Follow by Email

dimecres, 9 d’octubre de 2019

QUANT COSTA CADA ESCÓ ENCARA QUE ELS SEUS OCUPANTS NO FACIN LA FEINA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 9 Octubre de 2019)

A mesura que es van destapant olletes que es couen dintre les quatre parets dels Parlaments Autonòmics, Congreso de los Diputados, Senado i Eurocambra, ens hem anat assabentant, amb comptagotes això sí, que a part de la nòmina i els complements per assistir a comissions o per afegir alguna responsabilitat suplementària en l’exercici del seu mandat, els ingressos ordinaris de diputats i senadors s’engreixen amb generoses i no sempre prou transparents dietes o despeses de representació – per exemple, en el cas dels diputats i senadors espanyols per l’allotjament a la capital quan venen de fora i “oficialment” no disposen de pis de la seva propietat on estar-se, encara que en facin servir algun que va a nom de la dona, d’un membre de la família o d’una societat instrumental, abús de dret reiteradament denunciat i del qual mai s'ha acabat de treure’n l’entrellat -, i d’altres tractes de favor en espècie com les tarifes reduïdes de les cafeteries de les respectives cambres, les facilitats de connexió a Internet o en el transport i alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt des del nostre llimbs. I no parlem de la passiva costum de “deixar-se estimar”, que per molt que es negui és una debilitat difícil de resistir i que va inclosa en la motxilla de persona influent. Fa un parell de legislatures, per exemple, amb l’esclat del cas Monago, president de la Junta d’Extremadura, es van posar en relleu el descontrol en despeses justificades com a viatges de feina que, en realitat, camuflaven escapades de caràcter tan personal i privat que no passaven la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Ja és història o encara en pengen serrells?

Per culpa de la poca discreció d’aquell president autonòmic que es definia a si mateix com el més honrat d’Espanya, es va destapar que també alguns “pares de la pàtria” munyien de la mamella pública les despeses generades quan tenien necessitat, per exemple, de rebaixar l’estrès fent una bauxa o regalant-se una francesilla. Per relliscades semblants, un diputat aragonès va dimitir potser perquè no era tan pocavergonya com el president extremeny que fanfarronejava de netejar-se cada dia la imatge pública amb netol, malgrat considerava que posar petites banyes als ciutadans que li pagaven el sou i les regalies era “pecata minuta”, “sinceritat” que aplaudia el llavors president Rajoy, que s’havia inventat fins i tot un vocabulari prou característic per rebaixar la importància dels escàndols de la seva tropa, com ara anomenar “cosetes” allò que per a la resta de mortals eren ni més ni menys que flagrants “corrupteles”.

El sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de les Espanyes" no hagués traspassat la categoria de maldestre incident, segons el peculiar diccionari del senyor Rajoy, si no fos que els tres partits hegemònics a l’Estat des de la transició – populars, socialistes i la torna dels convergents -, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se un bon rentat de cara amb pedra tosca es van conformar fent-se un lífting de conveniència, escamotejant als ciutadans que els votaven i, sobretot, als contribuents que els hi pagaven la festa, el dret a saber en què es polien ingressos atípics disfressats de dietes, d’assessoraments arbitraris o de subvencions a benefici d’inventari a entitats afins, que es carregaven a la caixa dels encantats, pel que sembla moltes vegades sense més comprovant que la “paraula d’honor” de ses senyories.

I tant que sí que hi ha molts parlamentaris honorables i austers servidors del poble! Molts dels quals fins i tot tornen les “mostres” d’estima poc catòliques, però la manera com institucionalment es complica que traspuï la transparència més elemental sobre els ingressos nets i el compliment rigorós del reglament d’incompatibilitats, fins i tot el ciutadà més passerell té la sensació que hi ha gat amagat. I és que encara avui els ciutadans no tenim suficients elements de judici per fer-nos càrrec sense cap mena de dubte de si les anades i vingudes dels parlamentaris dintre i fora de les fronteres són sempre en comissió de servei o camuflen excursions d’una altra mena, ni si tots els piscolabis amb assessors o consultors, per exemple, s’han de considerar “àpats de treball” a càrrec de l’erari públic o la disfressa de simples trobades socials entre amics que s’haurien de pagar a escot, com fem els ciutadans rasos que paguem el gasto dels en teoria representants del poble, altrament titllats de “casta” per alguns o de “caspa” per altres. Precisament ara, amb la dissolució avançada de la legislatura, com a conseqüència de la vagància dels parlamentaris a l’hora d’esforçar-se de veritat per investir un govern, resulta que els 213 parlamentaris que no formen part de la diputació permanent i que per tant han quedat tècnicament a l’atur per la seva incompetència manifesta, volen tenir dret a una “indemnització de transició” equivalent a 46 dies de sou, que representa un ingrés per càpita d’entre 6.000 i 7.200 euros. Gairebé un milió de ciutadans a través de la xarxa s’han adherit a una petició per exigir que no se’ls pagui per fer el vago i no complir amb la seva obligació de fer possible la governança del país. A la meva manera de veure, una més de les rodes de molí vergonyoses amb que ens volen fer combregar, com si ens maméssim el dit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada