QUINA SETMANA I EL QUE ENS ESPERA FINS QUI SAP QUAN!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 26 Octubre de 2019)

Entre un president Torra que no troba qui li agafi el telèfon a la Montcloa, un president Torrent que presenta voluntàriament la seva candidatura a formar part del martirologi polític emmarranant-se a no obeir la cartilla que li ha llegit el Tribunal Constitucional, i un dictador al que li hem pagat – quasi seixanta mil euros pel cap baix ens costarà l’excursió del Valle a Mingorrubio -, una visita panoràmica per les rodalies de la finca del Pardo des d’un helicòpter militar, abans de portar-lo a reposar al costat de les restes momificades – potser penjada del coll només es conserva intacte un collar de perles com a credencial -, de la seva dona. Durant aquesta “excursió” se li han dispensat a les restes de l’il·lustre botxí i a la seva familiota unes atencions i deferències protocol·làries que s’han regatejat sistemàticament, malgrat la llei de la memòria històrica, a les famílies honrades de milers de víctimes republicanes enterrades per força en nínxols del Valle per vetllar cínicament el son etern del dictador. Vaja quina setmana, doncs, tan dropejada pels que no tenim altre esbargiment legal que observar com transcorre la vida, asseguts a la porta de casa. I encara no s’ha acabat l’espectacle, ja que segons el programa de representacions previstes avui tindrem enèsima vaga d’estudiants, demà dissabte els independentistes estan convocats a una manifestació multitudinària per exercitar múscul i que no es rovelli, per tal de mantenir ocupada la policia d’allà i d’aquí. I diumenge, els defensors de la unitat d’Espanya – que per cert es fan dir “constitucionalistes”, apropiant-se així indegudament de quelcom que en teoria és de tots -, intentaran competir amb els èxits de les convocatòries sobiranistes, important gent d’on calgui, pagant entrepans de mortadel·la i bitllets d’autobús a dojo. I aquesta crida als seus parroquians, repeteixo vinguin d’on vinguin, naturalment no es farà cap fàstic als ultres fatxes que s’hi apuntin sota el lema que quan més siguem més riurem.

De manera que ja veieu com n’estarem d’entretinguts els “voyeurs” de l’actualitat els propers dies, sense contar les sorpreses espontàniament convocades a través de la xarxa dels incontrolats que algú deu “controlar”, perquè estan molt ben sincronitzats per interpretar el paper de mosques colloneres que porten de corcoll mossos i policies, i que desesperen els que pateixen perquè algú no prengui mal de veritat i es tingui en totes direccions l’excusa perfecta per armar la de sant quintin. Tothom sembla estar d’acord que la confrontació no porta enlloc i es recepten mútuament calma i diàleg; però, esclar, per part catalana és fa difícil de posar-se a dialogar si només es pot enraonar d’allò que no està prohibit per la sagrada Constitució, a més a més interpretada per àrbitres que tenen el cul llogat. El president Torra, tanmateix, està massa condicionat mentre no es desmarqui del paper, no gaire galdós al meu parer, de vicari o adjunt del president “legítim” que està a l’exili irregularment destituït per obra i gràcia del pervers 155, i decideixi asseure’s a conversar sense línies vermelles per la seva part, tal com exigeix als seus potencials interlocutors de Madrid. Mentrestant, en Sánchez i els seus escolans de amén estan abonats a un mantra: “del dret d’autodeterminació, d’amnistia o d’indults, ni parlar-ne”, en Torra replica que ell no s’asseurà pas a una taula on no es contempli, almenys com a hipòtesi de treball, “l’autodeterminació i l’amnistia”. A la meva manera de veure, si realment volen fer-la petar caldria que totes dues parts dosifiquessin el dogmatisme i practiquessin el pragmatisme possibilista. Si es comencés a enraonar sense prejudicis ni rocs a la faixa, tot podria ser possible; moltes vegades, en el rerefons dels conflictes més revenxinats hi solen haver entrebancs purament semàntics.

Però, esclar, si tothom s’enroca en la seva posició de sortida serà difícil arribar a cap consens. Per què no es pot parlar d’amnistia o d’autodeterminació? Perquè la banda constitucionalista diu que no es contempla aquesta partitura? Doncs, mireu que us dic, potser que el diàleg s’enceti trencant-se una mica les banyes tots plegats, guanyant-se el sou que els hi paguem entre tots, debatent de quina manera la partitura pot incloure també les melodies maleïdes. En política, en realitat és la seva raó de ser, tot es possible si se’n tenen ganes de fer-ho possible. Per la seva banda, el president Torrent i la majoria dels membres de la mesa del Parlament han desafiat les amenaces del govern central d’atiar-los els gossos si desobeeixen les advertències del TC sobre el que poden o no debatre els parlamentaris. Francament, em sembla surrealista que es vetin els guions dels debats polítics. ¿On s’ha vist a cap recó del món democràtic que en seu parlamentària no es pugui parlar de certes qüestions només perquè uns censors les consideren pecat? No em sembla que per debatre si la Corona compleix amb les seves obligacions de cap d’Estat neutral, de si la república és millor que la monarquia, de si l’exercici del dret d’expressió inclou l’ús de símbols a més a més de paraules, etcètera, s'hagi de complir cap penitència. I abans d’acabar, no vull deixar de constatar un fet d’aquesta setmana tan agitada que m’ha deixat perplex perquè és la primera vegada que passa, d’ençà de molts anys: als pensionistes els hi varen ingressar la pensió dos dies abans del que és normal, el dia 23 enlloc d’avui dia 25. ¿Serà perquè estem en campanya electoral o fou degut a un error informàtic? Em pica la curiositat de saber-ho.