Follow by Email

dijous, 27 de febrer de 2014

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

Fet i pastat, com havíem previst: al debat sobre l’estat de la nació s'ha fet mes fressa que endreça. I com correspon en any electoral el govern pretén apuntalar-se en el poder prometen una reforma fiscal que retorni l’alè al cadàver de la classe mitjana assassinada a punyalades per l'esquena els darrers anys. Ho té difícil en Rajoy, si és que no sap ressuscitar morts. Fixeu-vos que quan s’acosten eleccions no hi ha cap partit del món que es proposi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur els seus candidats farien la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que cada vegada estan més endeutats, com a bons saltimbanquis de la política tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que si segueixen manant tot serà de color de rosa. Però l’endemà ja ens ho trobarem perquè la musica en temps electoral és molt diferent que la que sona quan es governa. Fer jocs de mans amb els impostos, de totes maneres, no és tan fàcil com bufar i fer ampolles quan un poble té un empatx de pressió fiscal: els impostos no són populars ni quan es rebaixen, perquè el que el ciutadà no paga amb diners o paga amb dinars. La pressió fiscal, per exemple, sobre la classe mitjana plou des dels quatre vents: per la via directa, indirecta, disfressada o a base de retallades de serveis. Ara bé, alguns impostos es guanyen totes les cotes d’impopularitat: són els impostos “pretext”, aquells que es “venen” per arrodonir-ne d’altres i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies més i per emmascarar la inoperància i la covardia davant la gran bossa de frau fiscal, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei a l’injust repartiment de la riquesa ho podrien fer amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau o l’evasió fiscal esquitxa massa gent ficada a l’olla. Més de la que ens pensem. I aquí rau el problema: que ningú té pressa per ensorrar la seva rectoria, tirant-se pedres a la teulada. I si comencéssim a passar revista als consells d’administració de les grans empreses del país, per comprovar quants polítics hi fan parada i fonda? I si passéssim el rastell a les despeses de l’Estat, quanta gent de l’establishment trobaríem que percep una, dos o tres momes a càrrec del pressupost públic? En Rajoy, menys que ningú, pot presumir de saber com es fa una reforma fiscal amb cara i ulls, perquè la seva especialitat es aparentar rebaixes que quan el contribuent fa el compte de la vella resulta que, no sap com, però Hisenda l’ha cargolat una mica més. Li rebaixen quatre xavos, però li retallen serveis, prestacions i oportunitats de guanyar-se la vida dignament. De manera que els pobres en el paradís virtual muntat i gestionat pel duo malabarista Rajoy-Montoro, mai no en sortirà de la pobresa. I si no, que ho preguntin als que s’han quedat sense feina amb més de 45 anys o als que per treballar quasi han de posar-hi diners.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada