Follow by Email

divendres, 1 de novembre de 2019

AMB LA CAMPANYA ELECTORAL REVISCOLARAN UTOPIES I FALÒRNIES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 1 Novembre de 2019)

En capella d’una temporada electoral que, tot i que sigui més curta formalment, segons sembla acapararà candidatures allunyades del convencionalisme bipartidista tradicional, una mica carrincló i massa homogeni, amb propostes que molts escandalitzats observadors titllaran sens dubte de populistes, utòpiques o directament colltortes, permeteu-me que trenqui una llança en defensa de la utopia pura i verge. Creure en la utopia suposa un esforç intel·lectual suplementari al de simplement “tenir un somni”. Potser sí que la utopia no ens hauria de distreure de la realitat si volem ser raonables, conseqüents i pragmàtics, però el que passa massa sovint és que la realitat que ens toca rossegar cada dia no ens agrada i, encara que només fos per aquesta raó, preferim oblidar-nos-en i buscar refugi en els somnis.

Ara bé, a la meva manera de veure, la realitat quotidiana és tan punyetera, trapella, malcarada i estafadora que per molt que vulguem esborrar-la o evadir-nos-en, sempre continua burxant.  Que dos més dos són quatre és una realitat precisa, real i de sentit comú perquè inclús sumant amb els dits de la mà el resultat és quatre; ara bé, si uns quants xarlatans aquesta propera setmana us volen convèncer de que dos i dos són cinc, no és que vulguin fer-vos somniar truites o beure a galet sinó que voldrien entréssiu en una dimensió desconeguda que no toca vores amb els somnis sinó que és quelcom més complicat i seriós: la utopia. El problema i el perill és que segons quin cagamandurries la prediqui no tractarà de fer-vos anar al darrere d’una innocent quimera com atrapar la lluna en un cistell, propòsit que fins a cert punt no tindria res de negatiu, sinó de perseguir i obsessionar-se amb un impossible existent només a l’imaginari d’algunes persones il•luminades que són capaces de mobilitzar o paralitzar societats senceres desvetllant esperances o basardes, segons convingui als interessos dels autors del guió programàtic de cada partit.

Poca broma, doncs, amb la utopia que es barreja amb la retòrica i xerrameca dels candidats a ser elegits en unes eleccions! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més significatius en els darrers dos segles hi trobareu sempre una utopia que ha reeixit a mitges: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, la que defensa la globalització. És veritat, també, que si cap d’aquestes utopies va quallar del tot i pacíficament en les institucions i sistemes d’organització social, va ser degut a que moltes d’aquestes alternatives ideològiques varen ser miserablement perseguides i apallissades en nom de la superior raó d’Estat, tingués aquest el color que tingués. No obstant això, a la llarga, moltes d’aquelles propostes assentades en simples utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i consolidaren canvis socials significatius, des de l’impuls d’institucions democràtiques que emparaven la llibertat individual i el dret a decidir del poble com a dipositari de la sobirania dels Estats, fins al reformisme socialdemòcrata que va impel·lir els “estats del benestar”, avui a la picota per manca de recursos. I és que, vet-li-aquí, el defecte principal de les utopies és que no surten gratis i, per tant, quan els polítics emborratxats de promeses per aconseguir els vots que els hi donin el poder, no toquin de peus a terra durant la campanya, la saludable utopia degenera en falòrnia o en mentida fastigosa.

Qui sap si degut a que generacions senceres es vàrem passar massa anys vivint en plena eufòria utòpica, avui s’estiguin diagnosticant tantes esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels polítics arribistes: apropiar-se de la dissort concreta de col·lectius per sodomitzar-los idealitzant solucions utòpiques bassades en un culte mitòman a l’abstracció. De les injustícies de l’alçada d’un campanar que patien els treballadors en general, per exemple, en sorgí la utopia de la dictadura del proletariat. I de l’apropiació per part de populistes de totes les tendències dels clams dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui s’alimenta l’eterna utopia de la revolució pendent, adobada amb polsims àcrates tan caducats que ranciegen. I és que la utopia autèntica té un regust romàntic que, etimològicament parlant, es podria definir com allò que no existeix però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. Molts dels avenços de la humanitat, dels que avui gaudim i ens en vantem perquè en néixer els nostres fills ja se’ls trobaran dats i beneits sota l’aixella, eren absolutament utòpics fa dos o tres generacions. I és que les utopies, agradi o no als establishments, quan estan ben gestionades per dirigents que toquen de peus a terra sense renunciar a tocar la lluna amb els dits de la mà estesos, ajuden almenys a tenir esperança. I només en una societat que no enterra la il·lusió però no es deixa temptar per mirallets, els seus ciutadans creuen que val la pena de lluitar per fer possible ésser persones millors. Encara que sembli una utopia, en principi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada