Follow by Email

dijous, 3 d’octubre de 2019

VAL MÉS CAURE EN GRÀCIA QUE SER GRACIÓS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 3 Octubre de 2019)

És més vell que l’anar a peu que la primera impressió que tenim de les persones és determinant per tancar un negoci, trobar una feina i, evidentment, per lligar una bona amistat. Per aquesta raó sempre s’ha sentit a dir que a una entrevista de treball, per exemple, s’hi ha d’anar “arreglat”, o que per triomfar a la vida si bé no cal empolainar-se com si s’acabés de sortir de la capsa s’ha de “fer goig”, perquè un aspecte “deixat” predisposa a tota classe de prejudicis. No obstant amb la globalització també s’han canviat infinitat de dogmes sobre el comportament social adequat, encara segueixen en peu aquelles recomanacions de manual de l’època dels avis, tot i que s’han adequat als nous temps alguns estereotips i s’admet que estils més informals de vestir o de pentinar-se també poden resultar elegants. De fet, però, els nostres avis haguessin fotut escales avall qui gosés presentar-se a casa seva amb uns pantalons plens de forats i amb traces d’estar pollats de tan portar-los; en canvi, avui els texans formen part de la indumentària “in”, tant per part dels homes com de les dones. I quan més estratègicament ratats i passats per la pedra estiguin, més pica el seu preu a les botigues de moda. I no és tracta només d’una febrada juvenil, que també; el cas és que molts diguem-ne sèniors hem de confessar que recorrem als texans sense arrufar el nas, ja que a part de la comoditat que suposa no estar sempre pendent de portar la ratlla ben planxada, com passa amb els pantalons convencionals, ens fa semblar més joves, esportistes i trempats.

Tota aquesta arrambada dels tabús estètics del temps de mariacastanya al quarto dels mals endreços, va començar amb aquell mantra comercial que assegurava que l’arruga era bella, el qual va permetre i beneir la comoditat d’encasquetar-te americanes, camises o bruses de cotó, encara que estiguessin un xic rebregades. En qualsevol cas, i malgrat tot el que podríem afegir sobre el desencarcarament de les costums, encara avui l'aspecte físic i conservar un cert estil endreçat ajuden a caure bé en societat i, sobretot, són determinants per obrir-te portes professionals. A totes les escoles de negocis ho tenen en compte i li dediquen un cert temps a aquesta qüestió de cuidar la capacitat “d’entrar pels ulls” als teus interlocutors, una forma de dir que en definitiva dona la raó a la vella dita que a la vida val més caure en gràcia que ser graciós, perquè no obstant sembli injust, a igualtat de condicions qui suca el melindro no és sempre el candidat o candidata que té més mèrits o que sap millor que ningú l’ofici, sinó qui li cau bé als responsables de la selecció.

I potser més que en cap altra aspecte de la vida social, és en la política on es demostra la importància de l’empatia personal i que “caure bé” avui dia depèn de factors externs que abans no es tenien en compte. De fet, aquesta és una conquesta de la gent progre. Els conservadors s’ho pensen dues vegades abans de renegar de l’estil, qui sap si perquè no li compren a l’Oscar Wilde, jo diria que en un excés de prepotència, que no serveixi de res l’elegància ni l’estil, sinó que allò que val són les sensibilitats. Aquest canvi de perspectiva del progressisme, a la meva manera de veure, s’inscriu en el relativisme cultural que torna vulnerable a certa esquerra europea que, en nom de la diversitat, la inclusió i el multiculturalisme, ha sigut capaç de trencar els plats bonics del convencionalisme ranci i esnob dels seus pares sense massa escrúpols, com en una alliberació. No obstant això, que no s’hi recreïn massa en la seva gosadia iconoclasta ja que només mentre els seus referents, vestint i comportant-se en públic com els hi roti segueixen caient bé i facin més o menys gràcia, podran viure de la rifeta. Però, per si de cas, com que les sensibilitats són tant o més variables que les modes i els estils, jo desaria les corbates i d’altres convencionalismes on es puguin trobar de seguida, per si una nova generació de “mestres de cerimònies” o "d'influencers" decideixen, per exemple, que per dedicar-se a la política s’ha d’anar vestit de vint-i-un botó, ben clenxinat i si pot ser una mica perfumat i tot. I no digueu mai d’aquesta aigua no en beure mai, perquè el món dona moltes voltes i el que avui és blanc demà pot ser negre.

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada