Follow by Email

dijous, 24 d’octubre de 2019

L’EXPERIÈNCIA JA NO ÉS CAP MÈRIT? VALGA’M DÉU QUINA BAJANADA!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 Octubre de 2019)

No sé si us en recordeu que en plena clisi hipotecaria, exactament després d’esclatar la bombolla immobiliària, unes quantes entitats financeres en vistes de com n’estaven d’entrampades per culpa de la morositat de la seva clientela, van recórrer a repescar treballadors prejubilats amb l’objectiu d’aprofitar-se de llur experiència i ull clínic per detectar, gairebé només mirant els ulls i fent-la petar una mica amb qui pidolava un crèdit, si es tractava d’un tipus de fiar de cara a complir els terminis d’amortització del préstec que demanava. Era natural que la basarda a agafar-se els dits en uns moments crítics fes prosperar la nefasta política de congelació creditícia, però algunes entitats no veien clar renunciar a la principal raó de ser dels bancs: la de deixar diners a canvi d’un interès important, potser no tan vergonyós com l’interès d’usura, però si fa o no fa. No és que aquesta tímida iniciativa de recórrer als que havien passat a la reserva fes forrolla, sinó que en realitat va ser flor d’un dia, malgrat que algunes consultories de recursos humans varen ensumar-hi possibilitats i intentaren engrescar la seva clientela més influenciable que per cobrir llocs de responsabilitat a les seves empreses, potser ja no s’havien de mirar de reüll els candidats de més de cinquanta anys.

Ara bé, com ja sabeu una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents seguiren rebent, dels seus clients més escarmentats o escèptics, instruccions concretes i categòriques: que els candidats a ocupar un lloc de responsabilitat a casa seva fossin eminències carregades de màsters i de formació teòrica, i que inclús per feines manuals no traspassessin la frontera tabú de la trentena, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut, les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. A la meva manera de veure, però, és una greu manca de perspectiva empresarial i de sentit de l’aprofitament de la intel·ligència, ja que per molt que foti als carcamals i teòrics oracles en recursos humans, cada vegada es fa més palès que igual com el talent no té sexe, tampoc no en té per raons d’edat. I que amb equivalent preparació, capacitat i empenta, una persona de més de cinquanta anys aporta, a més a més del títol acadèmic, el valor afegit d’una experiència transpirada o forjada sovint no només a base d’èxits sinó també d’algun fracàs més o menys ressonat, mèrit que per molt que no us ho cregueu i encara que no estigui escrit en els protocols de contractació, el millor candidat és aquell que ha viscut el suficient per assimilar, contrastar i madurar la teoria que va estudiar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al currículum d'un candidat més jove.

Per aquesta raó, sembla que molt lentament es nota una tendència a pensar-s’ho dues vegades a l’hora de fitxar un directiu junior brillant abans que un sènior murri i carregat de vivències personals i professionals. No obstant aquest lent però important canvi de mentalitat pel que respecta a la contractació de personal d’alta direcció, en nivells tècnics més rasos i sobretot en llocs de treball de producció directa, l’experiència professional acumulada per un candidat és massa sovint paper mullat a l’hora d’avaluar mèrits i passar la selecció. És cert que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, ni que vagi acompanyada la pràctica de l’ofici per un reciclatge teòric constant demostrable. Per desgràcia, i les llistes de l’atur en són un testimoni fefaent, segueix sense fer més peça algú bregat en un ofici que no pas un pipioli de la primera volada. Al meu parer, doncs, llençar tan alegrement l’experiència a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols acadèmics en comptes d’estar-ho per les hores de pràctica al rengle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada