MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

Se sol dir per animar a algú que n’està passant una de molt grossa; i és veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Però no es tracta només d’aguantar el xàfec com es pugui, procurant no mullar-se, esperant que escampi el temporal. Aquesta actitud no és prou digna, ni gaire responsable. Sobretot, quan el xàfec ens ha arreplegat en calçotets, perquè ens vàrem deixar pispar la roba i la cartera mentre dormíem feliços la mona, emborratxats pel nèctar d’un fals benestar, en un paradís terrenal que, segons els cants de sirena que ens engargamellaven polítics, banquers i empresaris de pa sucat amb oli, no s’havia d’estroncar mai més. I quan la mamella rajava, ningú preguntava s’hi es podria pagar la festa, ni si seria sempre gratis l’entrada; però mentre semblava que totes ponien i que de bacanal n’hi havia per estona, també hi havia una minoria que les passava magres: eren els que mai sortien a la foto perquè feien lleig. És ara, quan la gent que ha caigut del llit s’adona de com és passa de malament fent equilibris per arribar a fi de mes. La primera reacció, és clar, fou buscar caps de turc per encolomar-los els morts trobats a l’armari i la segona, esperar que un salvador de la pàtria ens tragués les castanyes del foc. Avui ja hem après, a còpia de desenganys, que mentre hi ha vida hi ha esperança, sempre que no ens quedem de braços plegats. Però a la meva manera de veure em sembla que no hem assumit que, si apostem per l’esperança, no podem cometre l’error de refer la història intentant retornar al lloc de partida, pujant a cavall del mateix model que ens ha portat pel camí del pedregar. Un model, no em cansaré de dir-ho perquè tots els mesells ho entenguin, basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones. Mentre fer-se ric i poderós sigui l’objectiu de la vida, d’esperança no se’n pot tenir gaire, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent-nos jocs de mans i magarrufes ens voldran portar a l’hort, per tornar-nos a desplomar. Si volem aferrar-nos de veritat a l’esperança, caldria que s’apostés fort per les persones, reinvertint els beneficis de la societat al seu servei i no al contrari. Quan l’objectiu d’arribar al poder sigui per gestionar bé la riquesa comuna en profit de les persones i no per treure’n profit personal, es podrà recuperar l’esperança. És a dir: mentre hi hagi vida, hi haurà esperança si establim el benestar de totes les persones i no d’unes quantes, com a prioritat. Seria un bon punt de partida que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés de tots els pressupostos i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables, en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa, aprenent a gestionar el seu futur sense dependre de les almoines o de les sobres dels banquets del primer món. Aquesta és l'única esperança que ens queda per sortir-nos-en de la crisi de valors i no recaure en la deshumanització. Us proposo per avui aquesta reflexió per contrarestar els efectes nocius de la gran carrinclonada del dia, la morbositat de la declaració de la filla del rei davant un jutge per corrupció i la consagració de la gran mentida del sistema en matèria d’igualtat. Una princesa quan va a declarar com imputada no necessita mobilitzar un exercit de policies perquè la protegeixin i no prengui mal. Espero que el senyor jutge no faci cap genuflexió quan la saludi. El que us estava dient: mentre les princeses passin per davant de les persones, no us en refieu gaire de l’esperança.