PRESSENTIMENT
Al
principal de Guimerà, 14, era l’hora de sopar; però encara cap dels senyors
havia donat senyals de vida. La
Malika estava tan pendent de la porta d’entrada com del forn
i, a més, no perdia de vista la taula del menjador, que tenia a mig parar.
Un cop li havien trencat
la girada, ja res rutllava rodó, i ella era un sac de dubtes. No es decidia,
per exemple, entre si seria millor treure el peix del forn amb una mata
d’escarola com a frugal guarniment, o esperar una mica més, arriscant-se a una
esbroncada si apareixien els senyors de repent i l’agafaven amb els pixats al
ventre. Havia abaixat, expressament, el volum del televisor de plasma que li
van instal·lar pocs dies després que comencés a treballar a la casa. Ella
sempre va pensar que allò de la televisió era una indirecta per dissuadir-la de
decantar-se-la fora de la cuina i que no s’escarxofés al sofà del menjador per
seguir els seus culebrots favorits. Havia abaixat el volum, repeteixo, amb
l’únic propòsit que no se li escapés ni el més petit soroll procedent de la
porta si, a causa de les corredisses en adonar-se que feien salat, els senyors
es descuidaven de prémer, com feien quasi sempre abans d’entrar a casa, un
parell de vegades seguides el timbre. De fet s’hi havien tingut d’acostumar per
força a trucar abans, d’ençà d’aquell dia que la minyona no s’esperava que
tornessin tan aviat, i enfavada entre la tele i el sopar, gairebé li agafà un
cobriment de cor al sortir-li la mestressa de trascantó.
Normalment,
a aquella casa es sopava a les dos quarts de deu del vespre amb una
meticulositat sistemàtica, metòdica i quasi supersticiosa. Era l’únic àpat que
feien plegats, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú s’apanyava com
podia.
Tot i que aquesta
sagrada tradició domèstica de sopar a la mateixa hora era respectada, més que
dòcilment amb resignació, per part de tots els membres de la família des de
feia qui sap quan de temps, aquell dia ja passaven vora de deu minuts de l’hora
i cap d’ells - era obvi, veient la taula a mig parar i el menjador en penombra
– no havia dit ni ase ni bèstia. Quan algú calculava que faria salat, prou que
se’n cuidava, rai, de fer-ho saber a temps, ja que en cas contrari no
s’estalviava el sermó del senyor Xavier, entre morros i males cares.
En qualsevol cas,
arribar a misses dites era un incident que succeïa tan escadusserament que es
podia considerar una simple anècdota, però aquell vespre era diferent: era la
família en pes la que feia tard, raó per la qual la pobre Malika creia tenir
motius més que suficients i raonables, per tenir, amoïnada i neguitosa, una
mala nassada.
Portava
quasi dos anys servint a casa dels Barceló i no se’n recordava de cap altra
vegada que, a l’hora de sopar, s’hagués trobat amb la taula parada i sense
dispesers. No obstant això, el seu principal maldecap adés, davant l ’anormal
circumstància i més enllà de l’angoixa pel què els hi podia haver passat als senyors,
consistia en procurar que se li mantingués la sopa calenta, sense que la pasta
s’estovés massa i, sobretot, si es que trigaven gaire, que la bona ganya que
feia el peix no en sortís perjudicada d’enfornar-lo en excés.
Sopar justament a dos
quarts de deu del vespre, no era conseqüència d’un capritx gratuït ni
transitori de ningú en particular, sinó el resultat de fer avenir les
conveniències de tots plegats. El senyor Xavier, amb sa vella mare sempre
enganxada al darrera, baixava les persianes de la sabateria propietat de la
família - que es trobava a només dues cantonades del pis on vivien - a dos
quarts de nou en punt, fos hivern o estiu, plogués o nevés.
La senyora Conxita, la
dona del senyor Xavier, plegava de la clínica dental on treballava d’infermera,
una mica després de les vuit; però trigava una mitja hora llarga a recórrer en
el seu utilitari, el trajecte des de la consulta fins a casa. I l’Andreu,
l’únic fill del matrimoni, sortia de l’acadèmia on feia classes de repàs de les
assignatures que portava ennuegades de l’Institut, al voltant de dos quarts
de vuit; no obstant això, sempre anava
tan escopetejat darrera dels amics, que malgrat l’acadèmia tampoc no es trobava
a l’altre cap de món, apurava tant l’estona de fer barrila que es presentava
sempre, si fa o no fa, just a temps d’asseure’s a taula en el precís moment que
començava el telediari. Ben pensat, potser fos l’hora d’inici del noticiari, el
factor que, al cap i a la fi, es va prendre com a referència intranscendent,
per determinar l’hora de sopar.
El senyor Xavier i la
seva mare tornaven plegats de la sabateria perquè ella cada tarda, malgrat la
fragilitat i les xacres pròpies d’una persona de setanta sis anys, s’entossudia
a baixar a la botiga on matava les hores asseguda en l’única butaca que es
conservava en bon estat del mobiliari imitació rococó, original de quan la van
inaugurar. I com una esfinx o una mòmia, segons com fos de delicat o detallista
qui comentés l’extravagant pantomima diària d’una vella arrugada com un secall,
palplantada a quatre pams de la caixa, per a no perdre’s cap de les anades i
vingudes ni cap incident, per insignificant que semblés, mentre saludava amb
una carassa de complicitat i satisfacció els escassos clients supervivents de
la seva etapa gloriosa al capdavant del negoci. Quan els clients passaven per
caixa a pagar el que havien comprat, repetia la reverència, acompanyant-la amb
la més múrria de les llagoteries del seu ben assortit repertori. Durant el
sopar, encabada la previsió meteorològica, la senyora Isabel posava el seu fill
al corrent de tots els detalls i detallets que li havien cridat l’atenció
aquella tarda a la botiga i que no li havien agradat, suposo que per justificar
amb xafarderies impertinents el seu jornal.
Per cert, la Malika la
primera vegada que va dirigir-se a la mestressa vella, no se li acudí res més
que dir-li respectuosament: “senyoreta Isabelita”. Pensant afalagar-la amb
aquell diminutiu amable i ensucrat, la rampelluda dona s’ho va prendre com una
mostra de desvergonyiment guanyant-se la pobra minyona una agra escalfada
d’orelles que li va servir d’escarment perquè, des d’aleshores hi mantingués
les distàncies i no li posés els dits a la boca. La paraula recurrent dels seus
ressentits retrets a l’hora de sopar, era “fleumes”, dedicada al comportament de
les dependentes, una manera elegant de donar a entendre que eren unes gandules
sense necessitat d’emprar una paraula tan vulgar: era la seva queixa eterna a
mesura que se li va agrejar el caràcter, en percebre amb desesperació i
impotència que el nervi i l’empenta amb que s’havia fet veure de jove li
giraven l’esquena, deixant-la en evidència cada dos per tres.
La sabateria dels
Barceló era un dels establiments més antics i un referent del prestigi
comercial que la ciutat havia tingut al llarg de la història del país, com a
capital de comarca. Malgrat això, després d’una irremeiable i costosa rentada
de cara de la botiga fou necessari reduir a la meitat la dependència, ja que
degut a la creixent i radical competència de nous establiments sense tantes
pretensions, la nombrosa i selecta clientela d’anys reculats s’havia aprimat
considerablement, perdent la posició hegemònica que tenia en el ram dels
sabaters quan ella era jovenassa, resignant-se a mantenir-la com una més de les
sabateries que pujaven persianes cada dematí.
Mentre el coratge i el
delit li ho va permetre, la senyora Isabel es va encarregar personalment de
portar la caixa, lloc des d’on, a la seva manera d’entendre un negoci, es
dirigia el seu rumb; un honor i una responsabilitat de la qual n’estava més que
orgullosa, en tant que l’única descendent dels Barceló autèntics. Remarco expressament
el qualificatiu “autèntics”, precisament perquè una de les desil·lusions més
grans de la seva vida era que si el seu nét s’avingués a continuar l’empresa
familiar, quan ella ja no hi fos per oposar-s’hi, l’històric i noble llinatge
dels Barceló, que figurava als rètols estampits sobre les dues portes de la
botiga, el reemplaçaria sense pena ni gloria un cognom tan ordinari com el de Martínez,
que fou son marit, al cel sigui. De manera que gairebé preferia que l’Andreu es
dediqués de gran a un altre ofici, i que la sabateria tanqués portes amb el
rètol de tota la vida intacte a la façana. Tot i el seu orgull, al empassar-se
l’euro la pesseta com a moneda de bescanvi, el món li va caure al damunt i
només llavors, a contracor va resignar-se a deixar la batuta del negoci en mans
del seu únic fill, en Xavier Martínez Barceló. Aquest, després d’unes quantes
setmanes d’un constant estira-i-arronsa amb sa mare, va transferir les sagrades
funcions de caixera a una dependenta de confiança, que ja li ajudava a portar
els comptes d’amagat, des de feia mesos.
A despit de la
demostrada competència professional de la nova caixera i de la simpatia com la
noia tractava a tots els parroquians, a la senyora Isabel mai li va acabar de
fer el pes aquella barjaula de comptable, per la senzilla raó que considerava
usurpava l’honor de portar la caixa personalment algú de a família, dels que el
seu fill se n’havia desempallegat d’aquell símbol, de seguida que va poder.
Però va decidir que el seu deure era, mentre la portessin les cames,
sacrificar-se consumint cada tarda fent d’espelma a la vora de la màquina
registradora, com si no tingués res més a fer. I encara rai que no s’hi acostés
també els matins, gràcies a que el doctor Fina, el metge de tota la vida dels
Barceló, oportunament alliçonat sobre aquella mena d’obsessió que li havia
agafat, la va convèncer de no matinar i d’estar-se al llit reposant, encara que
no tingués son, fins ben repicades les deu. Si no sap què fer, resi – li va suggerir inflexible.
El senyor Xavier, doncs,
escoltava la lletania de crítiques que destil·lava sa mare cada vespre, amb la
mateixa absoluta indiferència que el metge, com qui sent ploure. En canvi,
l’Andreu no se n’estava de postil·lar les basques de la seva àvia, amb el
sarcasme descarnat propi d’un jove desvergonyit, la qual cosa provocava
immediatament la protocol·lària desaprovació general, més que res per evitar
que la iaia se sentís escarnida, i muntés una escena histèrica de les seves. La
senyora Conxita, en aquest sentit, era més punyetera: aparentava escoltar amb
molta atenció totes les queixes i falòrnies que vomitava la seva sogra, però en
realitat tenia el cap donant voltes a una altra banda.
La Malika fou
contractada per la senyora Conxita i, per tant, era la mestressa jove qui la
manava i li donava totes les instruccions domestiques, però com que la l’altra
era la que passava més temps a casa, procurava fer-li la farina blana ja que,
des de la topada del primer dia amb allò del tractament, va aprendre la lliçó que
no li convenia contradir ni desobeir a la mestressa vella, puix sempre tindria
les de perdre i, per altra banda, ja era prou espavilada per saber quan era
millor nedar i guardar la roba, gràcies a les experiències viscudes amb les
diverses mestresses que havia tingut. En la seva condició d’estrangera, sempre
amb algun paper o permís oficial penjat d’algun tràmit, tampoc no podia
permetre’s el luxe de portar la contraria, ni de ser massa pretensiosa.
Per altra part, no se’n
fiava un pèl del fals posat de gata maula amb que la temptava la senyora Isabel
quan li convenia tibar-la de la llengua, per assabentar-se’n d’algunes
camàndules de la família. En qualsevol cas, fora d’aquestes petites i puntuals
anècdotes, no tenia cap queixa del tracte que els Barceló li dispensaven, en
general; llevat respecte del sou que li pagaven a canvi de les hores que la
tenien lligada: n’estava segura que era bastant inferior al que li hagués
correspost dret a llei. No obstant això, entre el jornal, la mitja dispesa que
s’estalviava i el que pispava de mica en mica quan anava a plaça, podia anar
tirant i fer bossa per tornar el que li devia a son germà gran, per ajudar-la a
emigrar des del Safí natal.
Sempre li estaria
agraïda a son germà per estalviar-li de fer la travessia entre el Marroc i la
península, masegada de qualsevol manera a les atapeïdes, precàries i perilloses
barcasses que es feien servir, habitualment, per traginar clandestinament
emigrants desesperats. La va ajudar a passar l’estret, més o menys còmode
dintre d’un compartiment camuflat a la caixa d’un camió, aprofitant quan els hi
tocava guàrdia a determinats duaners que feien la vista grossa pel que fa als
en teoria rigorosos registres reglamentaris, a canvi de fer-los córrer
oportunament la bruixa. Sense cap dubte resultava molt més car aquest
procediment de fugir de la misèria; però son germà gran, pel que semblava,
podia permetre’s aquest i d’altres favors. Ella no va preguntar-li pas mai el
com ni el per què dels luxes i privilegis de què presumia, tenint-li en compte
només com l’havia tractada de bé en aquell tràngol, malgrat s’anés cobrant la
ganga a pessics. I que consti que mai la va constrènyer pel que fa a les
quotes, al contrari del que els hi passava a altres noies que coneixia, les
quals quan s’enrederien a l’hora de pagar, els creditors les empenyien a
buscar-se la vida pels bordells que controlaven, si no els hi arribava amb un
jornal honrat per fer les paus.
És més, son germà fins i
tot li havia fet de bo per trobar un
lloc on viure, un xic més decent que el de la majoria de les seves amigues:
almenys ja era un gran què no tingués de compartir el pis amb altres llogaters
i que estigués en un barri tranquil i discret de la ciutat. Això sí, de tant en
quant li demanava petits favors a canvi, com per exemple que li guardés durant
uns dies quatre paquets o que allotgés una o dues nits amics seus que estaven
de pas; però ella, que no se’n malfiaria mai de son germà es deia que era el
menys que podia fer, per correspondre a la seva generositat. Sobretot si els
amics que ocasionalment hi feien parada i fonda, eren tan educats i reservats
que ni la molestaven ni cridaven l’atenció dels veïns més suspicaços i
previnguts en contra d’ella, simplement perquè es cobria el cap amb un mocador.
Tot i que per la seva fesomia podia passar perfectament per una occidental, la
delatava l’ús del mocador de cap que es posava sempre que sortia al carrer,
perquè no volia renunciar a les seves arrels.
Es va precipitar al
balcó del menjador perquè era des d’on es tenia accés a l’avinguda i, sense
necessitat de sortir-hi, ja va notar la insòlita tranquil·litat acústica; era
el què, evidentment, cridava més l’atenció en aquella hora punta,
quotidianament escandalosa, plena de cotxes i de gent que anava a corre-cuita
per arribar d’hora a casa, després de plegar de la feina. Era una calma
estranya i sostinguda, esquinçada només pels tocs de botzina histèrics d’alguns
conductors impacients, que no suportaven quedar-se atrapats en un formidable
embús, que no sabien a què era degut. A través dels estors, espiant
discretament, va comprovar que als balcons i finestres dels edificis del davant
hi treien el nas curiosos tan preocupats com ella, que tractaven també de
fer-se’n una idea del colossal galimaties.
Va tornar a la cuina per
veure si a la tele s’aclaria alguna cosa més, però li va servir de poca ajuda
la pantalla: s’hi seguien referint al succés, és clar, però en un to imprecís i
superficial, per part d’una locutora que no sabia dissimular amb gaire traça
que estava ben eixuta de novetats i d’idees, i que tenia d’improvisar sobre la
marxa a mesura que algú, discretament, li passava recadets descafeïnats. De
fet, aquell bust parlant es limitava a marejar la perdiu, mentre la imatge que
reproduïa la pantalla una i altra vegada corresponia a la veïna plaça de la Reforma , plena de gom a
gom de cotxes atrapats en totes les direccions.
El rellotge de paret del
menjador va recordar-li que eren un quart d’onze. Estava tan acostumada a
compartir la jornada amb aquell company immaterial, que les campanades,
sobretot les que corresponien als quarts d’hora, ja li passaven desapercebudes;
en canvi, aquell vespre les sentia totes, com si toquessin més fort i
volguessin contribuir a fer-li perdre els estreps. Coincidint amb el darrer
tritlleig que va sortir de la panxa d’aquella còpia aburgesada del famós
Big-ben, va percebre el soroll que feia la porta d’entrada quan es tancava de
cop. Es va precipitar cap al rebedor tan nerviosa, que quasi va ensopegar amb
qui acabava d’entrar: un senyoret Andreu, a la deriva.
- Suposo que ja s’ha sopat, oi? – va ser el Déu vos guard! amb que es
va presentar el noi de la casa, emmurriat
però resignat a que el sermonegessin pel retard.
- Com
vol que hagin sopat, si vostè és el primer de la tribu a qui se li veu el pèl!
– va protestar la Malika ,
que amb l’Andreu s’hi atrevia una mica més a descarar-se.
- Diantre, no ho entenc! La mamà pot ser que estigui atrapada en aquest
desori que han muntat els municipals, però no m’explico com és que no hagin
arribat el pare i l’àvia, estant com està la botiga a dues passes – l’Andreu
féu aquesta reflexió en veu alta, com qui està plantejant l’enunciat d’un
problema a la pissarra, abans d’aïllar la incògnita: - Has intentat trucar-hi a la botiga, almenys?
-
No he gosat – contestà
amb sinceritat la Malika ,
sense aclarir que havia estat temptada de marcar el número dues vegades.
-
Doncs és la primera cosa que se t’havia de passar pel cap – li va retreure, com si necessités
encolomar la culpa a algú pel que estava passant.
