LA MANIA DE REFORMAR PER REFORMAR

No sempre que es retoca la solfa millora la musica i la majoria de vegades que s’abusa dels retocs enlloc d’una melodia encantadora el resultat de la reforma és un orgue de gats. Cada vegada que gira la truita política els ministres del govern entrant que es delien per fer un solo i guanyar-se galons, es treuen del barret com uns il•lusionistes de barraca de fira, sense encomanar-se a Déu ni al diable, “la reforma definitiva”, la qual per desgràcia sempre resulta un bunyol de ca l’ample que ja demana a crits ser contrareformada des de les beceroles degut als ulls de poll i sentiments que toca i pels problemes que desvetlla on no n’hi havia cap. Aquesta ventolera reformista no es patrimoni de les dretes ni de les esquerres: totes hi tenen la mà trencada a fer jocs de mans i si a més a més disposen de majoria suficient per fer allò que els roti són capaços de posar potes enlaire la cultura, l’educació, la justícia, la sanitat o el món laboral, disgustant tot déu, sigui perquè les reformes es queden curtes o es passen de rosca. Els que les abonen suposo que prou voldrien que cada reforma fos com un vestit a mida dels ciutadans, perquè tothom s’hi sentís còmode, però per desgràcia el que pretenen moltes vegades és que tothom es posi el vestit que ells porten i com que això és un absurd acaben discutint a bufetades amb els que es neguen a disfressar-se a vegades amb vestits de fa cent anys que fan flaire de naftalina i aquestes pretensions, vulguis que no, treuen de polleguera els ciutadans més pacífics. A la meva manera de veure el que caldria seria reflexionar amb sinceritat si realment tanta afició a la reforma respon a una necessitat o només a l’afany desmesurat de protagonisme d’un ministre narcisista o si al darrera d’aquestes maniobres reformistes hi ha motius quelcom més maquiavèl•lics i ideològics. Aleshores potser descobrirem que llevat de en comptades excepcions al darrera de cada reforma hi han interessos creats per grups de pressió organitzats, en definitiva, per mantenir la tradició dels peixos grans cruspint-se els petits i del pensament únic. Si de mi depengués, obligaria que qualsevol rampell reformista per tirar endavant hagués de comptar sempre amb una majoria de més de dos terços dels representants del poble, per tal de garantir dues qüestions fonamentals perquè la democràcia no es converteixi en un circ de nans: que en primer lloc qui impulsi una reforma  abans l’hagi contrastat a fons amb la societat civil a la que representa, tant pel que fa a la lletra de la llei com els serrells, avortant que els ciutadans s’hi rebotin fent-ne objecció activa posant-s’hi de cul i, en segon lloc, que quan torni a girar la truita els nouvinguts al poder no tombin lleis per despit o venjança, fent-les empassar als ciutadans tant si volen com si no. Reformar per reformar no surt gratis, ni en recursos ni en bona convivència.