PRESSENTIMENT (relat inèdit)

PRESSENTIMENT

            Al principal de Guimerà, 14, era l’hora de sopar; però encara cap dels senyors havia donat senyals de vida. La Malika estava tan pendent de la porta d’entrada com del forn i, a més, no perdia de vista la taula del menjador, que tenia a mig parar.

Un cop li havien trencat la girada, ja res rutllava rodó, i ella era un sac de dubtes. No es decidia, per exemple, entre si seria millor treure el peix del forn amb una mata d’escarola com a frugal guarniment, o esperar una mica més, arriscant-se a una esbroncada si apareixien els senyors de repent i l’agafaven amb els pixats al ventre. Havia abaixat, expressament, el volum del televisor de plasma que li van instal·lar pocs dies després que comencés a treballar a la casa. Ella sempre va pensar que allò de la televisió era una indirecta per dissuadir-la de decantar-se-la fora de la cuina i que no s’escarxofés al sofà del menjador per seguir els seus culebrots favorits. Havia abaixat el volum, repeteixo, amb l’únic propòsit que no se li escapés ni el més petit soroll procedent de la porta si, a causa de les corredisses en adonar-se que feien salat, els senyors es descuidaven de prémer, com feien quasi sempre abans d’entrar a casa, un parell de vegades seguides el timbre. De fet s’hi havien tingut d’acostumar per força a trucar abans, d’ençà d’aquell dia que la minyona no s’esperava que tornessin tan aviat, i enfavada entre la tele i el sopar, gairebé li agafà un cobriment de cor al sortir-li la mestressa de trascantó.

            Normalment, a aquella casa es sopava a les dos quarts de deu del vespre amb una meticulositat sistemàtica, metòdica i quasi supersticiosa. Era l’únic àpat que feien plegats, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú s’apanyava com podia.

Tot i que aquesta sagrada tradició domèstica de sopar a la mateixa hora era respectada, més que dòcilment amb resignació, per part de tots els membres de la família des de feia qui sap quan de temps, aquell dia ja passaven vora de deu minuts de l’hora i cap d’ells - era obvi, veient la taula a mig parar i el menjador en penombra – no havia dit ni ase ni bèstia. Quan algú calculava que faria salat, prou que se’n cuidava, rai, de fer-ho saber a temps, ja que en cas contrari no s’estalviava el sermó del senyor Xavier, entre morros i males cares.

En qualsevol cas, arribar a misses dites era un incident que succeïa tan escadusserament que es podia considerar una simple anècdota, però aquell vespre era diferent: era la família en pes la que feia tard, raó per la qual la pobre Malika creia tenir motius més que suficients i raonables, per tenir, amoïnada i neguitosa, una mala nassada.

            Portava quasi dos anys servint a casa dels Barceló i no se’n recordava de cap altra vegada que, a l’hora de sopar, s’hagués trobat amb la taula parada i sense dispesers. No obstant això, el seu principal maldecap adés, davant l ’anormal circumstància i més enllà de l’angoixa pel què els hi podia haver passat als senyors, consistia en procurar que se li mantingués la sopa calenta, sense que la pasta s’estovés massa i, sobretot, si es que trigaven gaire, que la bona ganya que feia el peix no en sortís perjudicada d’enfornar-lo en excés.

Sopar justament a dos quarts de deu del vespre, no era conseqüència d’un capritx gratuït ni transitori de ningú en particular, sinó el resultat de fer avenir les conveniències de tots plegats. El senyor Xavier, amb sa vella mare sempre enganxada al darrera, baixava les persianes de la sabateria propietat de la família - que es trobava a només dues cantonades del pis on vivien - a dos quarts de nou en punt, fos hivern o estiu, plogués o nevés.

La senyora Conxita, la dona del senyor Xavier, plegava de la clínica dental on treballava d’infermera, una mica després de les vuit; però trigava una mitja hora llarga a recórrer en el seu utilitari, el trajecte des de la consulta fins a casa. I l’Andreu, l’únic fill del matrimoni, sortia de l’acadèmia on feia classes de repàs de les assignatures que portava ennuegades de l’Institut, al voltant de dos quarts de  vuit; no obstant això, sempre anava tan escopetejat darrera dels amics, que malgrat l’acadèmia tampoc no es trobava a l’altre cap de món, apurava tant l’estona de fer barrila que es presentava sempre, si fa o no fa, just a temps d’asseure’s a taula en el precís moment que començava el telediari. Ben pensat, potser fos l’hora d’inici del noticiari, el factor que, al cap i a la fi, es va prendre com a referència intranscendent, per determinar l’hora de sopar.

