PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 2 Octubre de 2019)
Que
cinc-cents escaladors s’enfilessin a 131 agulles de Montserrat i s’hi passessin
tota la santa nit, procurant mantenir-les il·luminades en homenatge als cent
trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, no ha estat considerat
“una notícia” digna d’ésser considerada digna, informativament parlant, per
part dels mitjans de comunicació de la capital de l’Estat. Suposo que es degut
a l’embolcall polític de la gesta montserratina, excusa que fins a cert punt
podria comprar si no fos que a tots plegats se’ls hi veu el llautó d’una hora
lluny: a les portades dels principals periòdics de Madrid i als noticiaris de
la tele o de la radio nacional, per exemple, abundaven d’altres notícies
d’evident caire polític referents a Catalunya. Donem-hi una llambregada. El
País: “Dimite el director de los Mossos que cargó contra los CDR”; El Mundo:
“El CNI catalán ayudó a los CDR a burlar a la Guardia Civil”; ABC: “Torra
endurece el control político sobre los Mossos”; La Razón: “Dispositivo de 2.000
policías y guardias frente a los CDR”. ¿Per què tots aquests titulars figuren a
primera plana i als noticiaris prime time i de la gesta de Montserrat que també
té un rerefons polític ni se’n parla? Home, és evident! Perquè la informació
sobre la gesta de Montserrat és positiva i simpàtica i per a la clientela de la
majoria de mitjans de comunicació madrilenys - tendenciosos i jacobins, quan es
refereixen a Catalunya -, només resulta noticiable dels catalans allò que els
esquitxa de merda, els calumnia i els vacil·la.
Qualsevol mitjà professional, ja no dic democràtic
perquè es podria entendre com un insult, estaria encantat de la vida d’explicar
als seus lectors i oients una gesta tan singular i èpica com la que dilluns van
protagonitzar mig miler de muntanyencs catalans, escalant des de mitja tarda
cent trenta-una agulles de la serralada de Montserrat, algunes de considerable
dificultat, per passar-hi tota la nit al ras, amb l’objectiu de mantenir-les
il·luminades amb farells. A més a més, entre els escaladors es podien recrear,
sempre periodísticament parlant, anècdotes personals tan impressionants i
cridaneres com la d’un veterà de vuitanta-sis anys que hi va participar amb la
il·lusió d’un vailet. Però de la Brunete mediàtica no es pot esperar
sensibilitat periodística ni imparcialitat informativa quan l’actualitat
catalana està relacionada amb la defensa i la reivindicació del sobira-nisme.
En canvi, no es mosseguen la llengua ni respecten el codi deontològic més
elemental de la professió periodística: la veritat. Deixant de banda la falta
d’ètica que suposa avenir-se a publicar “filtracions” apòcrifes dels atestats
policials, no contrastades judicialment, inclouen amb tota la barra del món en
el seu vocabulari paraules tan temeràries i gruixudes com “goma dos”,
“explosius” o “bombes”, tenint en compte que no hi ha cap constància de que
s’haguessin trobat en poder dels CDR detinguts cap d’aquests productes.
Esclar, informar sobre un acte tan carregat de
simbolisme i d’èpica que passarà a la història, com tants d’altres actes de
divulgació i exaltació del procés engegats amb tota la il·lusió i fe per la
societat civil espontàniament, no pot interessar de cap manera als que a
Catalunya li neguen el pa i la sal, o rebaixen la intensitat si no queda altre
remei que parlar-ne de qualsevol reconeixement públic pels seus èxits
culturals, científics, professionals, inclosos els esportius, com si enlloc
d’estar-ne cofois n’estiguessin gelosos. A la meva manera de veure,
històricament s’ha covat més separatisme a la porta del sol que a la plaça sant
Jaume. Prenent-nos-ho, doncs, amb calma perquè els propers dies la
desinformació i la calumnia que subministrarà la Brunete mediàtica ens posarà
segu-rament els pels de punxa i caldrà que ens prenguem semals de til·la. La
desinformació radical a que sotmeten als espanyols en general sobre la realitat
de Catalunya, és de jutjat de guàrdia; inflant només les notícies negatives o
caricaturesques, passant de puntetes sobre totes aquelles que puguin
afavorir-nos la imatge com a poble i fer comprendre a la resta d’Espanya les
nostres legítimes reivindicacions. El silenci sobre la gesta de Montserrat,
només és una mostra més d’una indiferència i un menyspreu de molts anys. Ahir
els carrers de moltes ciutats es van omplir de manifestants exemplarment
pacífics i cívics, però avui les portades de la premsa madrilenya no només són
gasives amb la veritat sinó que deliberadament sembren alarmisme. El País: “El
secesionismo agita las calles i llama a la desobediencia”; El Mundo: “Sánchez
dispuesto a activar la ley de Seguridad Nacional”; La Razón: “Casado exigirá un
155 duro si Sánchez abre esta vía” i ABC: “El PSOE doble racero con el
golpismo, duros en Madrid, blandos en Barcelona”. No cal afegir res més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada