QUI APUNTA EL MISTO, TÉ MÉS CULPA QUE NINGÚ

N’ha d’haver passat una de molt grossa perquè la Justícia fiqui el nas d’ofici en la vida quotidiana de les persones o de les institucions: sempre que es posa en marxa la màquina és perquè algú prem el botó. En canvi, un cop engegada costa d’aturar-la i, a vegades, se li perd el control i acaba fent saltar la banca. Per tant, que quedi clar que sempre hi ha una mà, innocent o no, que empeny el carro cap els Tribunals; no hi va tot sol. Quan es va tombar l’Estatut l’any 2010, la gracieta va ser obra dels senglars del PP. Admetre les querelles contra en Rosell (cas Neymar) o en Laporta (cas acció de responsabilitat), no fou caprici de cap jutge desvagat, sinó que dos socis concrets, per fastiguejar varen fer saltar la llebre. I la recent resolució del TSJC sobre la llengua vehicular a l’escola catalana, tampoc no és just imputar-la exclusivament als jutges, ja que el desencadenant de la cacera de bruixes són cinc famílies que van encendre el misto de la discòrdia. Una vegada feta aquesta prèvia, caldria preguntar-nos, també, si la justícia pot deixar sense empara un demandant, en base a la seva ridícula representativitat social?  En el cas del Barça, per exemple, un únic soci enfront de més de cent mil que no havien obert la boca. En el cas de l’Estatut, un partit minoritari en la comunitat autònoma, derrotat estrepitosament a les urnes i al Parlament, tira la pedra i se’n refia tant del resultat que ni amaga la mà. I en el més recent, el de fixar per primera vegada una quota mínima de llengua castellana, cinc famílies repatànies enfront de centenars de milers que ja els hi està bé com s’anava trampejant la complicada immersió lingüística i que tenen la sensació que de fora vingueren i de casa ens tragueren. És possible que algun jutge, a l’hora de decidir el plet, hi hagi posat més pa que formatge, però no ens enganyem: els culpable d’aquests enrenous no són els jutges sinó qui ha posat  en marxa els procediments. No seré jo qui els hi negui a cap dels recurrents el dret a burxar, però que sigui legal no vol dir que sigui just ni assenyat. Sobretot quan es plantegen les reclamacions als jutges més que per reparar un perjudici real, per fer la punyeta, per despit o, simplement, per enredar la troca sense preveure les conseqüències de la rampellada, com va passar en el cas de l’Estatut que, efectivament, va fer saltar la banca de la paciència i va obrir la caixa dels trons secessionistes. És possible que els jutges no poguessin fer altra cosa que establir en un 25% el percentatge mínim de classes que s’han de fer en castellà. Ara bé, com s’ho faran si els docents i la comunitat educativa els deixen plantats? A la meva manera de veure, d’acord amb el dret natural, tot un poble no ha d’abaixar el cap davant mitja dotzena de persones que s’esbraven picant de peus a terra, com les criatures quan volen fer-se passar el punt. Com ja m’heu sentit dir altres vegades: allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.