El senyor Xavier i la seva mare tornaven plegats de la sabateria perquè ella cada tarda, malgrat la fragilitat i les xacres pròpies d’una persona de setanta sis anys, s’entossudia a baixar a la botiga on matava les hores asseguda en l’única butaca que es conservava en bon estat del mobiliari imitació rococó, original de quan la van inaugurar. I com una esfinx o una mòmia, segons com fos de delicat o detallista qui comentés l’extravagant pantomima diària d’una vella arrugada com un secall, palplantada a quatre pams de la caixa, per a no perdre’s cap de les anades i vingudes ni cap incident, per insignificant que semblés, mentre saludava amb una carassa de complicitat i satisfacció els escassos clients supervivents de la seva etapa gloriosa al capdavant del negoci. Quan els clients passaven per caixa a pagar el que havien comprat, repetia la reverència, acompanyant-la amb la més múrria de les llagoteries del seu ben assortit repertori. Durant el sopar, encabada la previsió meteorològica, la senyora Isabel posava el seu fill al corrent de tots els detalls i detallets que li havien cridat l’atenció aquella tarda a la botiga i que no li havien agradat, suposo que per justificar amb xafarderies impertinents el seu jornal.

Per cert, la Malika la primera vegada que va dirigir-se a la mestressa vella, no se li acudí res més que dir-li respectuosament: “senyoreta Isabelita”. Pensant afalagar-la amb aquell diminutiu amable i ensucrat, la rampelluda dona s’ho va prendre com una mostra de desvergonyiment guanyant-se la pobra minyona una agra escalfada d’orelles que li va servir d’escarment perquè, des d’aleshores hi mantingués les distàncies i no li posés els dits a la boca. La paraula recurrent dels seus ressentits retrets a l’hora de sopar, era “fleumes”, dedicada al comportament de les dependentes, una manera elegant de donar a entendre que eren unes gandules sense necessitat d’emprar una paraula tan vulgar: era la seva queixa eterna a mesura que se li va agrejar el caràcter, en percebre amb desesperació i impotència que el nervi i l’empenta amb que s’havia fet veure de jove li giraven l’esquena, deixant-la en evidència cada dos per tres.

La sabateria dels Barceló era un dels establiments més antics i un referent del prestigi comercial que la ciutat havia tingut al llarg de la història del país, com a capital de comarca. Malgrat això, després d’una irremeiable i costosa rentada de cara de la botiga fou necessari reduir a la meitat la dependència, ja que degut a la creixent i radical competència de nous establiments sense tantes pretensions, la nombrosa i selecta clientela d’anys reculats s’havia aprimat considerablement, perdent la posició hegemònica que tenia en el ram dels sabaters quan ella era jovenassa, resignant-se a mantenir-la com una més de les sabateries que pujaven persianes cada dematí.

Mentre el coratge i el delit li ho va permetre, la senyora Isabel es va encarregar personalment de portar la caixa, lloc des d’on, a la seva manera d’entendre un negoci, es dirigia el seu rumb; un honor i una responsabilitat de la qual n’estava més que orgullosa, en tant que l’única descendent dels Barceló autèntics. Remarco expressament el qualificatiu “autèntics”, precisament perquè una de les desil·lusions més grans de la seva vida era que si el seu nét s’avingués a continuar l’empresa familiar, quan ella ja no hi fos per oposar-s’hi, l’històric i noble llinatge dels Barceló, que figurava als rètols estampits sobre les dues portes de la botiga, el reemplaçaria sense pena ni gloria un cognom tan ordinari com el de Martínez, que fou son marit, al cel sigui. De manera que gairebé preferia que l’Andreu es dediqués de gran a un altre ofici, i que la sabateria tanqués portes amb el rètol de tota la vida intacte a la façana. Tot i el seu orgull, al empassar-se l’euro la pesseta com a moneda de bescanvi, el món li va caure al damunt i només llavors, a contracor va resignar-se a deixar la batuta del negoci en mans del seu únic fill, en Xavier Martínez Barceló. Aquest, després d’unes quantes setmanes d’un constant estira-i-arronsa amb sa mare, va transferir les sagrades funcions de caixera a una dependenta de confiança, que ja li ajudava a portar els comptes d’amagat, des de feia mesos.

A despit de la demostrada competència professional de la nova caixera i de la simpatia com la noia tractava a tots els parroquians, a la senyora Isabel mai li va acabar de fer el pes aquella barjaula de comptable, per la senzilla raó que considerava usurpava l’honor de portar la caixa personalment algú de a família, dels que el seu fill se n’havia desempallegat d’aquell símbol, de seguida que va poder. Però va decidir que el seu deure era, mentre la portessin les cames, sacrificar-se consumint cada tarda fent d’espelma a la vora de la màquina registradora, com si no tingués res més a fer. I encara rai que no s’hi acostés també els matins, gràcies a que el doctor Fina, el metge de tota la vida dels Barceló, oportunament alliçonat sobre aquella mena d’obsessió que li havia agafat, la va convèncer de no matinar i d’estar-se al llit reposant, encara que no tingués son, fins ben repicades les deu. Si no sap què fer, resi – li va suggerir inflexible.

El senyor Xavier, doncs, escoltava la lletania de crítiques que destil·lava sa mare cada vespre, amb la mateixa absoluta indiferència que el metge, com qui sent ploure. En canvi, l’Andreu no se n’estava de postil·lar les basques de la seva àvia, amb el sarcasme descarnat propi d’un jove desvergonyit, la qual cosa provocava immediatament la protocol·lària desaprovació general, més que res per evitar que la iaia se sentís escarnida, i muntés una escena histèrica de les seves. La senyora Conxita, en aquest sentit, era més punyetera: aparentava escoltar amb molta atenció totes les queixes i falòrnies que vomitava la seva sogra, però en realitat tenia el cap donant voltes a una altra banda. 

La Malika fou contractada per la senyora Conxita i, per tant, era la mestressa jove qui la manava i li donava totes les instruccions domestiques, però com que la l’altra era la que passava més temps a casa, procurava fer-li la farina blana ja que, des de la topada del primer dia amb allò del tractament, va aprendre la lliçó que no li convenia contradir ni desobeir a la mestressa vella, puix sempre tindria les de perdre i, per altra banda, ja era prou espavilada per saber quan era millor nedar i guardar la roba, gràcies a les experiències viscudes amb les diverses mestresses que havia tingut. En la seva condició d’estrangera, sempre amb algun paper o permís oficial penjat d’algun tràmit, tampoc no podia permetre’s el luxe de portar la contraria, ni de ser massa pretensiosa.

Per altra part, no se’n fiava un pèl del fals posat de gata maula amb que la temptava la senyora Isabel quan li convenia tibar-la de la llengua, per assabentar-se’n d’algunes camàndules de la família. En qualsevol cas, fora d’aquestes petites i puntuals anècdotes, no tenia cap queixa del tracte que els Barceló li dispensaven, en general; llevat respecte del sou que li pagaven a canvi de les hores que la tenien lligada: n’estava segura que era bastant inferior al que li hagués correspost dret a llei. No obstant això, entre el jornal, la mitja dispesa que s’estalviava i el que pispava de mica en mica quan anava a plaça, podia anar tirant i fer bossa per tornar el que li devia a son germà gran, per ajudar-la a emigrar des del Safí natal.

Sempre li estaria agraïda a son germà per estalviar-li de fer la travessia entre el Marroc i la península, masegada de qualsevol manera a les atapeïdes, precàries i perilloses barcasses que es feien servir, habitualment, per traginar clandestinament emigrants desesperats. La va ajudar a passar l’estret, més o menys còmode dintre d’un compartiment camuflat a la caixa d’un camió, aprofitant quan els hi tocava guàrdia a determinats duaners que feien la vista grossa pel que fa als en teoria rigorosos registres reglamentaris, a canvi de fer-los córrer oportunament la bruixa. Sense cap dubte resultava molt més car aquest procediment de fugir de la misèria; però son germà gran, pel que semblava, podia permetre’s aquest i d’altres favors. Ella no va preguntar-li pas mai el com ni el per què dels luxes i privilegis de què presumia, tenint-li en compte només com l’havia tractada de bé en aquell tràngol, malgrat s’anés cobrant la ganga a pessics. I que consti que mai la va constrènyer pel que fa a les quotes, al contrari del que els hi passava a altres noies que coneixia, les quals quan s’enrederien a l’hora de pagar, els creditors les empenyien a buscar-se la vida pels bordells que controlaven, si no els hi arribava amb un jornal honrat per fer les paus.

És més, son germà fins i tot  li havia fet de bo per trobar un lloc on viure, un xic més decent que el de la majoria de les seves amigues: almenys ja era un gran què no tingués de compartir el pis amb altres llogaters i que estigués en un barri tranquil i discret de la ciutat. Això sí, de tant en quant li demanava petits favors a canvi, com per exemple que li guardés durant uns dies quatre paquets o que allotgés una o dues nits amics seus que estaven de pas; però ella, que no se’n malfiaria mai de son germà es deia que era el menys que podia fer, per correspondre a la seva generositat. Sobretot si els amics que ocasionalment hi feien parada i fonda, eren tan educats i reservats que ni la molestaven ni cridaven l’atenció dels veïns més suspicaços i previnguts en contra d’ella, simplement perquè es cobria el cap amb un mocador. Tot i que per la seva fesomia podia passar perfectament per una occidental, la delatava l’ús del mocador de cap que es posava sempre que sortia al carrer, perquè no volia renunciar a les seves arrels.

La Malika es va assegurar que eren les deu de la nit ben repicades abans de rendir-se: va treure el peix del forn i es va asseure, completament desorientada i desvalguda. Què dimonis podia estar passant? Fins i tot va comprovar que el telèfon estigués ben penjat, ja que no podia comprendre com era que cap dels senyors l’hagués trucat, almenys per tranquil·litzar-la o, si res més no, per donar-li instruccions. Va ésser en el precís moment que va reconèixer en la pantalla del televisor el monument de la plaça de la cantonada, quan maquinalment va apujar el volum de l’aparell i es va assabentar de quina podia ésser l’explicació del desgavell que estava trastocant la rutina domèstica i la seva paciència: uns delinqüents havien comés un atracament a mà armada en un establiment dels voltants i la policia havia acordonat un perímetre de seguretat per intentar atrapar-los, tallant a la valenta la circulació per tots els carrers de l’entorn.

Es va precipitar al balcó del menjador perquè era des d’on es tenia accés a l’avinguda i, sense necessitat de sortir-hi, ja va notar la insòlita tranquil·litat acústica; era el què, evidentment, cridava més l’atenció en aquella hora punta, quotidianament escandalosa, plena de cotxes i de gent que anava a corre-cuita per arribar d’hora a casa, després de plegar de la feina. Era una calma estranya i sostinguda, esquinçada només pels tocs de botzina histèrics d’alguns conductors impacients, que no suportaven quedar-se atrapats en un formidable embús, que no sabien a què era degut. A través dels estors, espiant discretament, va comprovar que als balcons i finestres dels edificis del davant hi treien el nas curiosos tan preocupats com ella, que tractaven també de fer-se’n una idea del colossal galimaties.

Va tornar a la cuina per veure si a la tele s’aclaria alguna cosa més, però li va servir de poca ajuda la pantalla: s’hi seguien referint al succés, és clar, però en un to imprecís i superficial, per part d’una locutora que no sabia dissimular amb gaire traça que estava ben eixuta de novetats i d’idees, i que tenia d’improvisar sobre la marxa a mesura que algú, discretament, li passava recadets descafeïnats. De fet, aquell bust parlant es limitava a marejar la perdiu, mentre la imatge que reproduïa la pantalla una i altra vegada corresponia a la veïna plaça de la Reforma, plena de gom a gom de cotxes atrapats en totes les direccions.

El rellotge de paret del menjador va recordar-li que eren un quart d’onze. Estava tan acostumada a compartir la jornada amb aquell company immaterial, que les campanades, sobretot les que corresponien als quarts d’hora, ja li passaven desapercebudes; en canvi, aquell vespre les sentia totes, com si toquessin més fort i volguessin contribuir a fer-li perdre els estreps. Coincidint amb el darrer tritlleig que va sortir de la panxa d’aquella còpia aburgesada del famós Big-ben, va percebre el soroll que feia la porta d’entrada quan es tancava de cop. Es va precipitar cap al rebedor tan nerviosa, que quasi va ensopegar amb qui acabava d’entrar: un senyoret Andreu, a la deriva.

- Suposo que ja s’ha sopat, oi? – va ser el Déu vos guard! amb que es va presentar el noi de la casa, emmurriat  però resignat a que el sermonegessin pel retard.   

- Com vol que hagin sopat, si vostè és el primer de la tribu a qui se li veu el pèl! – va protestar la Malika, que amb l’Andreu s’hi atrevia una mica més a descarar-se.

- Diantre, no ho entenc! La mamà pot ser que estigui atrapada en aquest desori que han muntat els municipals, però no m’explico com és que no hagin arribat el pare i l’àvia, estant com està la botiga a dues passes – l’Andreu féu aquesta reflexió en veu alta, com qui està plantejant l’enunciat d’un problema a la pissarra, abans d’aïllar la incògnita: - Has intentat trucar-hi a la botiga, almenys?

- No he gosat – contestà amb sinceritat la Malika, sense aclarir que havia estat temptada de marcar el número dues vegades.

