L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada per Cossetània Edicions)
Capítol 4
Avui, que
ja feia una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a donar
senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut una
hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut, moreno
i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest delicat de
protecció, com a mostra de domini, de possessió. Em fa l’efecte que ella caminava
incòmoda i una mica encongida, impressió que em va confirmar el fet insòlit de
no aturar-se a recollir la caca de la gosseta. Durant tot el temps que els vaig
seguir amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa vehemència. Al revés
d’altres vegades, tampoc han fet el mateix recorregut, sinó que han seguit
carrer avall fins tombar cap a l’esquerra. Almenys he sabut que està bé, malgrat
que la presència d’aquell home, ves per on, m’ha desassossegat. Estic
comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb facilitat amb els altres
agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués desfogar-me amb algú de
confiança dels castells que m’estic muntant, segurament m’ajudaria a trobar
explicacions simples a moltes de les coses que m’escamen. Però les circumstàncies
són com són i a pesar que intento relativitzar tot allò que no m’incumbeix
directament, no puc evitar la curiositat morbosa que m’inspiren certes situacions
que observo i que sovint, potser, magnifico més del compte, perquè no tinc cap
altra cosa per fer.
Només em tranquil·litza,
repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves sospites,
enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé de segur que
la dona que suposava feia el salt al seu home no era cap ximpleria. Ha estat
una casualitat la que m’ha permès de lligar caps definitivament. La dona treballa
a casa d’un dentista que té el consultori al primer pis de l’edifici que hi ha
davant per davant de l’escola. Les seves finestres les puc observar des de
l’eixida, encara que sense afinar massa perquè els vidres són glaçats; però
avui feia molta calor i les tenien entreobertes el suficient com per
enxampar-los morrejant-se descaradament. El dentista és vidu des de no fa gaire
i comparteix l’àtic amb una filla adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he
deduït que fa al salt, després de veure l’escena dels fogots, perquè el cornut del
seu home l’esperava com cada dia a l’hora de plegar, al peu de la porta. Quan ha
sortit, s’han fet un petó a la galta i han marxat agafats de bracet, com dos perfectes
enamorats.
Havent dinat hi ha hagut raons. La Sara i la seva mare s’han embrancat
en una discussió que ha anat pujant de to, fins que s’han tirat els plats pel
cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada jo. Feia poc que l’Anna se
n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe m’ha desvetllat un instant
de la becaina, però quan ha començat l’esverament de les dues dones se m’ha
estroncat de cop la passió de son. La primera atzagaiada que m’ha arribat clara,
ha sortit de la boca de la Sara :
- Si vós us penseu que hem de viure com si encara aconduíssim vaques
esteu molt equivocada. La nena i jo ens guanyem prou bé la vida fora de casa i
tenim dret a fer vacances quan ens plagui i com ens plagui. Ja m’he passat
massa anys sent un escarràs. Ara guanyo deu vegades més que munyin aquelles
besties i repartint llet fes fred o calor. Ve vaig fer prou deixant-hi mitja joventut.
- No siguis tan desvergonyida – li va replicar la sogra -, que gràcies a les vaques has tingut sempre
un plat calent a taula i vares poder estrenar roba i estudiar amb les monges.
- Ja veieu quins privilegis!
- El que passa és que el teu home et va fer malbé. Ja se sap, quan es
va amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els regalen, s’han de
suar i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los no els hi doneu
importància i tants com n’entren en surten.
- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només faltaria que no pogués
donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha
quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos
vell. Es va comprar l’apartament i en prou feines hi varem passar quatre dies
seguits, perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no penso
acabar com ell. Treballo per viure bé al dia. I si em ve de gust fer dos mesos
de vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la meva
mestressa. A més a més, des de la platja estant també puc tancar molts negocis.
- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti la tova.
- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap feina.
L’assistenta li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos ni us
l’haureu de mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.
- Però aquest caprici val molts de quartos...
- I a vós que us importa? Que us he demanat res? A més, això ho pagarà ell dels seus estalvis.
Almenys que li serveixi d’alguna cosa el que arraconava per si tenia un mal de
ventre o per polir-s’ho en putes.
- També són teus aquells diners.
- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en queden ja els trobaré
i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut entre les vaques i el
casament desesperat amb el primer home que em va dir alguna cosa. De fet, em
pensava que casant-me seria lliure, però no va ser així ni de bon tros. No sé
com us ho vareu fer per aconseguir que ell acceptés de venir a viure amb
vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.
- No sé perquè remous tota aquesta història per justificar-te de tenir
les mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de jove no treballa, de vell
dorm a la palla.
- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em sortiu amb aquestes
bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de pencar, aguantant
cabronades de tota mena. El que passa és que li sabem treure profit a la nostra
feina. I si no ho voleu entendre, malament; perquè jo no penso pas renunciar-hi.
Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls fins a la darrera setmana d’agost. I
quan la nena acabi les seves vacances vindrà els caps de setmana. O sia que
poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no s’enfila per les parets com vós.
Al fer aquesta
referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar, per de
seguida tornar-hi, com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla
que no se n’havia perdut un sol detall. De fet no es pot dir ben bé que es
barallessin, ja que les discussions entre les dones d’aquesta casa sempre s’han
desenvolupat en un to de veu exagerat, més exasperat del que realment és. Jo ja
m’hi he acostumat, inclús als disbarats que m’esquitxen. Tot el que he escoltat
em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la cosa ha esclatat perquè a
la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi mentre elles s’estiguin de panxa
al sol. Fins a cert punt, millor que tot m’ho faci la criada. No la conec
encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba de la
sogra. Si resulta que, en definitiva, la pago jo, suposo que també la podré
manar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada