EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES, SEGONS EN CHURCHILL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 7 Octubre de 2019)

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris o guanyar quotes d’audiència audiovisual, sense importar-los que les seves astracanades engreixin la crispació ciutadana. I encara que aquests comentaris desafortunats alguns dirigents els facin amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Oimés si no són tan discrets i ells mateixos els espargeixen sense vergonya. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa comptessin fins a cent abans d’obrir la boca tots en sortiríem més ben parats, començant pels mateixos polítics, dels quals Churchill va dir que s’haurien de posar a dieta d’empassar-se les seves paraules. Ja té dallonses que qui ho hagi recordat siguin dos bocamolls com en Rajoy i en Felipe Gonzalez.

¿Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, més o menys legitimitats per les urnes perquè al campionat de pixar fora de test s’hi apunten tots, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa des de la banda dels que manen o dels que esperen manar. La Maria Aurèlia Capmany va escriure una vegada: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i de no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen enfilats en les seves torres de marfil o rectories, arran de carrer s’escampa el calfred d’amenaces de guerres o de crisis econòmiques que esgarrifen els poca-roba perquè per experiència saben qui acabarà pagant el pato. Per telèfon, tuitant o en trobades al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les endrapin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que fan falta per revifar l’economia i la moral dels campions en la modalitat d’ajustar-se el cinturó.

Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi econòmica, que és una conseqüència directa de la crisi de polítics honrats i competents, és una grip massa severa que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan estosseguen “els mercats” a les ordres dels dotze apòstols responsables de fer la llei i la trampa, els espeternecs dels de dalt reboten com cops de mall al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats o hiperventilats dirigents d’alguns països i dels principals organismes financers que no assenyalo perquè la llista és molt llarga i vosaltres la coneixeu millor que jo, s’adonen alarmats com els nans estan a punt de creixe’ls en el circ global que s’han inventat perquè les seves desbarrades passin desapercebudes. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar tants de cistell esquinçats, sovint perquè hi ha massa classe dirigent presonera de les promeses que han vomitat les seves llumeneres pel broc gros, en moments d’incontinència verbal.