Follow by Email

diumenge, 6 d’octubre de 2019

EL 10-N EL SOBIRANISME EN PES HA D’ANAR A VOTAR PERQUÈ LI MANQUEN VOTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 6 Octubre de 2019)

La gent n’està tan fastiguejada i amb raó, que la primera reacció després del segon fiasco per investir un govern i de cridar el ciutadans per tercera vegada a retratar-se a les urnes, va ser: “no aniré a votar!” I molts, pel que traspuen les xarxes, no ha canviat d’opinió. A la meva manera de veure, però, em sembla que als partidaris de desencallar “el procés” no els convé repudiar la convocatòria electoral, ja que per tirar endavant l’anomenat procés cap a la independència, ara mateix la prioritat única, útil i  menys demagògica seria aconseguir, mitjançant una pila de vots, un mandat democràtic suficient per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, per acordar un referèndum que escampi la boira. Extrapolant els darrers resultats electorals i tenint en compte també, amb tot l’escepticisme escrupolós i reserves malicioses que vulgueu, la preocupant tendència a la baixa de les enquestes d’opinió, fent una anàlisi pragmàtic dels previsibles resultats del 10-N, en vista de tot plegat faltarien més de tres quarts de milió llargs de vots dels aconseguits en anteriors consultes o dels pronosticats en les enquestes, per assegurar l’envit i homologar internacionalment les legítimes pretensions dels sobiranistes folgadament, sempre que la participació no sigui un desastre degut a un abstencionisme mal entès i pitjor administrat.

Això són faves comptades. I per aquesta raó, al meu modest parer, enlloc de barallar-se entre ells, els partits que volen desbloquejar en el sentit que sigui l’estatus quo de l’encaix amb l’Estat, trencar-se les banyes anant de bracet sense fer-se la cancalleta a cada passa, d’on poden esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes i donar la sorpresa electoral que aplanaria el camí. I de com s’han de comportar a partir d’ara per seduir i guanyar-se la confiança dels desencantats a causa de massa espectacles histriònics, i dels indecisos de tota la vida sobretot del jovent, que malgrat el que es fa córrer per part dels que fa temps confonen els desitjos amb la realitat, fa escandalosament campana quan toca decidir. El sobiranisme que és capaç d’omplir carrers i donar la sensació de mobilització constant de la seva parròquia, hauria de rematar la feina omplint també les urnes de vots favorables a pactar un referèndum amb l’Estat, per sortit de l’atzucac. Per tant, caldria pensar-ho dues vegades això de no anar a votar el 10-N per despit o per cansament, quan en aquesta partida també es pot fer saltar la banca si se saben jugar bé les cartes. Tanmateix, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per portar el timó del vaixell cap a Itaca. Perquè amb tants cops del colze per apartar l’altre del lideratge, no s’arribarà gaire lluny.

Ara, francament, no és pot perdre el temps fent retòrica cridant a l'èpica o a la confrontació,  sinó que s’hauria de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient dels vots emesos, per a la negociació de les condicions del divorci o del Brexit amb Espanya, pinten bastos. En conseqüència, no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el compte de la lletera, sinó que s’hauria de fer tanta pedagogia com fos necessària per explicar, sense crispar ni emprenyar els sobiranistes tebis ni als desenganyats ni, sobretot, a col•lectius escèptics que només hi donarien ple suport al sobiranisme si se’ls hi esvaïssin tots els dubtes sobre els avantatges concrets de la independència a curt, mig i llarg termini; és a dir: si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit amb arengues patriòtiques sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que després de tantes demostracions de força al carrer, tot plegat es quedi en una victòria pírrica. Si es prioritza la confrontació i els comptes de la lletera, jo penso sincerament que per enèsima vegada s’haurà comès un colossal error d’estratègia, primer menystenint un adversari tan poderós com l’Estat i, en segon lloc, no calibrant bé les pròpies forces. I cada vegada que es queda curt és més fotut tornar-ho a provar amb èxit. Les presses i les impaciències no són bones conselleres, ni serveixen de res per escalar un cim de tanta dificultat; però, encara menys quan entre els membres de la pròpia cordada cadascú té un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui l’última empenta, es passi l’estona discutint qui la té més llarga o si sortiria millor tirar pel dret, agafant una drecera que els estalvies de seguir rei disciplinadament. 

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada