PODEN TENIR PUTOS AMOS ELS CARRERS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 29 Octubre de 2019)

L’any 1976, els sindicats i l’oposició d’esquerres decidiren sortir al carrer per celebrar el primer, valgui la redundància, “primer de maig” sense Franco. Però, vet-aquí, que un tal Fraga Iribarne que era més dictador que el propi general, va prohibir tot tipus de manifestació ablamant la força pública perquè reprimís sense contemplacions els que s’atrevissin a posar un peu al carrer en pla busca- raons. Com a justificant de la capsigranyada va treure’s de la màniga una frase que, segurament sense proposar-s’ho definia perfectament aquella etapa com una dictadura encoberta sota mantellines de “tolerància” farisaica: “¡la calle es mía!” I és que des del seu punt de vista de flamant estadista que es vantava de portar Espanya al cap, els carrers no pertanyien al populatxo sinó a ell, en tant que com a ministre de la governació encarnava el poder de l’Estat.

Al cap d’uns quants anys, concretament el 28 d’octubre de 1996, arrel del desallotjament dels membres de l’Assemblea d’Okupes del Cinema Princesa, per la força bruta, es va escoltar per primera vegada a Barcelona, com si fos un himne antifeixista i una crida en contra de la repressió: “els carrers seran sempre nostres”. La CUP i altres grups radicals d’esquerra, uns anys després van afillar-se aquell crit àcrata per marcar paquet, però ha estat des de pocs mesos ençà que reivindicar la propietat dels carrers ha esdevingut un mantra transversal en gairebé totes les manifestacions de protesta, i tant el manegen els antisistema com d’altres col·lectius més assenyats, inclosos indignats empleats bancaris reestructurats per la crisi. Més recentment, els grups de CDR i els comandos d’agitadors d’un temerari tsunami democràtic han envaït carrers, carreteres i vies de tren com si en fossin els putos amos.

A la meva manera de veure, francament, molts dels que defensem el dret que tenen tots els ciutadans a expressar públicament les seves opinions i discrepàncies, consideraríem raonable emparar que tots els ciutadans, pensin com pensin, com a mínim tinguin la mateixa possibilitat d’utilitzar el carrer sempre que no se n’apropiïn de la propietat i el monopolitzin en benefici exclusiu, perjudicant la llibertat de moviments de la resta. És a dir, els carrers no poden ser només d’uns quants simplement perquè fan més gresca i criden més alt. Per tant, m’agradaria sentir líders d’aquests col·lectius que cada dos per tres es volen fer els amos de carrers i carreteres, matisar el crit de lluita que han posat de moda per aquest altre: “els carrers són nostres, però dels altres també”.

Si m’ho permeteu que ho digui, i ho faig amb la mà al cor, cremar cotxes i contenidors, tallar carreteres cada dos per tres perjudicant Déu i sa mare, no és la manera de “fer república”, al-menys la república en que jo vull viure; ni servirà per d’avançar cap a una independència endreçada, ras i curt! I per molta part de raó que tinguin aquells que creuen que només manifestant-se pacíficament i fent bondat cívica – de la darrera exemplar manifestació del dia 26 al carrer Marina, els hiperventilats se n’han burlat escarnint-la com a “la manifestació de les tietes” -, no farà tre-molar l’Estat, puc assegurar que portar la violència i la coacció als carrers, carreteres i vies de tren, menys, molt menys. I en sóc conscient que més d’un oracle està predicant que amb el lliri a la mà no n’hi ha prou per doblegar l’Estat, sinó que s’han d’ensenyar les dents, bordar i, si convé, clavar alguna queixalada. Colossal error, al meu parer, tant estratègic com polític comet qui abona aquestes idees!

I afegiré encara més: si el procés tingués al capdavant líders amb autoritat moral, carisma i credibilitat contrastada, i no predicadors sovint empeltats de xarlatans encara que actuïn de bona fe, potser veuríem com des de la Generalitat s’adreça un missatge clar als ciutadans en el sentit que ja n’hi ha prou de paralitzar i empobrir el país, sembrar el caos als carrers i vies de comunicació cada dos per tres; i que passa de taca d’oli que els estudiants abandonin les aules, que paguem entre tots a preu d’or amb els nostres impostos, per plantar-se intermitentment al carrer en una mena de revolta continuada, perdent el temps en fer la revolució enlloc de formar-se per ser els dirigents, investigadors, científics i professionals que la somniada república necessitarà el dia de demà. Tanmateix, recordant que esclar que mentre hi hagi presos polítics i greuges pendents amb l’Estat, periòdicament s’ha de seguir reivindicant des del carrer o des d’on calgui amb quanta més gent millor recolzant la protesta puntual, perquè l’Estat no se n’oblidi de la patata calenta que té a Catalunya. Però, sobretot, penso que des d’aquest lideratge moral s’hauria d’insistir que el màxim esforç del sobiranisme ha de passar per consolidar i ampliar el suport popular a exercir el dret a decidir, perquè només aconseguint una majoria homologable de vots populars es podrà forçar democràticament l’escassa voluntat de diàleg que tenen a Madrid i trobar les complicitats internacionals imprescindibles per girar la truita. La qüestió, però, és si el tenim o no aquest líder respectat per quasi tothom, capaç de prendre amb fermesa el pòndol de la situació, garantint el retorn de la propietat dels carrers, carreteres i vies de tren perquè estiguin al servei de tots els ciutadans quan les necessitin. I perdoneu les molèsties els que no penseu com jo. Hi teniu tot el dret!