Follow by Email

dilluns, 21 d’octubre de 2019

IMATGES I PARAULES QUE EM DESTAROTEN LA FE EN LA BONDAT DEL MÓN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 21 Octubre de 2019)

Em pregunto com després de veure en directe per la tele el desnonament d’una família amb fills menors d’edat del seu pis, pot haver-hi qui gosi dir que anem per bon camí, que vivim en un món just i que l’estat del benestar en prou feines s’ha escantonat com assegura l’establishment panxacontent. Sobretot si tenim en compte que sovint el pis “netejat” de "perdularis" és propietat d’un banc o d’un fons d’inversió d’aquests sense entranyes, que no s'avenen a cap altra raó que no sigui augmentar el patrimoni i fer créixer el benefici. Ara bé, que per fotre fora de casa seva pelacanyes indefensos intervinguin com a guardaespatlles dels llançadors policies ensenyant les dents, em sona francament indignant. La imatge d’un desnonament esgarrifa de veure per poc sensible que hom sigui, ja que una de les pitjors tragèdies que et pot passar a la vida és no tenir un sostre on caure mort.

Però quan el desnonat o la desnonada explica que mentre tenia feina i es guanyava passablement la vida era complidor amb el llogater o amb el banc, però que quan amb l’excusa de la crisi econòmica es va quedar a l’atur amb un subsidi miserable que no li arribava per menjar i complir, et pots preguntar com te sentiries tu si t’hi trobessis. Els desnonats, la majoria de vegades només pidolen una treva mentre no trobin la manera d’aconseguir honradament més ingressos per seguir complint amb les seves obligacions. Des de l'esclat de la bombolla immobiliària als propietaris de pisos quina hipoteca no podien pagar per haver-se quedat sense feina, cap banc els hi va donar una segona oportunitat, i enlloc de deixar-los viure a la seva llar activant una moratòria humanitària, preferiren fotre’ls fora per acabar venent-se'l a preu de saldo a algun fons voltor o deixar-se'l okupar. Jo sóc dels que creu en la sinceritat de les persones quan parlen de la seva experiència personal mirant-te de fit a fit als ulls, podent notar que les paraules li flueixen de l’ànima, sense necessitat de dir-ne una de més alta que l’altra. Per tant, em sembla que la majoria de desnonats eren i són bones persones, que no es mereixien ni es mereixen ser tractades com a delinqüents.

Tanmateix, fa dies vaig escoltar el testimoni d’una mare d'un fill adult - dependent d’una tercera persona les vint-i-quatre hores del dia -, que es queixava a la càmera amb paraules serenes però enrevenxinades, que l’havien desnonat de l’assistència diària d’un fisioterapeuta perquè aquell pobre noi encara que mai es podrà recuperar, amb exercicis d'estimulació els muscles no se li quedaran entercs i l’agonia no se li farà tan insuportable. Igual com passa amb la imatge de la violència física i psicològica desproporcionada en el desnonament d’una família del seu pis, la imatge d’impotència que es reflectia en la fesomia d’aquella mare acaronant el tros de vegetal en que s’havia convertit el seu fill, necessita a la manera de veure una reflexió com la d’avui, per adonar-nos de la immensa presa de pèl que suposen els discursos triomfalistes de la classe política que no veu més enllà del seu melic i el passotisme de tot l’establishment que, pel fet d’escalfar-se al sol del poder mira cap a una altra banda perquè, en el pitjor dels casos, les retallades només els hi passen de resquitllada mentre n’hi ha tants i tants que, per culpa que la societat ha de fer-se càrrec del rescat dels bancs i de mantenir tota una colla de paràsits socials, viuen al llindar de la misèria i de l’autoestima.

Qui sap si sabessin el pa que s’hi dóna, aquesta trepa que no vol entendre perquè tanta gent desesperada es tira en braços del populisme o de l’extremisme, esperant que quan aquests partits manin resoldran els seus problemes, haurien de fer la prova de sobreviure tres mesos exclusivament del salari mínim i sense saber on caure morts si a la família li’n passa alguna de grossa. No ha transcorregut tant de temps perquè no recordem aquelles cíniques paraules de la llavors directora del FMI, Cristina Legarde, - propera president del Banc Central Europeu -, culpant els vells de carregar-se la seguretat social perquè viuen massa anys; ni oblidar, per exemple, les protestes dels malalts d’hepatitis C i d'altres patologies greus perquè els hi regatejaven tractaments massa cars per la senzilla raó que ja tenien mitja cama a l’altre món. En fer memòria d’aquelles imatges em torno a preguntar, perplex: ¿com pot ser que els governants maldestres que tenen tanta poca sensibilitat i empatia per les persones humanes “vives”, siguin precisament els mateixos que, picant-se el pit i persignant-se, defensen a capa i espasa el dret a la vida dels “nonats”? ¿O és que el Déu que diuen no permet que cap fetus sigui avortat, tant se li’n fot que éssers vius de veritat es morin arreu del món de gana, ofegats en enfonsar-se la pastera en que fugien de la misèria, de fred a la intempèrie dels camps de refugiats o mancats de l’assistència adequada quan més fràgils s’han tornat?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada