Follow by Email

dimarts, 25 de febrer de 2014

L'EIXIDA (novel.la curta - capítol quart)

L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)
Capítol 4
Avui, que ja feia una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a donar senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut una hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut, moreno i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest delicat de protecció, com a mostra de domini, de possessió. Em fa l’efecte que ella caminava incòmoda i una mica encongida, impressió que em va confirmar el fet insòlit de no aturar-se a recollir la caca de la gosseta. Durant tot el temps que els vaig seguir amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa vehemència. Al revés d’altres vegades, tampoc han fet el mateix recorregut, sinó que han seguit carrer avall fins tombar cap a l’esquerra. Almenys he sabut que està bé, malgrat que la presència d’aquell home, ves per on, m’ha desassossegat. Estic comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb facilitat amb els altres agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués desfogar-me amb algú de confiança dels castells que m’estic muntant, segurament m’ajudaria a trobar explicacions simples a moltes de les coses que m’escamen. Però les circumstàncies són com són i a pesar que intento relativitzar tot allò que no m’incumbeix directament, no puc evitar la curiositat morbosa que m’inspiren certes situacions que observo i que sovint, potser, magnifico més del compte, perquè no tinc cap altra cosa per fer.
Només em tranquil·litza, repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves sospites, enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé de segur que la dona que suposava feia el salt al seu home no era cap ximpleria. Ha estat una casualitat la que m’ha permès de lligar caps definitivament. La dona treballa a casa d’un dentista que té el consultori al primer pis de l’edifici que hi ha davant per davant de l’escola. Les seves finestres les puc observar des de l’eixida, encara que sense afinar massa perquè els vidres són glaçats; però avui feia molta calor i les tenien entreobertes el suficient com per enxampar-los morrejant-se descaradament. El dentista és vidu des de no fa gaire i comparteix l’àtic amb una filla adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he deduït que fa al salt, després de veure l’escena dels fogots, perquè el cornut del seu home l’esperava com cada dia a l’hora de plegar, al peu de la porta. Quan ha sortit, s’han fet un petó a la galta i han marxat agafats de bracet, com dos perfectes enamorats.  
            Havent dinat hi ha hagut raons. La Sara i la seva mare s’han embrancat en una discussió que ha anat pujant de to, fins que s’han tirat els plats pel cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada jo. Feia poc que l’Anna se n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe m’ha desvetllat un instant de la becaina, però quan ha començat l’esverament de les dues dones se m’ha estroncat de cop la passió de son. La primera atzagaiada que m’ha arribat clara, ha sortit de la boca de la Sara:
- Si vós us penseu que hem de viure com si encara aconduíssim vaques esteu molt equivocada. La nena i jo ens guanyem prou bé la vida fora de casa i tenim dret a fer vacances quan ens plagui i com ens plagui. Ja m’he passat massa anys sent un escarràs. Ara guanyo deu vegades més que munyin aquelles besties i repartint llet fes fred o calor. Ve vaig fer prou deixant-hi mitja  joventut.
- No siguis tan desvergonyida – li va replicar la sogra -, que gràcies a les vaques has tingut sempre un plat calent a taula i vares poder estrenar roba i estudiar amb les monges.
- Ja veieu quins privilegis!
- El que passa és que el teu home et va fer malbé. Ja se sap, quan es va amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els regalen, s’han de suar i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los no els hi doneu importància i tants com n’entren en surten.
- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només faltaria que no pogués donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos vell. Es va comprar l’apartament i en prou feines hi varem passar quatre dies seguits, perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no penso acabar com ell. Treballo per viure bé al dia. I si em ve de gust fer dos mesos de vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la meva mestressa. A més a més, des de la platja estant també puc tancar molts negocis.
- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti la tova.
- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap feina. L’assistenta li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos ni us l’haureu de mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.
- Però aquest caprici val molts de quartos...
- I a vós que us importa? Que us he demanat res?  A més, això ho pagarà ell dels seus estalvis. Almenys que li serveixi d’alguna cosa el que arraconava per si tenia un mal de ventre o per polir-s’ho en putes.
- També són teus aquells diners.
- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en queden ja els trobaré i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut entre les vaques i el casament desesperat amb el primer home que em va dir alguna cosa. De fet, em pensava que casant-me seria lliure, però no va ser així ni de bon tros. No sé com us ho vareu fer per aconseguir que ell acceptés de venir a viure amb vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.
- No sé perquè remous tota aquesta història per justificar-te de tenir les mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla.
- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em sortiu amb aquestes bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de pencar, aguantant cabronades de tota mena. El que passa és que li sabem treure profit a la nostra feina. I si no ho voleu entendre, malament; perquè jo no penso pas renunciar-hi. Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls fins a la darrera setmana d’agost. I quan la nena acabi les seves vacances vindrà els caps de setmana. O sia que poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no s’enfila per les parets com vós.
            Al fer aquesta referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar, per de seguida tornar-hi, com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla que no se n’havia perdut un sol detall. De fet no es pot dir ben bé que es barallessin, ja que les discussions entre les dones d’aquesta casa sempre s’han desenvolupat en un to de veu exagerat, més exasperat del que realment és. Jo ja m’hi he acostumat, inclús als disbarats que m’esquitxen. Tot el que he escoltat em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la cosa ha esclatat perquè a la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi mentre elles s’estiguin de panxa al sol. Fins a cert punt, millor que tot m’ho faci la criada. No la conec encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba de la sogra. Si resulta que, en definitiva, la pago jo, suposo que també la podré manar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada