicació a la família; a la llarga s’adonés que “realitzar-se” costa també diners, a vegades molts, i que aquest somni es converteix en utopia amb sous aprimats per “resistir” la crisi, si és que encara el treballador tenia la sort de tocar-ne de calents perquè la seva empresa no hagués presentat un ERE per substituir mà d’obra humana per intel·ligència artificial. La nova doctrina del capitalisme, doncs, consisteix en introduir sibil·linament a la política econòmica dels països l’espantall del dèficit públic pressupostari, i amb l’ajuda impagable dels “mercats botxins” fer por i tenir l’excusa perversa per retallar sous i prestacions socials, a la vegada que evitar les pujades dels tipus impositius als rics i a les grans corporacions, traspassant la càrrega fiscal, d’una manera o d’una altra, a la classe mitjana i als pobres, perquè cap pobre de solemnitat s’estalvia de pagar l’iva del pa.

Potser recordareu que un tal Piketti - defenestrat en un dels atacs més ferotges que es recorden dels ideòlegs del capitalisme que nega la desigualtat creixent, i que avui torna a estar de moda -, va establir una teoria: “la concentració de la riquesa en mans d’una exigua minoria social està tornant als nivells despietats del capitalisme industrial del segle XIX”. El problema de tot plegat és que l’obsessió ètica creix entre els ciutadans en períodes de crisi, curiosament amb la mateixa proporció que la manca de polítics capaços de pensar en l’ètica quan legislen. No hi ha dubte, doncs, que el conflicte comercial EUA-Xina, el Brexit i la guerra freda o calenta al Pròxim Orient, no es regeixen per cap principi ètic, sinó per deliris polítics aberrants contra les quals els ciutadans no hi podem fer res més que entomar-los, estoicament, perquè cap dels factors desencadenants pot impedir-se a base de vots o de protestes. Per aquesta raó cada dia augmenta més i més la població pobra apallissada per la crisi. Inclús el nivell de renda determina, per exemple, com i on passem els catalans els últims dies de vida, segons les conclusions de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya. Resulta que els rics moren a casa i els pobres en residències. A la meva manera de veure, els que varen fer aquesta recerca es descuidaren de constatar que els ciutadans més pobres ni a les residències troben plaça. I és que el més trist del capitalisme és que ha aconseguit que, inclús entre els pobres, hi hagi classes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada