DE LA PLAÇA TAHIR A LA PLAÇA MAIDAN

No obstant es digui sempre que seria impensable una revolució que no acabés en alegria, la veritat és que en la majoria dels casos de resistència popular espontània o organitzada acaben plorant malaguanyades víctimes o reculant amb la cua entre cames, baldats per la repressió dels tirans de torn. Però Ucraïna ha sigut una de les comptades excepcions en els darrers anys d’haver aconseguit uns victòria pràcticament absoluta i aquesta nit, després de vetllar quasi un centenar de morts, ha esclatat l’alegria festejant la retirada dels repressors als quarters d’hivern i la fugida no se sap a on, possiblement amagat a casa de la seva lloca putinesca, del dèspota. La victòria d’anit a la plaça Maidan em recorda estranyament la de la plaça Tahir: també els revoltats egipcis que l’havien ocupat durant setmanes varen emborratxar-se de la lògica alegria per haver aparentment guanyat totes les reivindicacions, després d’un bany de sang, i al cap de quatre dies varen haver-hi de tornar, a la plaça, perquè el remei va resultar pitjor que la malaltia. Si cap revolució és un ball de gala, Mao dixi, administrar l’endemà d’una victòria és tan complex com gestionar la lluita dels dies anteriors i sovint tant o més dolorós; raó per la qual l’experiència ensenya que el bon resultat de l’operació “començar de nou” no està mai garantit del tot, per aquesta raó intel•lectuals contraris a les revolucions prediquen, a vegades a sou dels tirans, que és millor continuar que començar de nou. El gran bufó Bernard Shaw se’n fotia d’aquests “conservadors” amb una cullerada de fi humor britànic: “l’home raonable s’adapta constantment al món. El no raonable s’entesta en voler adaptar el món als seus somnis. Però si en el món hi ha hagut progrés ha sigut gràcies a homes no raonables”. Ara bé, el gran problema de l’endemà de les revolucions és que enlloc de clarejar el dia amb la llum de la concòrdia es desvetlli, encara mig a les fosques de la matinada, rebolcant-se en el terror i la revenja. M’agradaria que Maidan esdevingués un símbol més que no pas un precedent, i que servís per entendre arreu que la forma més segura d’impedir les revolucions és evitant-ne les causes. Finalment, penso que caldria a cridar l’atenció que al voltant de les grans revolucions sempre s’hi troben papallonejant voltors que amb el plomatge de la neutralitat s’han especialitzat en enriquir-se amb les desgràcies dels altres. Si en voleu una mostra, fixeu-vos sense anar més lluny en l’amable, educada i florida Suïssa, que va fundar una indústria bancaria basada en les calamitats alienes. No ho dic jo, està escrit a la història.