Follow by Email

dimarts, 15 d’octubre de 2019

ES POT RECUPERAR LA CREDIBILITAT DESPRÉS D’HAVER-LA PERDUT?


NO ENS DEIXEM  PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 14 Octubre de 2019)

Com deia Nietzche: “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant ja no et podré creure ni quan probablement em diguis la veritat”. No sé si us hi heu trobat que després d’enxampar algú mirant d’enredar-vos heu notat com si entre vosaltres s'hagués interposat una mena de tel de dubte continuat, que acaba espatllant la vostra bona relació. Per desgràcia, un dia o altre tots deixem anar alguna mentida, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat – les petites mentides pietoses, ja sabeu! -; però, amb poques excepcions es pretén emmascarar aquesta debilitat tan humana amb una excusa tan surrealista com que no es tracta d’una mentida, sinó d’una mitja veritat. ¿Perquè algú haurà fet córrer interessadament la brama que ni una mitja veritat ni una mentida pietosa fan mal?

Molts imaginen, tanmateix, que en un moment donat arrengaran trucs infal•libles per retratar a qui vulgui enganyar-los; alguns, fins i tot, es vantaran de conèixer els coixos bo i asseguts. Però aquests que se les donen de tan espavilats, precisament són els primers d’acabar amb la camisa aixecada. L’homenot de Llofriu, en Josep Pla que solia encertar-la quan es mirava quelcom amb el seu posat garneu, tenia una teoria que assegurava haver après, vés a saber si era cert, dels seus amics periodistes italians: “per viure tranquil has d’acostumar-te a fer veure que les mentides et rellisquen, però que romangui clar a tothom que no perdonaràs mai de la vida els mentiders”. Si ho rumieu bé, no crec que fos gaire agradable tenir el do de saber a tothora com pensen els altres de nosaltres, sense embuts. Per aquesta raó, quan creiem endevinar que algú ens vol fer passar garses per perdius – una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva de l'empleat o, en general, que un amic o un conegut no sigui capaç de mirar-nos de fit a fit als ulls -, aquestes senyals d’alarma sempre seran circumstancials i subjectives i, per tant, no tindrem mai la certesa que ens volen portar a vendre, per molt que ho sospitem.

I això que en la vida privada passa tan sovint que un s’hi acaba acostumant i li treu abast, tractant-se de personatges públics, en particular si es “dediquen” a viure de la política que no és el mateix que “ésser” polítics, no es passa per alt tan alegrement la pèrdua de credibilitat, de manera que vulgues o no aquella persona esquitxada pel dubte de si us en podeu o no refiar, en menys del temps que es tarda en resar un parenostre perd la reputació. I tant si es confirma com no la seva debilitat per la bòfia, la butllofa o el descarat i deshonest engany, sempre ens el mirarem de reüll cada vegada que obri la boca, sobretot si és per prometre’ns alguna cosa. I és que la credibilitat no és una armilla de posar i treure segons les conveniències, sinó quelcom que a partir d’un simple recel o d'una bramula intencionada, marca la solvència d’una persona per tota la vida malgrat es demostri més endavant la seva innocència, perquè en la vida pública aquesta qüestió de la franquesa està ferida de mort pel misantròpic principi que qui fa un cove és apte per fer un cistell.

I encara que sembli que una part del ramat que pasturen, els polítics pensin que té memòria de peix, n’hi ha uns quants, jo diria que gràcies a Déu cada cop més, que no en deixen passar ni una als polítics xarlatans, sobretot ara que es compta amb l’ajuda inestimable de les hemeroteques o dels perdiguers de les xarxes socials, on tot el que es predica avui es pot contrastar amb allò que es sermonejava ahir. D’aquí ve que per a qualsevol polític, però sobretot pel que ha convertit la política en el seu “modus vivendi”, perdre la credibilitat sota l'ombra de la sospita de ser un mentider, un falç o un caragirat, és una vertadera tragèdia. Per aquesta raó, no vull acabar sense acusar a qui tira pedres a la babalà o amb tota la mala llet del món a la teulada d’un polític – pertanyi al seu mateix gremi o siguin mercedaris que es moguin per altres interessos -, de ser una persona menyspreable ja que la credibilitat del bescantat és quelcom que mai es recupera del tot, per molt que es digui el contrari. La premsa groga i algunes empreses de l’anomenada “Brunete mediàtica”, sembla que el seu llibre d’estil porta escrit a la primera plana: “Esquitxa, que les taques costen de treure"!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada