NI UNA REFERÈNCIA EN LA PREMSA MADRILENYA A LA GESTA DE MONTSERRAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 2 Octubre de 2019)

      Que cinc-cents escaladors s’enfilessin a 131 agulles de Montserrat i s’hi passessin tota la santa nit, procurant mantenir-les il·luminades en homenatge als cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, no ha estat considerat “una notícia” digna d’ésser considerada digna, informativament parlant, per part dels mitjans de comunicació de la capital de l’Estat. Suposo que es degut a l’embolcall polític de la gesta montserratina, excusa que fins a cert punt podria comprar si no fos que a tots plegats se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny: a les portades dels principals periòdics de Madrid i als noticiaris de la tele o de la radio nacional, per exemple, abundaven d’altres notícies d’evident caire polític referents a Catalunya. Donem-hi una llambregada. El País: “Dimite el director de los Mossos que cargó contra los CDR”; El Mundo: “El CNI catalán ayudó a los CDR a burlar a la Guardia Civil”; ABC: “Torra endurece el control político sobre los Mossos”; La Razón: “Dispositivo de 2.000 policías y guardias frente a los CDR”. ¿Per què tots aquests titulars figuren a primera plana i als noticiaris prime time i de la gesta de Montserrat que també té un rerefons polític ni se’n parla? Home, és evident! Perquè la informació sobre la gesta de Montserrat és positiva i simpàtica i per a la clientela de la majoria de mitjans de comunicació madrilenys - tendenciosos i jacobins, quan es refereixen a Catalunya -, només resulta noticiable dels catalans allò que els esquitxa de merda, els calumnia i els vacil·la.

Qualsevol mitjà professional, ja no dic democràtic perquè es podria entendre com un insult, estaria encantat de la vida d’explicar als seus lectors i oients una gesta tan singular i èpica com la que dilluns van protagonitzar mig miler de muntanyencs catalans, escalant des de mitja tarda cent trenta-una agulles de la serralada de Montserrat, algunes de considerable dificultat, per passar-hi tota la nit al ras, amb l’objectiu de mantenir-les il·luminades amb farells. A més a més, entre els escaladors es podien recrear, sempre periodísticament parlant, anècdotes personals tan impressionants i cridaneres com la d’un veterà de vuitanta-sis anys que hi va participar amb la il·lusió d’un vailet. Però de la Brunete mediàtica no es pot esperar sensibilitat periodística ni imparcialitat informativa quan l’actualitat catalana està relacionada amb la defensa i la reivindicació del sobira-nisme. En canvi, no es mosseguen la llengua ni respecten el codi deontològic més elemental de la professió periodística: la veritat. Deixant de banda la falta d’ètica que suposa avenir-se a publicar “filtracions” apòcrifes dels atestats policials, no contrastades judicialment, inclouen amb tota la barra del món en el seu vocabulari paraules tan temeràries i gruixudes com “goma dos”, “explosius” o “bombes”, tenint en compte que no hi ha cap constància de que s’haguessin trobat en poder dels CDR detinguts cap d’aquests productes.

Esclar, informar sobre un acte tan carregat de simbolisme i d’èpica que passarà a la història, com tants d’altres actes de divulgació i exaltació del procés engegats amb tota la il·lusió i fe per la societat civil espontàniament, no pot interessar de cap manera als que a Catalunya li neguen el pa i la sal, o rebaixen la intensitat si no queda altre remei que parlar-ne de qualsevol reconeixement públic pels seus èxits culturals, científics, professionals, inclosos els esportius, com si enlloc d’estar-ne cofois n’estiguessin gelosos. A la meva manera de veure, històricament s’ha covat més separatisme a la porta del sol que a la plaça sant Jaume. Prenent-nos-ho, doncs, amb calma perquè els propers dies la desinformació i la calumnia que subministrarà la Brunete mediàtica ens posarà segu-rament els pels de punxa i caldrà que ens prenguem semals de til·la. La desinformació radical a que sotmeten als espanyols en general sobre la realitat de Catalunya, és de jutjat de guàrdia; inflant només les notícies negatives o caricaturesques, passant de puntetes sobre totes aquelles que puguin afavorir-nos la imatge com a poble i fer comprendre a la resta d’Espanya les nostres legítimes reivindicacions. El silenci sobre la gesta de Montserrat, només és una mostra més d’una indiferència i un menyspreu de molts anys. Ahir els carrers de moltes ciutats es van omplir de manifestants exemplarment pacífics i cívics, però avui les portades de la premsa madrilenya no només són gasives amb la veritat sinó que deliberadament sembren alarmisme. El País: “El secesionismo agita las calles i llama a la desobediencia”; El Mundo: “Sánchez dispuesto a activar la ley de Seguridad Nacional”; La Razón: “Casado exigirá un 155 duro si Sánchez abre esta vía” i ABC: “El PSOE doble racero con el golpismo, duros en Madrid, blandos en Barcelona”. No cal afegir res més!