L’Andreu va marcar el
número privat del seu pare, i el rostre de la Malika es va il·luminar amb una
espurna d’esperança. No obstant això, després de varis intents en va, al posat
de la minyona s’hi va reflectir el creixent desassossec que se li estava
escampant per tot el cos, enervat per la impaciència i la inseguretat.
Tanmateix, l’Andreu va posar-se a localitzar desesperadament sa mare, però el
seu mòbil insensible a l’ànsia que sentia, rebutjava obstinadament la trucada,
dirigint-lo a una bústia de veu evasiva i recalcitrant.
Llavors va recórrer a
l’únic recurs que li quedava per superar la torbació, que l’impedia de raonar
sense pressió: - Saps que et dic?, que m’acostaré a la botiga.
Serà la manera d’esbrinar què carai passa.
Se li va ocórrer de
sobte la que va considerar una idea excel·lent, malgrat qualsevol observador
imparcial pensaria que era de pissarrí, i que ja se li podia haver acudit
abans. Al sortir, va deixar-li a la noia quatre gargots engiponats en una fulla
de paper, que va arrancar d’un bloc de notes que sempre hi havia a la tauleta
del rebedor, per si de cas: - Aquí tens
el número del meu mòbil per si, mentrestant, apareixen els pares. Truca’m sense encantar-t’hi gens.
La Malika va assentir amb
el cap mentre l’acompanyava a la porta. Si amb l’arribada de l’Andreu havia
recuperat transitòriament la serenitat, al tornar-se a quedar sola li va
flaquejar la moral, com si s’hagués escorregut pel forat de l’aigüera. I el pressentiment que n’havia passat alguna de
grossa, que estava en capella una greu contrarietat la va envair i no pogué
evitar un calfred: sense explicar-se com, algunes vegades tenia sensacions com
aquella i per enrevessades que fossin, per desgràcia sovint acabaven
convertint-se en amargues premonicions confirmades. Per aquesta raó, avorria
ensumar la mala astrugància, com per instint natural. Li sabia tant de greu ser
d’aquesta mena de gent que diuen està tocada per un do, que va reaccionar
ensorrant-se literalment en una de les incòmodes cadires de la cuina, sense
perdre de vista de cua d’ull la pantalla, on ara un locutor empallegós estava
explicant, amb emfàtiques gesticulacions de les mans, el pronòstic meteorològic
per a l’endemà, com si en el món no hi hagués res de més d’interessant. Va
abaixar el volum de l’aparell perquè li relliscava saber si demà plouria o
faria vent i al abaixar el so fou quan la va sorprendre escoltar novament al
carrer el xivarri habitual d’aquella hora. Es va precipitar al balcó contenta, sense
cap recança perquè els veïns la veiessin xafardejar, comprovant que,
efectivament, l’embús s’havia dissolt i la circulació estava en dansa, com si
no hagués passat res.
– Menys mal! – es va dir, alleujada.
No obstant això, després
d’un quart d’hora de normalitat absoluta al carrer, a casa no hi havia res de
nou.
– Si
almenys m’avisessin que ja venen, podria anar escalfant la sopa i veure com
arreglo el desastre del peix – remugava la pobra Malika, sense acabar-se de
treure de sobre l’esgarrifosa sensació de defalliment que feia estona l’havia
envaït. De bona gana hagués trucat al senyoret Andreu, però a l’últim moment
se’n desdeia per por de ser inoportuna. La televisió tampoc no ajudava gens,
prosseguint amb la programació normal. Era quasi mitjanit quan, per fi, va
sonar el telèfon. A pesar que se li notava la veu alterada, va reconèixer de
seguida l’accent inconfusible de la senyora Conxita.
-
Encara hi ets, Malika? Doncs, au, plega i ves-te’n cap a casa, que aquesta nit
no vindrem a sopar. I demà no cal que matinis, serà millor que esperis a casa
teva fins que jo et truqui.
-
Què passa, senyora? – la Malika no podia reprimir l’angoixa.
- No et preocupis, ves-te’n i emporta’t el menjar que es pugui fer malbé.
Vigila de deixar-m’ho tot ben desconnectat!
Després de penjar
l’aparell, la tensió acumulada les darreres hores es va desinflar en un plor
contingut, però incontrolable. Estava segura que la pressentida i temuda
desgràcia ja s’havia consumat, de la manera que fos. Tal com li va manar la
senyora, ho va recollir tot i va abandonar la casa preguntant-se, extenuada,
quines serien les sorpreses amb que es trobaria l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada