EL PERILL D'ENGREIXAR LA MALA FAMA

Fins i tot els socis europeus ens han tingut de renyar: els hi arriba als seus nassos delicats la ferum que s’escapa de les nostres corts i latrines, queixant-se que no sabem fer net. I és que veuen que som capaços d’empaperar destacats dirigents xinesos, per exemple, desencadenant quasi un conflicte internacional amb una potència que valdria més no emprenyar gaire i, en canvi, anem a pas de puça a l’hora de treure’ns del damunt la crosta de corrupció domèstica i per culpa de la lentitud judicial quan la causa no es mediàtica, una trista demanda per acomiadament pot trigar un any a ser jutjada. Més de 300 polítics tenen diligències obertes com a sospitosos d’untar-se els dits i a més estan en marxa laborioses investigacions sobre com es van gestionar diverses entitats financeres que farcien els seus consells d’elefants polítics i sindicals per agrair-los en espècies els serveis prestats. En totes aquestes diligències obertes a presumptes delinqüents hi ha emmerdats, com a còmplices necessaris, funcionaris, banquers, empresaris i fins i tot algun familiar del monarca. No obstant això, no es té cap pressa en llençar les pomes podrides del cistell i es poden comptar amb els dits de la mà els que tasten el pa que s’hi dóna a la cangrí. A més a més, els pocs que són jutjats i condemnats no compleixen la pena imposada perquè ja se’ls hi està tramitant l’indult. I no parlem dels imputats que ocupen un càrrec de representació pública: llevat de poques excepcions no se’n desenganxen per les bones, a vegades ni amb aigua bullent. És clar que Europa s’ho mira amb preocupació: no agrada a ningú anar de bracet amb un soci xoriço, sobretot si està endeutat fins a les orelles. I no hi ajuda gaire a millorar la imatge dels espanyols que a una empresa de primera fila com Sacyr se li hagin descobert asos amagats a la màniga. Robar és lleig, però en aquest món dels negocis barrejats amb la política el que no es perdona són les trampes i nosaltres tenim fama de fer-ne a totes hores. A la meva manera de veure, hauríem de procurar que si algun dia ens independitzem primer hàgim fet net de la part que ens correspon d’aquestes vergonyes, desratitzant a fons i vacunant-nos en salut perquè no es reprodueixi mai més l’epidèmia, inculcant des de l’escola mateix valors que potser hem descuidat massa. Començant per respectar el més elemental de tots si es vol assegurar la bona convivència: que les lleis i les normes democràticament establertes s’han d’acatar encara que no agradin. Pensem-hi una mica! Amb tota la bona fe del món i fins i tot carregats de raó, quan ens oposem aferrissadament a complir una llei perquè la considerem injusta no ensenyem el principi que les lleis injustes s’han de canviar a les urnes, sinó que justifiquem agafar dreceres com la insubmissió. Però el fi mai justifica els mitjans. I no acatar les lleis, també és fer trampa. Com ho és no descarregar sense contemplacions, des del primer moment, tot el pes de la llei sobre les espatlles dels corruptes i dels tramposos, es diguin com es diguin.