Follow by Email

divendres, 4 d’octubre de 2019

IL.LUMINATS AL PODER!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 4 Octubre de 2019)

Aquell mític maig del 68 va eixordar el món, com un mantra del progressisme contracultural, el crit de: “imaginació al poder”. Al campus de la Sorbona, milers de joves desencantats i molt crítics pel rumb que portava la societat que s’havien trobat per viure-hi, tenien pressa per sacsejar-la i fer-la reaccionar, des del moment que van adonar-se que serien joves fins que se’ls hi hagués passat l’arròs i fossin massa grans per revelar-se, i que si no reaccionaven a temps l’empenta i l’energia de la joventut es convertiria en una pelleringa. És cert que en aquell esclat de rebel·lia que enervava els estudiants revolucionaris s’hi barrejaven sentiments de tota mena, des d’una visió àcida de la vida i de la mort fins de la moral i de la culpa; però, fonamentalment, la majoria dels revoltats es preguntaven sincerament, i en alguns casos desesperadament, qui n’era el culpable de la seva insatisfacció existencial, i a partir d’aquí anaven una mica més enllà en la seva exigència. Això sí, preguntant-se no només “qui n’era el culpable”, sinó també “què és ser culpable”. I mentre part d’aquestes incògnites angunioses se les emportava el vent, aquell jovent tenia almenys unes quantes coses clares: que l’amor ocupava un lloc important en les seves vides i que no estaven d’acord amb aquells que els hi negaven el dret a estimar lliurament. Tanmateix, no feia gaire havien après que en aquell món que no els hi agradava perquè era massa cruel, també s’hi podien trobar gavadals de bondat, i que “ser bo” requeria més coratge que no pas per “ser cínic”.

Però la imaginació, tal com l’havien somniat, poques vegades va pujar al poder des de llavors, almenys sense capar, amb totes les facultats i capacitats intactes i verges; de fet, des d’aleshores es va escalar abans el poder més a còpia d’ambició que d’imaginació. A la Sorbona, certament, havia nascut l’embrió d’una contracultura expressada amb frases tan contundents i de tan ganxo popular com “prohibit prohibir” o “siguem realistes, demanem l’impossible!” Era una contra-cultura nascuda per transgredir l’ordre establert, que endegà sense proposar-s’ho una lògica perversa que a llarga va privilegiar el consum d’idees i de productes. Marcuse i el seu “Home Unidimensional”, entre d’altres, en foren l’oracle inspirador d’aquella protesta espontània, plena a la vegada d’autenticitat i desencant; però que, en frustrar-se per manca d’alternatives series per portar efectivament la imaginació al poder, va derivar cap a altres dreceres per escantonar un poder en el qual no es reconeixien, com ara la irreverència; ja que la majoria dels que arribaven al poder arreu no destacaven precisament per la imaginació, varen plantar-los amb un: “ja us ho fareu!” Poc s’ho imaginaven aquells somiatruites que varen endegar el maig del 68 com si es tractés d’una acampada, que totes aquelles expectatives que s’havien creat entorn de “la imaginació al poder”, acabarien després de mig segle trinxats a la vista d’una realitat inesperada: que els acaparadors de poder en aquells indrets del món més estratègics i influents eren quatre il·luminats.

Si encara fossin simples visionaris o curts de gambals, què hi farem! Però, no, el destí del planeta estava en mans de quatre il·luminats estil Trump, Johnson, Putin i tot un etcètera d’arreplegats narcisistes, ambiciosos i supremacistes que es petejaven les parcel·les del poder sense emprar un gram d’imaginació de la potable, sinó de la nefasta que acabava sempre com el rosari de l’aurora, després de sacrificar o masegar massa sovint els seus pobles els seus interessos personals. Us ben asseguro que prefereixo un governant poc llest que no pas un de molt il·luminat. Per mantenir l’optimisme en un futur sostenible reconec que s’ha de fer un gran esforç, mentre els il·luminats tinguin accés al poder tan fàcilment com fins ara, que val més un petricó de demagògia que un quilo d’imaginació. A la meva manera de veure, però, no seria just dona’ls-hi la culpa de tot plegat només a aquests tocats de l’ala, perquè si vesteixen la púrpura del poder és gràcies als votants que els hi permeten de conquerir-lo i, sobretot, de mantenir-s’hi sense ni una esgarrinxada electoral. Després de veure cada dia els disbarats dels quals els il·luminats hiperventilats són capaços, no puc comprendre que encara conservin parròquia suficient per fotre’s del mort i de qui el vetlla. Si la manca de líders amb imaginació potent i sana és una desgràcia per a la humanitat, la manca de criteri i senderi dels que els hi riuen com si fossin gràcies les barbaritats diàries contra les persones i contra el mediambient, em costa de pair, d’entendre i de perdonar el mal que ens estan fent, per quatre dies que dura la vida. Que Déu deslliuri, doncs, als pobles de tenir un il·luminat per governant! Perquè fan més mal que una pedregada!

NOTA IMPORTANT: Si voleu participar del fòrum de comentaris dels seguidors del blog a aquesta reflexió, podeu entrar al meu compte de FACEBOOK. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada