PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 Octubre de 2019)
No sé si us en recordeu que en plena clisi
hipotecaria, exactament després d’esclatar la bombolla immobiliària, unes
quantes entitats financeres en vistes de com n’estaven d’entrampades per culpa
de la morositat de la seva clientela, van recórrer a repescar treballadors
prejubilats amb l’objectiu d’aprofitar-se de llur experiència i ull clínic per
detectar, gairebé només mirant els ulls i fent-la petar una mica amb qui
pidolava un crèdit, si es tractava d’un tipus de fiar de cara a complir els
terminis d’amortització del préstec que demanava. Era natural que la basarda a
agafar-se els dits en uns moments crítics fes prosperar la nefasta política de
congelació creditícia, però algunes entitats no veien clar renunciar a la
principal raó de ser dels bancs: la de deixar diners a canvi d’un interès
important, potser no tan vergonyós com l’interès d’usura, però si fa o no fa.
No és que aquesta tímida iniciativa de recórrer als que havien passat a la
reserva fes forrolla, sinó que en realitat va ser flor d’un dia, malgrat que
algunes consultories de recursos humans varen ensumar-hi possibilitats i
intentaren engrescar la seva clientela més influenciable que per cobrir llocs
de responsabilitat a les seves empreses, potser ja no s’havien de mirar de
reüll els candidats de més de cinquanta anys.
Ara bé, com ja sabeu una flor no fa primavera i la
majoria de les consultores especialitzades en caçar talents seguiren rebent,
dels seus clients més escarmentats o escèptics, instruccions concretes i
categòriques: que els candidats a ocupar un lloc de responsabilitat a casa seva
fossin eminències carregades de màsters i de formació teòrica, i que inclús per
feines manuals no traspassessin la frontera tabú de la trentena, ja que segons
estúpides convencions de pare desconegut, les persones a partir d’aquesta edat
ja van de capa caiguda. A la meva manera de veure, però, és una greu manca de
perspectiva empresarial i de sentit de l’aprofitament de la intel·ligència, ja
que per molt que foti als carcamals i teòrics oracles en recursos humans, cada
vegada es fa més palès que igual com el talent no té sexe, tampoc no en té per
raons d’edat. I que amb equivalent preparació, capacitat i empenta, una persona
de més de cinquanta anys aporta, a més a més del títol acadèmic, el valor afegit
d’una experiència transpirada o forjada sovint no només a base d’èxits sinó
també d’algun fracàs més o menys ressonat, mèrit que per molt que no us ho
cregueu i encara que no estigui escrit en els protocols de contractació, el
millor candidat és aquell que ha viscut el suficient per assimilar, contrastar
i madurar la teoria que va estudiar, per molta precocitat o agressivitat que
figuri al currículum d'un candidat més jove.
Per aquesta raó, sembla que molt lentament es nota una
tendència a pensar-s’ho dues vegades a l’hora de fitxar un directiu junior
brillant abans que un sènior murri i carregat de vivències personals i
professionals. No obstant aquest lent però important canvi de mentalitat pel
que respecta a la contractació de personal d’alta direcció, en nivells tècnics
més rasos i sobretot en llocs de treball de producció directa, l’experiència
professional acumulada per un candidat és massa sovint paper mullat a l’hora
d’avaluar mèrits i passar la selecció. És cert que la tecnologia ha avançat a passes
tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, ni que vagi
acompanyada la pràctica de l’ofici per un reciclatge teòric constant
demostrable. Per desgràcia, i les llistes de l’atur en són un testimoni
fefaent, segueix sense fer més peça algú bregat en un ofici que no pas un
pipioli de la primera volada. Al meu parer, doncs, llençar tan alegrement
l’experiència a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada
més enlluernada pels títols acadèmics en comptes d’estar-ho per les hores de
pràctica al rengle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada