ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 14 Octubre de 2019)

Si us pensàveu que parlaria de la sentència o de les trifulgues electorals us tinc de dir que com d'aquestes qüestions ja hem reflexionat a bastament en dies anteriors, fins que passi el 10-9 procuraré tenir la boca tancada; llevat, esclar, que no en passi una de grossa, fora del guió previst. De manera que filosofaré una mica sobre qüestions més empíriques, encara que com passa amb la filosofia es podran relligar perfectament amb els moments polítics i socials que estem vivint.

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar o criticar, ni amb tota l’educació del món, les seves opinions, observacions o decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de res ni, encara menys, que es pugui posar en dubte, pel fet de pensar diferent, cap mena de lleialtat personal. Francament, crec que la millor manera de ser lleial amb la família, amb el partit o amb la colla d’amics més íntima és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa ni un atac sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu.

Em va agradar una d’aquestes opinions que sovint es pengen a la xarxa com si no s'hi donés importància i que, de vegades, no són tan desassenyades com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Ajustada precisió, oi? Però, també reconec que hi ha qui es val de la crítica i de l'oposició com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar-se tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de”, o utilitzant la fórmula “al meu parer”, per la qual us he de confessar que hi tinc debilitat. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.

A la meva manera de veure, doncs, a la crítica benintencionada i constructiva no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet la pràctica del cèlebre “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que hi hagi necessitat de sentir vergonya, impotència, inseguretat o que es desvetlli la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la cultura, l’estil de vida o les seves creences. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre de fer anar el ganivet i un artista de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix el tapis de la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!