Follow by Email

dijous, 17 d’octubre de 2019

LA CONFITURA DEL POT PETIT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 17 Octubre de 2019)

Amb ma mare, que fa anys és morta, anit hi vaig somniar donant-me una cullerada de confitura del pot petit, suposo perquè havia fet bondat o estava una mica pioc i no tenia gana. La meva mare, que pertanyia a una generació de pagesos de Torroella de Fluvià, més aviat no hi creia massa en les potingues modernes de ca l’apotecari; ella havia pujat entre receptes més d’estar per casa, com ara les contundents cataplasmes de farina de llinet, les ventoses, els collarets d’alls blancs i els purgants categòrics com l’oli de ricí o l’aigua de carabanya per tirar cap avall els racons. També recordo que, de petit, em portava a casa d’un veí cepat que m’arreglava l’espatllat dues vegades l’any - a la tardor i a començaments de primavera -, i cada vegada que veia alguna criatura amb posat de pàmfila, s’entossudia en assegurar que estava enaiguada, una malaltia de la qual, segons ella, els metges per molt que haguessin estudiat n’anaven absolutament peixos. Vés a saber que coi hi posava ma mare al pot petit perquè me'n donés una bona cullerada del seu contingut com a premi quan feia bondat o si no em trobava fi de la panxa; però, efectivament, la tradició popular assegurava que era en els pots petits és on es trobava la bona confitura.

Vet-aquí, tanmateix, una altra tradició que avui està en decadència: la de fer confitura casolana, ja que no és el mateix la melmelada industrial que es pot trobar al súper que aquell bé de Déu de fruita confitada a base de remenar-la amb la paciència d’un sant durant hores i hores, deixant-la reposar el temps necessari abans d'envasar-la en pots de diferents mides, al melic dels quals s’hi escrivia la data exacta en que entraven al rebost domèstic, no fos cas que es fessin malbé si es consumissin massa tard. I en el transcurs d’aquesta cerimònia, els pots més petits les àvies els reservaven per a les delicadeses. Repeteixo que no sé què coi hi emmagatzemava ma mare al pot petit, però em sembla que quan es tractava d’un remei feia meravelles i si era una conserva o confitura, te’n llepaves els dits.

Potser no fora cap disbarat, doncs, que els polítics tinguessin sempre a l’abast un “pot petit” d’oli, de vaselina o d’untura miraculosa, al qual poguessin recórrer cada vegada que les frontisses de la convivència i de l’administració pública s’encallessin i perillessin d’embarrancar-se en un atzucac. Una cullerada de tant en tant de bona confitura política casolana, en sentit figurat ho dic, potser aniria bé per recuperar com passa a la cuina aquells sabors de serenor i tranquil·litat de temps reculats, els quals igual que la bona cuina del xup-xup hem oblidat o arraconat a mesura que les presses de la vida moderna ens ha acostumat a conformar-nos amb melmelades de fàbrica enlloc de regalar-nos el paladar amb les delícies que es podien trobar en els pots petits del rebost.

Avui, que una gran majoria de catalans indignats, independentistes o no, assisteixen trasbalsats i alguns fins i tot espantats com deriven les manifestacions pacífiques de protesta en brots de violència molt preocupant, a la meva manera de veure els que influïm encara que sigui modestament en l’estat d’opinió pública, potser s’escauria posar èmfasi en que el rebost de Catalunya està farcit de pots petits que conserven el millor de les essències d’aquest país, amorosament elaborades d’ençà de generacions: la solidaritat, el pacifisme, l’emprenedoria, l’idealisme, la tenacitat, la honestedat, l’estalvi, la capacitat de pactar abans de trencar les cartes ... Els violents que aquests dies esquitxen la convivència infiltrant-se en les manifestacions pacífiques per violar-les, em fa l'efecte que deuen estar massa acostumats a menjar en orinals per apreciar les delicadeses dels pots petits. I si em permeteu una divagació sobre la sentència, al meu parer si la Justícia hagués empresonat per sedició, traïdoria i delicte d’odi aquells polítics que varen denunciar al Tribunal Constitucional un Estatut d’Autonomia - aprovat el 2006 pel Parlament de Catalunya, Cortes de Madrid i referendat per la majoria de catalans en un referèndum plenament constitucional -, després de passejar-se per Espanya bescantant els catalans amb tanta ràbia i mala baba, qui sap si tots plegats no ens hauríem estalviat el sidral en que estem emmerdats per culpa de personatges impresentables com Rajoy, Aznar i companyia, sense oblidar la col·laboració de gent com l’Alfonso Guerra que amb el seu ribot varen contribuir a devaluar una de les poques eines que quedaven per a conviure i entendre'ns. Estaria bé, doncs, que els hereus d’aquells polítics tan nefastos enlloc d’afegir més llenya al foc – l’espectacle que avui mateix donaran al Parlament amb les seves intervencions carregades de fam de revenja farà vergonya -, meditessin que qui sembra vents recull tamborinades. I des de l’altra bancada, que tinguessin pressent que això del psunami democràtic és una fal·làcia: cap psunami arregla el paisatge sinó que el devasta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada