PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 8 Octubre de 2019)
La llibertat és tan
important, que la història de la humanitat es pot explicar com la lluita
permanent entre els que s’esforcen per defensar-la i els que només malden com
uns malparits per arrabassar-la. Les lluites cruentes i amb milions de morts
que s’han encreuat entre uns i altres bàndols palesen, a bastament, que la
llibertat és el bé individual pel qual l’esser humà ha estat més vegades
disposat a sacrificar la seva vida. Tanmateix, el mot llibertat és un dels més emprats
– qui sap, però, si caldria escriure “desgastat”, “trinxat” o “prostituït” -,
en els programes de totes les organitzacions polítiques o religioses del món,
malgrat cadascuna en faci una lectura diferent en funció de la seva particular
sensibilitat democràtica o afinitat ideològica; però, el sentiment de llibertat,
no ho oblidéssim, és estrictament personal i intransferible.
Com ho és també l’obligació
de qualsevol persona de defensar-la fins a les darreres conseqüències, o de
respondre en funció de la responsabilitat que hi tingui en els intents i
pretensions directes o indirectes de violar-la o de tutelar-la hipòcritament.
Trobo bastant encertada la definició teòrica que en feia de la llibertat, el
Manifest de la Internacional Lliberal: “la llibertat és la capacitat de decisió
de les persones, superant tot intervencionisme i dirigisme que impedeixi o
distorsioni la iniciativa individual i els drets humans”. És a dir, la
llibertat és un atribut inherent a la mateixa condició de ciutadà i cap sapastre
la pot potinejar o segrestar en nom del bé en abstracte, ho faci en nom d’un
Estat o d’una Església.
El problema és que en
massa casos la desconfiança envers els que no pensen igual com ells, quan s’accedeix
a alguna parcel·la de poder sense haver madurat prou en moralitat i en ètica, els
dèficits culturals i democràtics es converteixen en un dels principals entrebancs
per a la llibertat de les persones. Fixeu-vos que a partir del moment que la
classe política va encunyar i apropiar-se del simbòlic concepte “d’estat del
benestar”, precisament l’Estat ha trobat l’excusa perfecta per intervenir,
potser sense premeditació però deixant-s’hi arrossegar per comoditat i per
collar la clientela, espais de llibertat individual que haurien de ser
inviolables, en pretendre convertir-se en el nostre metge, el mestre dels
nostres fills o el nostre cuidador quan ens fem grans.
No obstant que aquesta
pretensió potser sigui benintencionada, en realitat és ben poc respectuosa amb
la llibertat a decidir de les persones en qüestions que afectin la seva salut,
l’educació dels seus fills o la dependència dels seus vells, i quan la crisi
ofega la viabilitat dels “estats del benestar”, tant aquell Estat paternalista com
l’establishment oficial que l’embolcallava quan les vaques anaven grasses, fan mans
i mànigues per convèncer els ciutadans que recuperin la llibertat espavilant-se
pel seu compte, i resolguin els seus problemes buscant-se paraigües que no
comprometin la sostenibilitat dels organismes públics dels que en viu bona part
de l’establishment. Però, malgrat ésser el dret a decidir en tot el més important
actiu i penyora de llibertat en una societat democràtica, encara queden massa governants
bornis o bastards, que posen sistemàticament pals a la roda com folls, per
exemple, a un símbol de la democràcia tan emblemàtic com és la llibertat
d’expressió, manipulant sense cap escrúpol ni contemplació les lleis, les banderes
i inclús els tribunals, quasi bé sempre, esclar, només per tapar-se les pròpies
vergonyes. Qui tingui orelles que hi senti!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada