Follow by Email

diumenge, 20 d’octubre de 2019

ÉS L’HORA DE FER BALANÇ TOCANT DE PEUS A TERRA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 20 Octubre de 2019)

Són tants els comentaris que s’han fet i es faran sobre els esdeveniments des de dilluns passat, durant aquesta llarga setmana tràgica, que us estalviaré de reiterar els plantejaments, les conclusions i els judicis de valor; n’hi ha per a tots els gustos com correspon a una societat tan plural com la que compartim. En canvi, qui sap si no seria profitós reflexionar sobre els garrafals desencerts, tant per part de l’Estat com de la Generalitat, que ens han arrossegat a l’atzucac social i polític en que ens trobem enredats avui. A la meva manera de veure, les greus equivocacions comeses els darrers deu anys ens han portat on estem, les quals no en tinc cap dubte que la història ratificarà d’aquí a uns quants anys per a vergonya de la nostra generació quan ja criem malves. Aquesta en seria la cronologia dels desencerts, al meu parer:

a) - La desnaturalització per part del Tribunal Constitucional, atiat pel PP, de l’Estatut de Catalunya del 2006, després d’haver-se aprovat el seu redactat per les Corts espanyoles (Congrés i Senat) i el Parlament de Catalunya, i ratificat en referèndum del tot constitucional per un 74% dels catalans que varen anar a votar (un 49,4% del cens que vol dir una abstenció del 54,6%)
b) – La lectura equivocada dels resultats de la consulta popular (procés participatiu) celebrada el 9 de novembre de 2014, en el sentit que l’independentisme havia aconseguit majo-ria, quan era evident que no era així. Només el llavors líder polític de la CUP, l’Antonio Baños, va reconèixer públicament que l’eufòria sobiranista estava injustificada i, poc després d’un dies de reflexió de tots plegats, es va coincidir que calia ampliar la base sobiranista per aconseguir superar almenys el 50% del vot popular en la propera consulta electoral, propòsit que de moment no ha reixit sinó que més aviat ha reculat una mica.
c) – Avançar el 2015 les eleccions a mitja legislatura per interessos egoistes de CIU, que descaradament pretenia capitalitzar els èxits de les anuals mobilitzacions de la societat civil durant la Diada i la ressaca triomfalista després de la consulta del 9-N, forçant ERC a fer tiquet electoral sota les sigles de “Junts pel Sí”. Els resultats obtinguts van ser semblants als del negoci d’en Robert amb les cabres: un 35,59% i 62 escons per la coalició unitària. En el Parlament que s’havia dissol, anant per separat els dos socis de JxS, CIU tenia 62 escons (38,43%) i ERC en disposava de 10 (7%). De manera que en el joc de mans del senyor Mas s’hi varen “esfumar” 10 escons.
d) – Que “JxS” sacrifiquessin el president Mas servint-li el seu cap en safata als antisistema de la CUP per sumar els vots necessaris per tenir majoria parlamentària. I que el propi senyor Mas, a les antípodes ideològiques dels antisistema, s’avingués a fer “un pas al costat” per satisfer els que es vantaven de llançar-lo a la paperera de la història, enlloc d’intentar alguna altra combinació parlamentària per governar el país.
e) – Que des del govern central encapçalat pel senyor Rajoy, amb una tossuderia impròpia d’un polític democràtic i encara menys d’un home d’Estat, es menystingués sistemàticament el “problema catalán”, cometent el gran error de no fer un esforç per entendre que la caldera de la insatisfacció estava a punt d’explotar i necessitava una resposta política intel·ligent i no pas posar sota les potes dels cavalls de la justícia les reivindicacions catalanes.
f) – Que des de l’Estat no es protegís Catalunya de la campanya mediàtica de desprestigi i calumnia, alimentada per declaracions incendiaries de líders polítics, que anava contami-nant perillosament l’opinió pública espanyola fins al punt que quan l’1 d’octubre del 2017 es varen enviar destacaments de policia i guàrdia civil “a reprimir la revolta” se’ls acomiadés al crit de “a por ellos!”
g) – Que des del govern català es posés en marxa el full de ruta d’un procés independentista a termini fixe, a l’empara d’una majoria parlamentària agafada amb pinces gràcies a la crossa dels antisistema, sense donar cap importància a no sumar majoria en vots populars.
h) – Que l’1 d’octubre el govern central enviés a Catalunya quasi deu mil policies i guàrdies civils tan enverinats en origen, que varen trobar normal en una democràcia repartir hòsties a tort i a dret per impedir que la gent anés a votar pacíficament.
i) – Que el cap de l’Estat renegués de la seva neutralitat institucional recolzant la repressió policial i judicial contra l’independentisme enlloc d’establir ponts per rebaixar la crispació.
j) – Que durant el mes d’octubre, passant-se per l’arc del triomf les opinions de tants homes i dones carregades de raó que alertaven del perill d’embarcar-se en una declaració unilate-ral d’independència, la pírrica majoria parlamentaria tirés pel dret.
k) – Que enlloc de donar aquest pas políticament tan temerari, el president Puigdemont no dissolgués el Parlament i convoqués noves eleccions.
l) – Que pocs segons després de proclamar la DUI el president Puigdemont la deixés en suspens i sense donar ni un sol pas administratiu per implementar-la, confonent i defraudant bona part de la parròquia que havia dipositat quasi a cegues en ell la seva confiança.
m) – Que el govern central es revengés barroerament de l’atreviment català intervenint la gestió de la Generalitat, dissolent el Parlament i destituint tot el govern, instruint la fiscalia de perseguir penalment fins a les darreres conseqüències l’independentisme, caient en el desprestigi democràtic de tenir polítics presos per les seves idees.
n) – Que des del govern fàctic a l’exili s’hagin estimulat plataformes paral·leles als moviments de societat civil liderats per l’ANC i Òmnium, transportant al carrer no només la desunió dels polítics independentistes al Parlament sinó series discrepàncies en els mètodes estratègics a seguir sota un denominador comú inequívoc d'aquestes plataformes: apostar per la confrontació i gens pel diàleg.
o) – I, finalment, que tant el govern central com el català hagin comés el major error de tots: embrancar-se en una confrontació des d’una feblesa tan cridanera com que el primer acumula quasi un any de “provisionalitat” a la Montcloa i al segon se li reclamen eleccions des de l’oposició fins els seus propis socis.

Aquest panorama tan complicat, a la meva manera de veure, només tindria una sortida positiva per no prendre més mal: tornar al punt de partida, amb amnistia inclosa, i recuperar el diàleg si convé amb ajuda de mediadors internacionals tenint en compte el nivell de desconfiança entre els dos governs. Però això ho veig tan difícil que, francament, em preparo pel pitjor escenari gràcies al mal cap d’uns aprenents de polítics que des de Madrid aposten per una mena de “salvador de la pàtria” i des de Catalunya no deixen de beure’s l’enteniment i el sentit comú. Això sí, a pagar el pato els de sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada