ÉS POSSIBLE SENTIR-SE POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 28 Octubre de 2019)

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que sonaria com una impertinència als que estan ensorrats en la indigència fins el coll. Però no em negareu que sembla estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. Em pareix inclús un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats en un protocol engiponat en laboratoris sociològics eixorcs i impersonals, ja que cada condició humana, cada persona, és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculats com per establir normes i línies vermelles fins i tot per als sentiments.

A la meva manera de veure, doncs, això de la pobresa més que un “estat d’ànim” és un “sentiment”. Les persones no “són” pobres perquè traspassin o no la cota d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció d’unes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals la percepció de la dignitat com cadascú la senti juga un paper clau. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai, perquè avui es rossola cap a la zona de risc en un instant. Per tant, el que importa no és si es reuneixen totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre - si en donessin de credencials d’aquesta mena, esclar -, sinó si en sentir-se pobre hom té la sensació de minvar la seves dignitat i autoestima, en comprovar que la societat que l’envolta no ha estat educada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre de solemnitat i compartir-hi una conversa i una tassa de cafè, per exemple, amb tota la naturalitat del món.

Tenir un “pobre” a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran els que els coneguin veient-los en companyia d’un perdulari; però, algunes vegades també se l’espolsen de la seva vora per por que no pari la mà sota la taula o s'acostumi a deixar-se convidar. I és que, entre d’altres moltes qüestions indispensables per la convivència, tampoc s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut del tot – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas.

Per atendre la pobresa és veritat que aquesta societat tocada i posada ha bastit sibil·linament xarxes d’autoprotecció que no ho semblen - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, perquè s’intenten repartir les ajudes com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat, gest altruista molt discutible si el que reparteix la societat és el que li sobra, el que no faria servir, el que ella moltes vegades no es menjaria. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que per allò que se li dóna, perquè pugui sobreviure en igualtat de condicions que la resta de la societat amb més sort, n’hagi de donar les gràcies contínuament de les mil maneres que hi ha de fer la farina blana.

Per aquesta raó, per dissimular la pobresa aconseguint que hom recuperi també la dignitat malgrat se senti pobre, és indispensable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manegarà aquesta societat tan benintencionada i solidaria a la que pertanyem, per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a prendre’s un cafè o dinar qualsevol dia, encara que no sigui Nadal.