Passar una llarga estona en una sala d’espera d’urgències
de qualsevol hospital de la Sanitat pública imprimeix caràcter i et fa tocar de
peus a terra, en adonar-te que en aquestes sales s’hi troba l’altra cara de la
moneda d’una ciutat que a quatre passes viu aparentment feliç i confiada. Entre
les quatre parets d’urgències, assegut en una cadira anatòmicament incòmoda per
estar-s’hi hores, malalts i acompanyants aprenen a carregar-se de paciència,
entremig de persones que porten escrita a la cara amb una ganyota el dolor o la
incertesa del moment, perquè no saben de quin mal han de morir, una expressió
col•loquial que ve com anell al dit per definir l’estat d’ànim dels que esperen
o es desesperen a urgències d’un hospital. Allà es comença a entendre que la
vida té molts de cops amagats i traïdors i que no tot són flors i violes, que
hi ha més gent de la que ens pensem que sap patir en silenci, que n’hi ha que
s’ho passen més malament del compte menjant-se el coco, que d’altres fan cara
de resignació i d’experiència, debilitats a pessics per una malaltia que els
obliga a passar cada dos per tres per urgències i, també, gent que se sent
simplement sola i desemparada a tocar d’una ciutat amb milers d’habitants... Durant
tant de temps d’espera, la majoria de la gent parla amb el veí i per poc que es
pari l’orella s’escolten moltes històries, a vegades confidències i tot. Tanmateix,
s’hi poden observar detalls interessants. Com que malgrat els protocols
hospitalaris en teoria no fan diferències entre pacients d’aquí o de fora i que
no s’hi valen les in-fluències o les coneixences, sinó que en principi l’estona
d’espera es proporcional a la gravetat de cada cas, n'hi ha sempre més d'un que
no s’ho creu i bugona constantment maldats de tota mena, mirant de buscar
complicitats per anar a queixar-se. També s’hi palesa que el dolor i la
flaquesa no és exclusiva de la gent gran, sinó que es veuen joves descobrint el
pa que s’hi dóna quan un còlic, per exemple, fa perdre el món de vista.
Igualment la mossegada de la crisi es manifesta a urgències, amb un detall
significatiu que segurament us xocarà: una noia diagnosticada de pneumònia, amb
recomanació de repòs absolut durant una setmana, estava angoixada per la feina.
Només fa quatre o cinc anys que estar de baixa no preocupava a ningú més que
als empresaris que es queixaven de l'absentisme; en canvi, ara pot significar
que no et renovin contracte. Des d’una sala d’espera d’urgències es
descobreixen aspectes sorprenents de la vida. Però, per damunt de tot, una cosa
em va cridar l’atenció: que no obstant tot el que es diu de les queixalades a
la Sanitat pública la que ens queda encara és per treure’s el barret amb
comparació amb altres indrets i que una bona part d’aquesta excel•lència i del
mèrit s’ha de reconèixer a la professionalitat de metges i infermeres, les
quals tenint mil raons per estar justament desmotivats dediquen al
malalt-persona tot el temps que es mereix, sense estalviar paraules d’ànim,
fins a la darrera hora del seu torn de treball, quan per a moltes d'aquestes
persones els hi espera una segona tongada de feina a la llar . Mentre aquest
material humà aguanti ferm al peu del canó, la sanitat pública no s’estimbarà,
per molt que la matxuquin i la tractin com el mànec de l'escombra un reguitzell
de governants miops o massa llestos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada