PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 13 Octubre de 2019)
¿No us ha passat mai que
us surti del fons de l’ànima el plany de: “el dia que pugui, faré...”? La
majoria de vegades, hom en dona la culpa als punyeters diners d’impedir-li fer
aquelles coses que el fan frisar; però no és justa del tot aquesta apreciació,
perquè també hi ha d’altres motius que igualment condicionen que puguem fer o
deixar de fer, com per exemple estar lliure de lligams o que per causa de
l’edat no se’ns hagi covat l’arròs. Encara hi afegiria més: no obstant en
general es pensa que, certament, el principal obstacle per fer realitat els
somnis rau en que no es puguin pagar, tanmateix la manca de voluntat i de
perseverança son dos hàndicaps prou importants per aconseguir el que fa delir, tant
o més determinants com en sentit contrari estar escurat de butxaca. Quan no es
pot fer el que sigui perquè la bossa no sona, hom acostuma a reaccionar de dos
maneres: hi ha qui es conforma i es carrega de paciència, esperant el cop de
sort que li permeti de realitzar algun dia els seus antulls malgrat s’hi hagi de
passar mitja vida, fent tanda a la cua de l’atzar. Però, d’altres no tenen
tanta capacitat de resignació i prefereixen entrampar-se si convé fins a les
celles, per matar el cuc de la pruïja, fent-se’n algunes vegades la pell i tot,
per culpa de la tossuderia i, sobretot, de l’ambició desmesurada.
Però, aquest
capteniment tan humà sovint el remou l’enveja del veí o de les ganes de fardar dels
amics als qui totes els hi ponen, i no es cova d’avui per demà aquesta mena de
virus sinó que ve de lluny; podríem dir que des que el món és món. No obstant
això, dec admetre que amb l’apogeu del consumisme aquesta tendència a no estar
mai content amb allò que es té i aspirar sempre a una mica més, el que podria
considerar-se un objectiu legítim que ajuda a viure s’ha acabat convertint en
un vici perillós, car i esgotador ja que les persones atrapades per l’obsessió
de “voler ser més”, acaben vivint en un calvari pel fet de menjar més amb els
ulls que amb la boca. Ara bé, el problema es complica i l’obsessió pot acabar en
tragèdia quan hom cau en la temptació de rumiar massa una suggestió tan agosarada
i temerària com aquesta: ¿fins on estaríem disposats a arribar si estiguéssim
segurs que ningú mai sabria de què s’ha estat capaç per aconseguir allò que es
cobejava?
Ja sé que em fico en un
terreny delicat i relliscós, i que hi ha temes que seria millor no tocar si no
es vol prendre mal; però, ¿creieu de veritat que cap de les persones que
coneixeu no se l’ha plantejada mai aquesta pregunta o que no l’ha temptat
aquest dilema? Per exemple, si trobéssiu una bossa o una cartera amb un grapat considerable
de calés, una picossada suficient com per perdre la xaveta, i tinguéssiu
l’absoluta seguretat que mai es descobrirà que us l’heu embutxacat, què faríeu?
Preguntem-nos, ja que hi estem posats, què diríem si un barrufet ens oferís el do
de fer ballar tothom al nostre caprici, només movent un dit des de l’absolut
anonimat? ¿I si mitjançat el mateix encanteri poguéssim fondre els nostres
adversaris, enemics o competidors més repatanis? Fixeu-vos que vaig repetint el
condicional: “si ningú ho sabés”. Sabés, què? Home, evidentment, que allò que esteu
a punt de fer està malament.
Són tan llamineres les perverses
temptacions, que si fos possible llegir el pensament de les persones,
segurament ens emportaríem una bona sorpresa, que qui sap si ens faria dubtar fins
i tot de la suposada bondat innata de la humanitat. Encara que sembli mentida,
per sort la recança i la por de que a hom l’enxampin atura molts mals instints.
Per aquesta raó, moltes religions embafen els seus parroquians amb el mantra
que malgrat sembli que no els veu ningú, Déu sempre està al cas dels seus
embolics. Els pagesos, però, fa temps que això ho tenien clar: “la por guarda
la vinya”, que per extensió posem-hi la civilització. Ara bé, el dia que es
perdi el temor a que se sàpiga què hem fet i hom se la jugui pensant que té el
càlcul de probabilitats a favor seu - no sé si ja no ens hi estem perillosament
movent en aquest escenari - ja podem posar-nos en remull com a civilització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada