Cap
a la una va posar-se a trastejar per la cuina, ja que l’home li plegava de
treballar a les dues i quan arribava volia trobar la taula parada i el dinar a
punt. Avui havia pensat de fer-li un bacallà amb samfaina com a ell li
agradava, que s’hi lleparia els dits. Per aquesta raó, precisament, havia
sortit a comprar: no li quedaven tomàquets, un dels ingredients principals de
la recepta. Quan es posà a netejar els que necessitava per a un plat tan
delicat, al remenar dintre la cistella a cegues, els dits li van transmetre una
sensació de fàstic, al palpar una peça tova.
-
Uix! - va exclamar, quan va veure
que es tractava d’un tomàquet que s’havia tornat secalló després de voltar per
la cuina des de qui sap quants dies. No era pas dolent, però feia mala ganya, i
ja que podia triar al tenir-ne de sobres, en preferí d’altres més eixerits, la
veritat. De manera que, sense donar-hi cap importància, va llençar el tarat a
la bossa del racó.
Quan
ja tingué el bacallà fent el definitiu xup-xup, va anar a buscar sa sogra al
pis del davant, on solia estar-s’hi una bona estona cada matí, des de havent esmorzat
fins a l’hora de dinar, fent companyia a la iaia que hi vivia. La sogra de la Berta , tot i les xacres
pròpies de l’edat es conservava bastant bé, dreta l’esquena, fresca de pell i,
sobretot, amb el cap ben clar, de manera que al costat de la pobra veïna
baldada en un carretó de rodes, encara se sentia més valenta i coratjosa.
-
Què voleu que us faci per dinar,
padrina? – li va dir la
Berta , amb l’entonació de veu impostada que feia servir,
invariablement, per dirigir-se a la mare del seu home perquè la trobés
simpàtica, ja que no lligaven gaire al no haver-se encara acostumat a viure juntes,
des que es va quedar vídua.
-
No res, ja m’ho faré jo, nena. Em sembla
que em vindrà de gust una mossegada de pa amb tomàquet per acompanyar un bocí
de lluç fregit que va sobrar d’ahir vespre – li va contestar, agafant-se-li
de bracet perquè quan començava a caminar després d’una llarga estona asseguda,
la cama dreta li feia el boig.
La
sogra de la Berta, quan es ficava a la cuina no podia estar-se de xafardejar-ho
tot una mica, per veure si trobava quelcom per retreure-li a la jove, la qual des
que li havia prohibit acostar-se als fogons, no li acabava de fer el pes.
D’altra banda, la Berta ,
que amb les coses de menjar era bastant escrupolosa, sempre vigilava els
relleus que sa sogra entaforava d’amagat a la nevera i, sovint, els hi feia
desaparèixer d’una revolada, directament al racó quan no la veia, sense
contemplacions. Per aquesta raó, la dona escarmentada tenia el costum de
donar-hi, per si de cas, una llambregada de reüll a les escombraries de tant en
tant, sense dissimular. Així fou com hi descobrí el tomàquet rebregat, que la
seva nora acabava de rebutjar minuts abans.
-
Què hi fa aquest tomàquet aquí? – va
preguntar, satisfeta de poder-la renyar d’una punyetera vegada
-
Deixeu-lo estar padrina, no veieu que
està mig podrit?
La
dona el va sospesar amb la mà, anant exageradament en compte que no se li
esberlés, i amb el ganivet el va partir per la meitat, dient amb sornegueria: -
On el veus podrit? Està madur i prou.
Porta una llesca de pa i veuràs quin bé de Déu de suc escopirà. Podrit, tu si
que...!
Deixant
de banda les picabaralles quotidianes entre les dues dones per pura geloses una
de l’altra, el que acabo de contar-vos palesa l’evidència, entre tantes
d’altres com en trobaríem, que en aquest món de mones res és del tot veritat ni
del tot mentida, ja que depèn de com t’ho miris i del llepafils que siguis. Per
exemple: una cosa tan insignificant com el trist tomàquet pansit d’aquest
conte, per una de les dones tenia d’anar a parar al racó, mentre que l’altra en
feia bocades com si fos un requisit.
És a dir: la Berta va aprendre que no paga la pena enfilar-se
per les parets a les primeres de canvi, doncs cada cosa té la importància que
se li vol donar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada