GERANIS I PENSAMENTS

Al tornar cap a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre tots els cent i escaig de balcons que hi ha al veïnatge, només s’hi veuen flors en dos. Un és el de casa i l’altre el d’uns amics encantadors de la casa del costat: jo hi tinc geranis, penjats de la paret, a l’estil andalús, perquè es vegin millor i no carreguin de pes i d’humitat el terra del bacó, i els veïns hi han tingut tot l’hivern pensaments grocs que no sé amb què els deuen abonar de tanta patxoca com fan i d’aquí a quatre dies hi afegiran dos o tres geranis. En tot el carrer, no en veig cap altre de balcó florit. Els meus geranis enguany pràcticament els he salvat tots de la plaga de la mosca collonera que els corseca l’entranya i de les glaçades que els deixen entercs, i alguns ja estan florint. De tota la vida, a casa es han agradat les flors i si bé al meu balcó no s’hi han aclimatat més que geranis, en ple esclat primaveral de les plantes la borratxera i la sensació de goig i orgull no es pot explicar a qui no li agradin les flors ni tenir el balcó com un jardí. És comparable a la impossibilitat de fer entendre la satisfacció que dóna ser propietari d’un gos o un gat, als que no volen tenir animals de companyia ni regalats. Inclús sé de gent, perquè m’ho han confessat, que se senten ridículs esplaiant-se sobre l’especial relació que es pot arribar a tenir, per exemple, amb un gos. Igualment passa quan pretens justificar perquè t’agrada tenir flors al balcó a un escèptic: veient la cara que hi posa de perdona-vides acabes deixant-ho córrer. Però us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria de balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors ufanoses? I, tanmateix, com potser milloraria el caràcter de les persones? Encara que us sembli mentida, són detalls que defineixen el tarannà de les ciutats. Arreu del món i a Espanya mateix trobes pobles on el cromatisme floral de les façanes de les cases et deixa agradablement sorprès i quan tractes amb la gent que hi viuen t’adones que són amables, extravertits i simpàtics, més que no pas els que passen de tanta floritura, que són més eixuts i rampelluts. Tenir flors al balcó o a la finestra del carrer està a l’alçada de tots els pressupostos i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor. Serà aquesta la raó que a tants de balcons no hi arribarà tampoc enguany la primavera? Si fos així, potser valdria la pena que els ajuntaments estimulessin la bona costum de posar flors als balcons, en benefici de l’estètica ciutadana i, sobretot, de l’estat d’ànim dels ciutadans. En Manel, el meu barber, diu que no, que això de posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que primer la gent s’hauria de sentir feliç i n’hi ha molta que les passa magres. Jo li replico que es pot ser feliç amb molt poca cosa i ell em fa que no amb el cap, que hi ha gent avui dia que fins i tot no arriba ni als mínims per sentir-se’n, de feliç. Li dic que no segueixi amb aquesta lletania, perquè al final em farà treure les flors del balcó per vergonya de voler sentir-me feliç malgrat tot. I fins aquí no penso arribar-hi perquè encara que les passo magres com tothom, ningú em podrà fer perdre la il•lusió per les petites coses que ens alegren la vida. És la meva manera de resistir i de no donar-los als quatre sapastres que ens governen la satisfacció de veure’m anorreat. El secret està en tenir més vida interior que no pas els que guanyen diners a cabassos a l'esquena dels treballadors. Però no ho diguem gaire alt, perquè aquests malparits són capaços de posar un impost als propietaris de balcons amb flors.