Follow by Email

dimecres, 26 de febrer de 2014

L'ENCAIXADA LLUMINOSA

M’agradaria saber si el príncep Felip ha interpretat correctament el sentit de la negativa d’un ciutadà català a encaixar-li la mà, en la seva condició d’hereu de la Corona; el fet que aquest ciutadà sigui un petit empresari és purament anecdòtic. El que m’interessaria saber és si el príncep ha entès el gest o simplement el considera un acte de descortesia, ja que em temo que la seva claca li deu haver fet veure que els catalans son una gent mal educada i esquerpa, i que d’on no n’hi ha no en raja. Però, espero que si el príncep té criteri propi i això de fer discursos en català no es una pura excusa per fer-se el simpàtic i caure bé, no pot ignorar que a Catalunya es respira indignació pel tracte que rebem del govern que governa en nom de la Corona que ell representa. Des d’ahir tothom opina el que vol de la rebequeria del ciutadà que li va negar el compliment al príncep, però a la meva manera de veure no es just que el debat es centri només en si és de bona o mala educació. El ciutadà en qüestió no és cap secret que és un activista reconegut de l’independentisme radical: va ser fundador de Solidaritat Catalana. Però aquesta condició de militant sobiranista no impregna caràcter a la seva vida només en unes hores determinades i quan fa d’empresari ha de canviar el xip. Les ideologies són d’ús a full time i no s’apliquen a hores convingudes com una carota de treure i posar. L’empresari-ciutadà va rebre la notícia que les autoritats que havien inaugurat el Congrés de Mòbils, entre elles el príncep, passarien davant del seu estant per saludar-lo. Aleshores tenia dues opcions: anar-se’n a pixar una estona o esperar-se al peu del canó i dir-li al príncep que no es pot fer una encaixada d’amic amb qui et nega el pa i la sal. I va optar per la segona. Què se li ha de recriminar? D’entrada no va fer com altres que tiren la pedra i amaguen la mà. No fa gaires dies que l’infanta Cristina i el seu duc varen assistir a una recepció de l’alta societat barcelonina, reunida per festejar la boda de la filla d’un empresari pota negra: les reverències, la bava i les genuflexions es varen comptar per dotzenes, sense que a ningú - català o espanyol - li caigués la cara de vergonya, perquè segons diuen els protocols d’urbanitat de la gent fina a una mà estesa no se li pot fer un lleig. El príncep potser no en té cap culpa d’estar enmig del mullader, però com a bon coneixedor de la llengua catalana li deu ser familiar aquella dita que si no vols pols no vagis a l’era. I si tingués dos dits de front i una mica de perspicàcia política hauria de trametre al viatjant de gra cuit que està al timó del govern, amb el beneplàcit de la Corona, que la marineria catalana n’està fins als dallonses que se la tracti a baqueta i que la paciència té un límit. El ciutadà-empresari que no va acceptar l’encaixada, simplement li va fer palès que no ho faria fins que es reconegués al seu poble el dret a decidir. Per cert, el príncep de Girona, què en pensa de que un poble pugui votar en una consulta d’autodeterminació? Si accedís a debatre aquesta qüestió, sense línies vermelles, potser ens podríem començar a entendre. I a encaixar.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada