LA TORNA DE LA SENTÈNCIA POLÍTICA MÉS ESPERADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 10 Octubre de 2019)

La resposta de l’Estat a la Catalunya regirada per tot aquest embolic del Procés, sembla que serà la de sempre: “si no vols caldo, tres tasses”. ¿És irresponsable el govern central tensant massa la corda amb el govern de Catalunya, sense importar-li que es pugui trencar en plena estrebada? ¿És temerari el govern de Catalunya jugant al gat i a la rata amb el govern central, per aconseguir com sigui que els catalans puguin treure’s el jou de sobre? A la meva manera de veure, tots els implicats en el conflicte en tenen la seva part de culpa de que ens trobem empantanegats en aquest atzucac, però el que em treu la son és que si ningú no afluixa aquest assumpte pot acabar malament. Ahir, l’exconseller Comin, des de l’exili, apuntava que la solució seria que un milió de catalans deixessin d’anar a treballar uns quants dies per ofegar econòmicament l’Estat, i a continuació la consellera Chacon se’n desmarcava d'aquesta bestiesa dient que perjudicar l’economia espanyola ens perjudica de retop. Ja fa dies, que des de l’entorn més hiperventilat de Waterloo es deixava caure que cap país ha aconseguit la independència sense una guerra d’independència. La qüestió és si realment hi ha un milió de catalans disposats a declarar-se en vaga indefinida qualsevol mati d’aquests, o si ni hi ha gaires de disposats a embolicar-se en una guerra. Segons el propi Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat no arriben al 10% de la població, els ciutadans partidaris d’una declaració unilateral d’independència.

             No en tinc cap dubte que l’Estat n’és el principal culpable que el contenciós amb Catalunya hagi arribat tan lluny. I n’és per tancar-se en banda des de l’inici de la transició a enraonar civilitzadament sobre aquesta patata calenta que s’ha vingut anomenant “el problema catalán” des de fa quasi tres segles, i per emborratxar-se histèric amb copes plenes de lleis arnades, pensades únicament per bloquejar sistemàticament qualsevol intent d’entesa partint del respecte mutu i del sentit comú. És evident que aquesta postura numantina i ultra-jacobina no ha portat l’Estat enlloc i, en canvi, a part d’augmentar la crispació irresponsablement, s’ha desacreditat democràticament davant la comunitat internacional pel seu tarannà intransigent. El govern de Catalunya, tanmateix, no es pot negar que en té part de culpa en l’escalada de tensió, perquè quan tot just l’ambiciós procés empentat per la societat civil estava a les beceroles, els polítics espavilats que se’n van apoderar per intentar tutelar-lo en benefici propi, es van lligar insensatament de peus i mans hipotecant-se a termini fixe, – l’any 2014, mítica commemoració del trentenari del decret de nova planta Catalunya tenia de proclamar-se sí o sí, la república independent –; en una data simbòlica imposada per un soci escandalosament minoritari i poc raonable, però imprescindible per mantenir majoria de govern, la CUP.

Degut a la impaciència de la minoria perquè a aquella majoria sobiranista pírrica no se li covés l’arròs, els cupaires van induir els socis que tallaven el bacallà a l’empresa – convergència i esquerra republicana – a cometre el colossal error polític de no valorar, com una dificultat que no es podia menystenir, que el govern central amb qui s’havien d’entendre per força tenia majoria absoluta a tot l’Estat, segons les regles de joc democràtiques i, per tant, capacitat executiva i legislativa per planteja’ls-hi a les legítimes pretensions catalanes totes les cancalletes del món. I, a més a més, impunement. El tracte electoral entre els sobiranistes consistia en presentar-se a les eleccions amb un programa comú de mínims, però clar i net. I si obtenien majoria suficient perquè dels resultats se’n pogués fer una lectura plebiscitària homologable internacionalment, es temptegés per darrera vegada si el govern central baixava del burro i estava disposat a asseure’s a negociar com reconduir pacíficament la insatisfacció catalana o, en cas contrari, activar una declaració unilateral d’independència que obligués l’Estat i la comunitat europea a moure fitxa per gestionar la patata calenta que els cauria a les mans. Aquest, efectivament, era de més bon o mal grat el tracte a que havien arribat; però a l’hora de posar fil a l’agulla es va fer palès, primer, que no tots els socis tocaven la mateixa musica i, en segon lloc, que si bé tenien majoria parlamentària pels pèls no havien aconseguit majoria popular; per tant, l’eufòrica bombolla que s’havia inflat amb l’alè i l’entusiasme d’una societat civil il·lusionada i de bona fe, que es creia les promeses de tenir la victòria a frec dels dits, feia aigua per totes bandes per les anteriors raons exposades però, sobretot, per no haver previst una cosa tan elemental com que la resposta de l’Estat seria tan brutal com solen ser les respostes estatals en circumstàncies semblants arreu del món.

Estic preocupat, doncs, perquè per segona vegada el sobiranisme s’ha conjurat a l’entorn d’una data simbòlica, aquella en que sigui comunicada la sentència, per repetir la història d’inflar la bombolla. I la societat civil, encara que una part estigui sensiblement tocada pel desencís acumulat els darrers mesos de tentines, està disposada a recolzar des d’una gran aturada de país a un “tsunami democràtic”, que no se sap exactament com començarà ni molt menys com acabarà. El problema és que tampoc no es té puta idea del benefici tangible d’aquestes protestes, més enllà de desfogar-se picant de peus a terra; però, la gent s’exposa a una segona frustració perquè continua, refiant-se dels oracles, que és possible aconseguir la independència aturant el país i obligant el govern a negociar la rendició de l’Estat. Una vegada més, en la meva humil opinió, s’està pixant fora de test menystenint la capacitat de resposta d’un Estat i sobrevalorant les pròpies forces. Fa dies, en una altra reflexió, ja vaig dir que al sobiranisme li falten un pilot de vots per legitimar-se i donar un cop de puny a la taula. El 10-N pot ser una bona ocasió per superar el llistó de la majoria absoluta de vots populars i carregar-se més de raó, però perquè sigui possible caldria haver eixamplat les bases electorals enlloc d’espantar-les marejant la perdiu tocant-se el botet els uns als altres per pilotar l’endemà de la hipotètica independència. I malament anem per tranquil·litzar l’ambient amb incongruències tals com que el conseller que va votar afirmativament ahir al Parlament una resolució apadrinada per la CUP de foragitar de Catalunya tot rastre de la Guàrdia Civil, sigui el mateix que demana serenitat davant la perspectiva d’aldarulls els propers dies, vantant-se que la coordinació de les forces armades a Catalunya – policia i guàrdies civils inclosos - la farà la cúpula dels Mossos. Francament, per petar-se de riure, si tot plegat no fes plorar.