AL MIG, COM EL DIJOUS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 31 Octubre de 2019)

Tots els dies de la setmana, si els deixessin triar, voldrien ser dijous perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels divendres en capella del cap de setmana fa el posat d’un dia tan tranquil i simpàtic que, fins i tot quan li toca ser l’endemà de festa, no sap comportar-se com un dilluns. I és que li ve gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu, perquè li sembla que només sap fer de dijous: els dijous són dijous, peti qui peti. Tanmateix, no us cregueu pas que hi hagi setmanes de tres dijous, malgrat es faci córrer aquesta brama qui sap si per desestabilitzar el sistema, perquè el dijous és únic i irrepetible. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, cauen en dijous: dijous sant, corpus Cristi i el dia de l’Ascensió. (Des de la neteja de la setmana passada al Valle, els sorneguers "profanadors" de tombes proposen d’afegir-n’hi un altre: el dia de l’Exhumació, referint-se a la d’en Franco, naturalment). Uix!

Encara que no estigui escrit enlloc, el dijous té carisma i es pot definir com un dia centrat, tirant a conservador, ideal per fer d’oasis o de pont entre els seus socis de calendari, un dia, en definitiva, per mirar bocabadat la vida com feia aquell “home que va ser dijous” protagonista de la millor obra d’en Chesterton, que entre altres coses reflexionava sobre si no fa ser massa entonat creure’s que està per sobre del bé i del mal, per la senzilla raó de dir-se dijous. Tampoc consta de gaires guerres ni conflictes hagin començat en dijous, perquè no és un dia per prendre cap protagonisme ni adoptar decisions, sinó per rebaixar les tensions del començament de la setmana i parar taula pel merescut descans del dissabte i diumenge. El dijous, doncs, és un dia de bonhomia, perfecte per negociar i tancar amb èxit tractes; un dia, en definitiva, de traspàs que trenca la monotonia de la setmana i pot desenvolupar-se com a perfecte amfitrió de moltes activitats socials relacionades amb la cultura o el pensament. I els savis hostalers del país, vés a saber-ne l’origen, des de temps reculats els dijous el dediquen a l'arròs, en totes les seves varietats gastronòmiques, com a rei de la cuina, costum que moltes mestresses de casa van copiar intel·ligentment a les seves llars. Els dijous, toca arròs!

Tanmateix, en societat, d’aquells individus que sempre volen destacar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o converses s’escaigui o no, se l’hagi convidat o no a prendre candela, se’ls escarneix amb una frase feta: “aquest paio (o paia), sempre es posa al mig com el dijous”. No cal ser gaire llest per comprendre que aquesta llufa només es penja a l’esquena dels que, bellugant-se pel mig de qualsevol reunió per dir-hi la seva o simplement fer-se notar, el que aconsegueixen és l’efecte contrari: fer nosa. Són, diguem-ho així, una branca de l’espècie humana que han nascut amb la malaltia de no saber-se’n estar de remenar la cua per tot arreu sense que se’l demani. Es parli del què es parli, es jugui al que es jugui, aquest homes i dones dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però, no són ben rebuts perquè les seves intervencions es limiten a la bajanada, la superficialitat i, en alguns casos, a la fatxenderia. I no parlem de quan fan mans i mànigues per jugar, ja que degut a que dels reglaments i de les normes en passen olímpicament, resulta que sempre se’ls hi veu la de sota. No sé com s’ho manegen, però els homes o dones dijous sempre treuen el caparró en totes les processons encara que no se’ls hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous, que com us comentava és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen per figurar a tot arreu, solen ser més falsos que els polítics en època electoral. Francament, no són dignes de presentar-se com a dijous, perquè ridiculitzen un dia tan eixerit usant el seu nom en va. En fi, com que avui és dijous: que vagi bé l’arròs a la cassola i tant si en mengeu com no, que tingueu el dia en pau sense que us l’amargui cap polític-dijous ara que ja estan en dansa.