PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 23 Octubre de 2019)
No me’n recordo pas, us ho dic de
veritat, de quant fa que no m’he llevat més tard de les onze del matí, perquè
inclòs després d’anar-me’n a dormir a les petites en una nit de celebració
d’alguna cosa, sóc incapaç de quedar-me clapant més enllà de les nou. És clar
que, tot s’ha de dir, com molts altres de la meva quinta ens varen pujar en la
costum de matinejar, per tant no em va venir de nou que en Pep Guardiola
proposés allò de llevar-se ben d’hora, per aconseguir millor els objectius
personals de cadascú i, també, contribuir a empentar els projectes de país. A
pagès tenen ben clar que “qui no s’espavila no fila” o “que qui matina fa
farina“, que ve a ser allò de “a quien madruga Dios le ayuda”, que diuen els
castellans; són dites populars que de ben segur és corresponen amb moltes de semblants
a diferents cultures. Tanmateix, que no se t’enganxin els llençols es
considerat saludable en gairebé tot arreu del món i fins a cert punt es
considera un factor que explica la prosperitat d’un país.
El que passa és que, com en tants
altres aspectes de la vida, de les avantatges de matinejar se’n poden fer diverses lectures depenent de
amb quines ulleres es miri. Hi ha qui defensa que aixecant-se d’hora hom disposa
de més temps per cuidar-se fent esport, meditació o un esmorzar equilibrat, si
pot ser en família per posar-hi la guinda idíl·lica. Però també hi ha la versió
dels que tot ho converteixen en índex de rendibilitat: i és que avui dia encara
hi ha massa “expert”, tant a l’empresa pública com a la privada, que els
nivells de productivitat i de bons resultats els mesura en funció de l’aprofitament
de les “hores de presència” dels empleats, en comptes dedicar-se a investigar mètodes
per estalviar esforç físic a les persones i temps en operacions inútils. Molts
de la meva quinta recordaran els internats, fossin dirigits per religiosos o
per laics, partidaris de la disciplina espartana de llevar-se entre les sis i
les set del matí, fer meditació o gimnàstica a l'aire lliure, dutxar-se o
rentar-se amb aigua freda i esmorzar més o menys frugalment, en funció de les
existències dels respectius rebosts de reserva.
Els que aquesta formació la vàrem trascolar
una colla d’anys, difícilment l’hem pogut oblidar; però, malgrat llavors en
blasmaven, avui molts considerem aquell hàbit gairebé un valor a mantenir. Jo
en sóc un d’aquests convençuts, com en Pep, de treure’s la son de les orelles
ben d’hora; però, també he de reconèixer que cada vegada em pregunto si aquesta
constància, disciplina o sacrifici, segons es miri, serveix d’alguna cosa en
ser testimoni massa sovint que l’èxit social o els triomfs professionals no se'ls
emporten els que més d'hora es posen a pencar, sinó els que saben caure en
gràcia tot hi decantar-se-la. Ara bé, una cosa he après els dies que m’he
llevat a tres quarts de quinze: em sembla que a conclusions tan pessimistes o
realistes com les expressades fins aquí, s’hi està més a prop mandrejant que
matinant. Llevar-se ben d’hora potser no fa bullir sempre l'olla, però almenys
serveix per tenir la il·lusió que matinar et manté en forma física i
espiritualment, i que s’està preparat per esquivar millor les escomeses de les
males bèsties que t’envesteixen inclús sense necessitat de sortir de casa, només
donant una llambregada a la tele.
Ahir
fou un dia d’aquest que en sentir ploure em vaig arraulir una mica més al llit,
sense remordiments per mandrejar com excepció. Però vet-aquí que quan anava a
cruspir-me l’irrenunciable esmorzar de forquilla i ganivet que m’havia preparat
amb tanta il·lusió com sempre, va treure el nas a la pantalla aquell bocamoll
de l’Albert Ribera, i encara que ja no em ve de nou escoltar-li dir bestieses
de l’alçada d’un campanar, algunes que inclús ofenen la intel·ligència, avui
s’ha passat tres pobles i, el que és pitjor, m’ha fotut al carall l’esmorzar i
la bona lluna com m’havia llevat. En l’escenari polític ja estic acostumat per
força, a veure-hi desfilar des de mentiders, titelles, fetillers i curts de
gambals que només parlen perquè tenen boca; però, el que no estic disposat a
aguantar són xitxarel·los impresentables en un món civilitzat, com aquest
Albert Ribera i els que li fan la claca. El que li acabo d’escoltar, que el
president Torra ha dit que té intenció d’alliberar els presos polítics, no és
una mentida més del repertori de falòrnies que surten de la factoria Ciutadans:
en aquest cas és una infàmia que enceba l’odi de la clientela espanyola que li
omple – cada vegada menys - el sac de vots. El president Torra - a pesar que no
és sant de la meva devoció, entre d’altres raons perquè no compta fins a cent
abans de xerrar - no ha dit mai això que diu en Ribera que ha dit, i que
escampa amb tota la mala baba de que és capaç. Una calumnia que, naturalment,
comparteix i boteix encantada la “Brunete mediàtica”, atiant així l’odi de
molta gent que de massa bona fe es creuen el que els hi expliquen sobre què
passa a Catalunya, uns quants pocavergonyes indignes d’anomenar-se polítics,
perquè la política és una altra cosa. ¿Em pregunto si la Fiscalia, d’ofici, no
hauria d’escarmentar, pel delicte d’incitar a l’odi, a aquesta mena de polítics
que només serveixen per esgarriacries, calumniat i bescantar sense cap ni
centener?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada