ELS BUROTS DE LES DISCAPACITATS

El senyor Casadevall, un treballador marbrista de Girona, explicava ahir a la tele, assegut en una cadira de rodes i amb una cama visiblement amputada a l’altura del genoll, que degut a diverses patologies severes no pot continuar treballant del seu ofici. Però tot i que administrativament l’INSS li reconeix que l’estat en què es troba no li permet fer una vida normal, els burots que controlen que ningú es coli al paradís dels invàlids consideren que aquest home no està prou tocat com per tenir dret a una invalidesa absoluta, sinó que només li pertoca una invalidesa en grau de total per a la professió habitual. És a dir, que malgrat la seva dependència física de tercers per valdre’s, no està prou fotut  com per no ser capaç de fer alguna feineta senzilla bo i assegut a la seva cadira, com ara recepcionista o telefonista. En escoltar aquest testimoni fefaent d’allò que em parlat dies enrere respecte de legislar en favor de les persones enlloc d’altres interessos creats, el primer que em passa pel cap és que qui va redactar la resolució que afecta al senyor Casadevall no era un metge, sinó un funcionari. O un metge amb ànima de funcionari, que encara és pitjor. Tanmateix, el problema d’aquesta història no és que el senyor Casadevall, que ja té una edat, s’hagi de rossegar els punys impotent i arraconat, al no passar pel fi sedàs d’uns burots impersonals que es guanyen les garrofes en base a “denegar” i no pas a “concedir”, sinó que hi ha molts sol•licitants d’invalidesa que passen un calvari semblant tractant que se’ls hi reconegui que no poden treballar absolutament en res. Ningú ho confirmarà, però tot va pensar que el mercadeig que anys enrere era pràctica habitual en matèria d’invalideses, ara s’ha reconduït dràsticament a través de filtres i protocols rigorosos que costa molt de superar i com sempre passa quan es vol fer justícia sense mirar la cara de les persones paguen justos per pecadors. És cert que anys enrere la cosa anava com anava i que hi havia bufets especialitzats que quasi garantien els resultats. Ara potser no hi ha tanta picaresca, però continua havent-hi la sensació que en tot el procés qui menys compta és la persona i les seves circumstànci-es reals. L’administració ha delegat en funcionaris burots una tasca perversa: demostrar que el sol•licitant exagera la seva discapacitat, enlloc de posar en relleu les seves limitacions sense cap prejudici i posant-se en la pell de l’altre. Ahir mateix, una altra notícia posa la pell de gallina sobre la insensibilitat administrativa: a una senyora de 95 anys, dinàmica i eixerida fins que ha acabat els torrons, Benestar  li reconeix el dret a una ajuda emparada per la Llei de la Dependència, però envistes de la manca de recursos se li diu que començarà a cobrar-la d’aquí a tres anys. El burot que va signar aquesta resolució, se la va llegir a carta abans de posar-hi la seva “mosca”?