PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 21 Octubre de 2019)
Em pregunto com després de veure en directe per la
tele el desnonament d’una família amb fills menors d’edat del seu pis, pot
haver-hi qui gosi dir que anem per bon camí, que vivim en un món just i que
l’estat del benestar en prou feines s’ha escantonat com assegura
l’establishment panxacontent. Sobretot si tenim en compte que sovint el pis
“netejat” de "perdularis" és propietat d’un banc o d’un fons
d’inversió d’aquests sense entranyes, que no s'avenen a cap altra raó que no
sigui augmentar el patrimoni i fer créixer el benefici. Ara bé, que per fotre
fora de casa seva pelacanyes indefensos intervinguin com a guardaespatlles dels
llançadors policies ensenyant les dents, em sona francament indignant. La
imatge d’un desnonament esgarrifa de veure per poc sensible que hom sigui, ja
que una de les pitjors tragèdies que et pot passar a la vida és no tenir un
sostre on caure mort.
Però quan el desnonat o la desnonada explica que
mentre tenia feina i es guanyava passablement la vida era complidor amb el
llogater o amb el banc, però que quan amb l’excusa de la crisi econòmica es va
quedar a l’atur amb un subsidi miserable que no li arribava per menjar i
complir, et pots preguntar com te sentiries tu si t’hi trobessis. Els
desnonats, la majoria de vegades només pidolen una treva mentre no trobin la
manera d’aconseguir honradament més ingressos per seguir complint amb les seves
obligacions. Des de l'esclat de la bombolla immobiliària als propietaris de
pisos quina hipoteca no podien pagar per haver-se quedat sense feina, cap banc
els hi va donar una segona oportunitat, i enlloc de deixar-los viure a la seva
llar activant una moratòria humanitària, preferiren fotre’ls fora per acabar
venent-se'l a preu de saldo a algun fons voltor o deixar-se'l okupar. Jo sóc
dels que creu en la sinceritat de les persones quan parlen de la seva
experiència personal mirant-te de fit a fit als ulls, podent notar que les
paraules li flueixen de l’ànima, sense necessitat de dir-ne una de més alta que
l’altra. Per tant, em sembla que la majoria de desnonats eren i són bones
persones, que no es mereixien ni es mereixen ser tractades com a delinqüents.
Tanmateix, fa dies vaig escoltar el testimoni d’una
mare d'un fill adult - dependent d’una tercera persona les vint-i-quatre hores
del dia -, que es queixava a la càmera amb paraules serenes però
enrevenxinades, que l’havien desnonat de l’assistència diària d’un fisioterapeuta
perquè aquell pobre noi encara que mai es podrà recuperar, amb exercicis
d'estimulació els muscles no se li quedaran entercs i l’agonia no se li farà
tan insuportable. Igual com passa amb la imatge de la violència física i
psicològica desproporcionada en el desnonament d’una família del seu pis, la
imatge d’impotència que es reflectia en la fesomia d’aquella mare acaronant el
tros de vegetal en que s’havia convertit el seu fill, necessita a la manera de
veure una reflexió com la d’avui, per adonar-nos de la immensa presa de pèl que
suposen els discursos triomfalistes de la classe política que no veu més enllà
del seu melic i el passotisme de tot l’establishment que, pel fet d’escalfar-se
al sol del poder mira cap a una altra banda perquè, en el pitjor dels casos,
les retallades només els hi passen de resquitllada mentre n’hi ha tants i tants
que, per culpa que la societat ha de fer-se càrrec del rescat dels bancs i de
mantenir tota una colla de paràsits socials, viuen al llindar de la misèria i
de l’autoestima.
Qui sap si sabessin el pa que s’hi dóna, aquesta trepa
que no vol entendre perquè tanta gent desesperada es tira en braços del
populisme o de l’extremisme, esperant que quan aquests partits manin resoldran
els seus problemes, haurien de fer la prova de sobreviure tres mesos
exclusivament del salari mínim i sense saber on caure morts si a la família
li’n passa alguna de grossa. No ha transcorregut tant de temps perquè no
recordem aquelles cíniques paraules de la llavors directora del FMI, Cristina
Legarde, - propera president del Banc Central Europeu -, culpant els vells de
carregar-se la seguretat social perquè viuen massa anys; ni oblidar, per
exemple, les protestes dels malalts d’hepatitis C i d'altres patologies greus
perquè els hi regatejaven tractaments massa cars per la senzilla raó que ja
tenien mitja cama a l’altre món. En fer memòria d’aquelles imatges em torno a
preguntar, perplex: ¿com pot ser que els governants maldestres que tenen tanta
poca sensibilitat i empatia per les persones humanes “vives”, siguin
precisament els mateixos que, picant-se el pit i persignant-se, defensen a capa
i espasa el dret a la vida dels “nonats”? ¿O és que el Déu que diuen no permet
que cap fetus sigui avortat, tant se li’n fot que éssers vius de veritat es
morin arreu del món de gana, ofegats en enfonsar-se la pastera en que fugien de
la misèria, de fred a la intempèrie dels camps de refugiats o mancats de
l’assistència adequada quan més fràgils s’han tornat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada