Dintre de no res començarà una nova campanya electoral,
la de les europees, i tots els candidats faran cara de bons jans i de no haver
trencat mai un plat, però per darrera es faran totes les travetes que puguin, i
com sempre intentaran aixecar la camisa a l’auditori sempre que es deixi, que
em sembla ho tindran difícil perquè cada dia que passa la tropa de votants que
puja està més sensible i emprenyada. Si, com fins ara, als mítings s’hi troben a
faltar expressions com: “crec en l’home per damunt de tot”; “crec en la persona
al servei de la societat”; “crec en les obres, no en les paraules”; “crec en la
bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat”; “crec que avui és millor
que ahir”, els vells dinosaures se’n faran l’estella. Perquè voldrà dir que no
s’han volgut adonar de que es multipliquen les plataformes solidàries, gràcies
a les quals es trampegen els efectes de la crisi i s’evita que hi hagi una desfeta
de temps, ni de que els moviments d’indignats retreuen a la classe política fossilitzada
que parli molt del sexe dels àngels i poc de tirar pel dret contra la corrupció,
el frau fiscal, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles dispensades
des del poder captiu de l’establishment, a les grans fortunes, a les rectories
vitalícies i a l’enginyeria empresarial, fundacions tapadora incloses. Em temo
que amagaran el cap sota l’ala, no volent-se adonar que darrera de molts
d’aquests moviments hi ha una joventut que, si bé ha crescut allunyada de la
paraula “poc” i del que significava i comportava “mancança”, perquè ha crescut
amb l’hàbit de “guanyar” i no sabia el pa que
si donava quan tocava “perdre”, no és que no tingués valors sinó que se
li havien rovellat i, sisplau per força, cada vegada més està trobant sentit i,
sobretot utilitat, a conceptes com tenacitat, esforç, constància i solidaritat.
Però encara em fa patir més que des dels aparells dels partits es pretengui
retardar el recanvi generacional traient de l’armari espantalls arnats, per
neutralitzar l'empenta dels que s’han atipat de tenir el paper de convidats de
pedra en un banquet on només els hi reserven un plat de sopa a la cuina, i
encara els amenacen amb escatimar-los la ració. No és estrany que aquest jovent
que s’ha tret el son de les orelles, reaccioni dient: “Si n’hi ha o no de tall
per repartir ja ho veurem, de moment deixeu-nos ficar a la cuina i ja procurarem fer bullir l’olla
per a tots”. De manera que si aquesta classe política, que ja pensa en
repartir-se els millors llocs a taula, no es treu el pa de l’ull i va pensant
en el relleu, que sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixin, que és el
que resaven les nostres àvies, quan veien acostar-se una tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada