NO ES POT SER DEL DARRER QUE ET PARLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 16 Octubre de 2019)

  

Si alguns fessin treballar una mica més el sentit comú i no anéssim tan cremats encaterinant-se del darrer xarlatà que treu el nas a la fira prometent la lluna en un cove, potser s’adonarien que quan els números no quadren fent una senzilla prova del nou, vol dir que se’ls vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla – és una coincidència que en la reflexió d’ahir també m’hi referís – com que mai va deixar de discórrer una mica com un pagès, repetia a tothom que se’l volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot el seu masover tenia de passar comptes de la llet que es munyia de les vaques del mas de Llofriu, perquè a casa li havien fet mamar de ben petit que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l'estimis.

Vés a saber si és o no malaltissa semblant dèria, però mireu què us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos quan avisen que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans d’arreu pequem sovint d’ingenus i no fem passar comptes en serio als que hem elegit per administrar les nostres cireres, donant per fet que com que són gent que ens cau bé no ens la fotran. ¿Què coi vol dir aquesta barbaritat de que ser malfiat fa lleig? Més lleig seria que per a no haver-nos-hi fixat prou, resultés que qui havíem fet confiança acabés escurant-nos la bossa, deixant-nos més pelats que les rates. Quan tot són flors i violes i la festa sembla que mai afluixarà la intensitat esbojarrada, no se’n senten gaires veus de polítics, ni d’economistes i encara menys d’empresaris o banquers d’aquells tocats i posats, que alertin que s’ha de mirar prim i no matar tot el que és gras. És possible que per allò de la excepció que confirma la regla algú que no ha tingut l’oportunitat de sucar prou el melindro remugui en veu baixa; però, la majoria s’apunta, per activa o per passiva, al carro de la disbauxa i a presumir de tenir les mans foradades. Sol ser després de veure-li el cul a la gallina, que tothom es torna caut, savi i primmirat.

Ara bé, ¿i si tot plegat formés part d’una comèdia? ¿I si, realment, el carro s’estimbés pel pedregar perquè estava cínicament calculat que així tenia de ser i no pas per culpa d’una mala ratxa? ¿I si els que s’inventen tots aquests embolics de les bombolles financeres, dels mercats que fan tentines i de la prima de risc que es desborda, ho fan per fer-nos gabiejar i que ens empassem sense protestar l’orgull i oblidem l’autoestima? Rumieu-hi una mica! Si el problema de tot plegat fos, com ens vol fer creure l’establishment, que el deute acumulat per pagar la factura de l’estat del benestar i de les prestacions socials, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa que duem penjada a l’esquena no correspon al capital sinó als interessos, amb els quals una colla d’usurers s’estan fent la barba d’or a la nostra salut?

I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinéssim que aquests usurers són els mateixos que fan receptar als seus testaferros a la política cabassos de retallades, dejunis i paciència, ¿què hauríem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si quedés en l’establishment, que controla i es controlat pel poder, una unça de la bona voluntat amb la qual tothom s’omple la boca quan es pica el pit o es vanta d’honestedat, ¿no trobeu que la maleïda crisi que treuen a passejar com un espantall quan volen acollonir el poble, ja estaria dada i beneïda? Vet-aquí, doncs, que com passa tantes vegades, quan els que no van amb el lliri a la mà fent cas del darrer que els hi parla, se n’adonen que hi ha més voltors que no pas coloms. I com que el que es cotitza a l’alça són els carronyaires, el gest dels coloms que s’escarrassen per traginar branques d’olivera al bec són considerats per l’establishment una bestiesa, més que res perquè les branques d’olivera no serveixen per fer bullir l’olla que a ells els hi convé. Tingueu-ho present, fer cas del darrer que parla no és un bon negoci a la llarga.