MAI PLOURÀ A GUST DE TOTHOM

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 22 Octubre de 2019)

Carrers molls, calaixos buits; es queixen els botiguers. En canvi, els pagesos diuen que quan plou sense fer mal plouen bitllets. Però ni tots els botiguers ni tots els pagesos són de la mateixa opinió perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom; i mentre hi ha botiguers que plovent no arrepleguen ni cinc de calaix, d’altres en dies de pluja fan l’agost. Tanmateix, hi ha pagesos que mentre la pluja els hi és bona per a la sementera, a d’altres els desgracia la collita. Si els meteoròlegs encerten el pronòstic de llevantada "de primera divisió" per avui i demà, segurament les poblacions més properes a la costa beuran aigua a morro mentre que, potser, el temporal només remullarà terra endins.

De la mateixa manera passa en tots els ordres de la vida: el que és bo per uns quants aixafa la guitarra a d'altres o els porta directament a la ruïna. Fixeu-vos amb les seqüeles de totes les crisis: sempre n’hi ha uns quants que treuen el ventre de penes, mentre que la majoria fan la viu-viu o s’ensorren més en la misèria. El problema és que aquesta cantarella no ve de nou, sinó que és més vella que l’anar a peu i és reprodueix cíclicament des que el món és món. En temps reculats, els "estadistes" es refiaven de les guerres per d’una manera pràctica, descarada i cínica, regular la demografia i donar feina als desocupats. En efecte, les empreses que es dedicaven a reconstruir els ròssecs d’un desastre, fos natural o provocat per l'home, sempre resultaven una bona inversió, encara que d’aquestes “foteses” cap dels que en treuen profit mai en volen parlar massa, ni ara ni abans, per a no amoïnar les consciències toves.. Però és la pura realitat, mal que ens pesi i ens escandalitzi.

L’atemptat a les torres bessones, per exemple, va deixar un disbarat de morts i de ferits, però també piles de runa i de ferralla enmig d'un forat immens. Però, de seguida, quasi sense temps de passar el dol, les empreses constructores més importants i els bufets d’arquitectes més reputats es disputaren a bufetades i a cops de colze, si calia, adjudicar-se els contractes milionaris per omplir el gegantesc buit urbanístic que el terrorisme havia deixat a la gran poma. ¿Sabeu amb quin plat de llenties es va temptar a l’Aznar perquè fes costat a Bush en la invasió de l’Irak? Doncs, se li va prometre la participació d’empreses espanyoles en la reconstrucció de les infraestructures bombardejades. I cap dels interessats en sucar el melindro en aquell negoci de reconstrucció de la destrucció provocada per la primera guerra tecnològica no li va fer vergonya d’explicar-ho, ni de vantar-se’n. Perquè és llei de vida, per desgràcia, que qualsevol tragèdia tingui dos perfils contradictoris des dels quals se la pot analitzar: el dels que en pateixen les conseqüències i el dels que hi surten guanyant amb l'esquena dreta..

La mort és una fatalitat que toca a tothom quan li arriba l’hora, i sense alegrar-se’n de la mort de ningú els funeraris s’hi guanyen molt bé la vida, segons diuen, organitzant a tremuja funerals a mida de tots els clients. Altra vegada les dos cares de la mateixa moneda. Com també passa amb les opinions: no tot ha de ser blanc o negre. A la meva manera de veure, però, és important no perdre de vista aquesta dualitat indiscutible per a no fer-se trampes al solitari. La realitat sovint no resulta com voldríem que fos, sinó que és com és; malgrat ens requi de reconèixer-ho. I, per tant, és convenient no precipitar-se condemnant determinades conductes que no compartim o que no comprenem, ni esquinçant-nos les vestidures davant opinions de les quals blasmem simplement perquè ens trenquen algun plat bonic. La pluja caurà avui i demà a bots i barrals o tranquil·lament en un xim-xim pacífic i enraonat, però no tothom la rebrà com una benedicció de Déu. Qui sap si perquè la insatisfacció és una constant humana pròpia dels tarannàs inquiets de la gent del nostre país. Un país que com deia el poeta: “la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa.