LA MERCÉ (relat inèdit)

LA MERCÈ  (relat inèdit)

Es veia venir d’una hora lluny, li digueren.

Tothom se n’havia adonat menys ell, pel que sembla. S’hi va haver de fotre una bona clatellada, per tocar de peus a terra. Però ara ja ho tenia clar: la Mercè s’engatava d’amagat cada dos per tres, i d’aquí venia que la cuina anés de mal en pitjor. S’ho hagué d’empassar per força, entre glop i glop del cafè més amarg: els gossos ja no es lligarien mai amb llonganisses, a casa seva.

            Varen arrendar el bar de la plaça petita feia tres anys, just quan a l’home de la Mercè van tancar-li la fàbrica i es va quedar sense feina. Li oferiren aquella ganga a mida d’una butxaca que trempava amb els cèntims de la indemnització, uns quartos que sense ser res de l’altre món per a ells representaven una fortuna, acostumats a estar sempre  escurats. Estaven convençuts que es faríem la barba d’or tenint negoci propi, sense cap amo que els xuclés la sang ni tenint a la vora cap capatàs torracollons; i el banc també els hi va deixar creure que tot serien flors i violes, perquè els hi va deixar diners sense regatejar, quasi més dels que necessitaven per arriar la seva empresa, encoratjant-los que no era igual ésser amo que mosso.

La Mercè, malgrat hi havia dies que es llevava baldada i per gust s’hagués quedat a casa a clapar, s’hi va deixar la pell a aquella cuina de mala mort, fent cada dia el miracle d’empescar-se tapes i plats a preus econòmics, que tornaven boja la clientela, per allò de la novetat. Massa sovint, però, després de baixar la persiana poc li quedava esma de res, i quan arribava al llit queia morta de són, i al tocar el despertador de matinada, encara no havia fet les paus de la pallissa del dia abans. Però no es podia plànyer, perquè si alguna vegada s’havia queixat el seu home li retreia que es feia el ronsa per mandra.

            El bar tenia tres tongades de feina. Abans de les vuit: entrepans a dojo. A mig matí, cafès amb llet i una pasta. I entre quarts d’una i quarts de quatre: tapes o el plat del dia. El seu home s’estava darrera del mostrador, servia taules i anava a la plaça, mentre que ella cuinava i rentava els plats. Si el negoci hagués rajat prou, hauríem llogat una ajudanta, i la Mercè no hagués anat tan escarrassada. Però les misses no donaven més que per anar tirant i pagar les trampes del banc que malgrat les bones paraules de quan es penjaren la corda al coll, no els hi perdonaven cap lletra a fi de mes. A la Mercé se li va marcir en quatre dies la poca joventut que li quedava, i el seu home no se’n va adonar fins entrepassegar-s’hi: la dona afogava les penes, les frustracions o vés a saber què, amorrant-se a l’ampolla quan la deixava sola per anar al mercat o a comprar tabac. La veritat era que la Mercè si que bevia una mica per tirar cap avall la mala astrugància que li feia aquell cansament que l’atuïa.

            La reculada forta del negoci es va notar al afluixar els clients del tercer torn: les tapes i el plat del dia no tenien requesta, en part perquè ella no hi posava els cinc sentits com abans, però també perquè d’un dia per altre tancaren tres o quatre despatxos i un parell de fabriquetes del veïnat. Tampoc no es feia cap obra pels voltants, de manera que les quadrilles de paletes que s’hi deixaven caure a fer la cervesa o a dinar, van estroncar-se. Després, els parroquians del primer torn també van desertar sense donar explicacions, perquè quan un es queda sense feina no sol tornar al bar on anava a dinar, per llepar-se les ferides amb companyia, i amb els passavolants que entraven per casualitat no n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Fins que un dia l’home de la Mercè va entrar a la cuina a l’hora de dinar, fastiguejat perquè només teníem un servei i no sabia estar-se com un estaquirot darrera la barra, i li va confessar a la dona que allò no podia continuar. Ella se’l va mirar sense fer-li cap retret, i es va posar a l’aigüera, a rentar el munt de vaixella bruta que se li havia acumulat en dos o tres dies, contenta de que podria reposar.

- Al bar li hem donat tot, i no ens ha tornar res. Val més que tanquem, Mercè – li va repetir l’home, resignat al fracàs per culpa de la crisi i del poc entusiasme d’ella.

La Mercè ni se’l va mirar, els ulls clavats a la pica, l’esquena corbada d’impotència i la boca closa. Només pensava que l’endemà, finalment, es podria quedar al llit fins a mig matí i que, potser, recuperaria les forces i les ganes de treballar.

- I si no és així - va decidir -, aniré al metge a veure de què em ve aquesta llei de deixadesa.

Això d’anar al metge, però, li feia tanta recança que ho anava allargant tant com podia des de feia temps, perquè temia que li trobarien un mal dolent. Tampoc el seu home l’havia animat gaire a fer-s’ho mirar, ja que ell no la veia com una malalta, sinó com una gandula.

Encabat de rentar plats i d’endreçar la cuina, es va treure el davantal i es va deixar caure a la cadira del costat de la taula. El seu home, per no veure-la en aquell estat d’abandó se’n va entornar cap a la barra. La Mercè, al quedar-se sola, va posar-se un cul de conyac, llençant a l’aigüera la resta del contingut de la botella.

- Ja no necessitaré beure més – es va animar -, per suportar el mal d’ossos i la migranya; dormiré tres dies seguits.