- Doncs és la primera cosa que se t’havia de passar pel cap – li va retreure, com si necessités encolomar la culpa a algú pel que estava passant.

L’Andreu va marcar el número privat del seu pare, i el rostre de la Malika es va il·luminar amb una espurna d’esperança. No obstant això, després de varis intents en va, al posat de la minyona s’hi va reflectir el creixent desassossec que se li estava escampant per tot el cos, enervat per la impaciència i la inseguretat. Tanmateix, l’Andreu va posar-se a localitzar desesperadament sa mare, però el seu mòbil insensible a l’ànsia que sentia, rebutjava obstinadament la trucada, dirigint-lo a una bústia de veu evasiva i recalcitrant.

Llavors va recórrer a l’únic recurs que li quedava per superar la torbació, que l’impedia de raonar sense pressió: -  Saps que et dic?, que m’acostaré a la botiga. Serà la manera d’esbrinar què carai passa.

Se li va ocórrer de sobte la que va considerar una idea excel·lent, malgrat qualsevol observador imparcial pensaria que era de pissarrí, i que ja se li podia haver acudit abans. Al sortir, va deixar-li a la noia quatre gargots engiponats en una fulla de paper, que va arrancar d’un bloc de notes que sempre hi havia a la tauleta del rebedor, per si de cas: - Aquí tens el número del meu mòbil per si, mentrestant, apareixen els pares. Truca’m  sense encantar-t’hi gens.

La Malika va assentir amb el cap mentre l’acompanyava a la porta. Si amb l’arribada de l’Andreu havia recuperat transitòriament la serenitat, al tornar-se a quedar sola li va flaquejar la moral, com si s’hagués escorregut pel forat de l’aigüera. I el  pressentiment que n’havia passat alguna de grossa, que estava en capella una greu contrarietat la va envair i no pogué evitar un calfred: sense explicar-se com, algunes vegades tenia sensacions com aquella i per enrevessades que fossin, per desgràcia sovint acabaven convertint-se en amargues premonicions confirmades. Per aquesta raó, avorria ensumar la mala astrugància, com per instint natural. Li sabia tant de greu ser d’aquesta mena de gent que diuen està tocada per un do, que va reaccionar ensorrant-se literalment en una de les incòmodes cadires de la cuina, sense perdre de vista de cua d’ull la pantalla, on ara un locutor empallegós estava explicant, amb emfàtiques gesticulacions de les mans, el pronòstic meteorològic per a l’endemà, com si en el món no hi hagués res de més d’interessant. Va abaixar el volum de l’aparell perquè li relliscava saber si demà plouria o faria vent i al abaixar el so fou quan la va sorprendre escoltar novament al carrer el xivarri habitual d’aquella hora. Es va precipitar al balcó contenta, sense cap recança perquè els veïns la veiessin xafardejar, comprovant que, efectivament, l’embús s’havia dissolt i la circulació estava en dansa, com si no hagués passat res.

– Menys mal! – es va dir, alleujada.

No obstant això, després d’un quart d’hora de normalitat absoluta al carrer, a casa no hi havia res de nou.

 – Si almenys m’avisessin que ja venen, podria anar escalfant la sopa i veure com arreglo el desastre del peix – remugava la pobra Malika, sense acabar-se de treure de sobre l’esgarrifosa sensació de defalliment que feia estona l’havia envaït. De bona gana hagués trucat al senyoret Andreu, però a l’últim moment se’n desdeia per por de ser inoportuna. La televisió tampoc no ajudava gens, prosseguint amb la programació normal. Era quasi mitjanit quan, per fi, va sonar el telèfon. A pesar que se li notava la veu alterada, va reconèixer de seguida l’accent inconfusible de la senyora Conxita.

- Encara hi ets, Malika? Doncs, au, plega i ves-te’n cap a casa, que aquesta nit no vindrem a sopar. I demà no cal que matinis, serà millor que esperis a casa teva fins que jo et truqui.

- Què passa, senyora? – la Malika no podia reprimir l’angoixa.

- No et preocupis, ves-te’n i emporta’t el menjar que es pugui fer malbé. Vigila de deixar-m’ho tot ben desconnectat!

Després de penjar l’aparell, la tensió acumulada les darreres hores es va desinflar en un plor contingut, però incontrolable. Estava segura que la pressentida i temuda desgràcia ja s’havia consumat, de la manera que fos. Tal com li va manar la senyora, ho va recollir tot i va abandonar la casa preguntant-se, extenuada, quines serien les sorpreses amb que es trobaria l’endemà.