EL LABERINT

Cada dia que passa tinc més la sensació que els governants ens enreden ficant-nos en un laberint endimoniat de teories econòmiques enfrontades entre el malbaratament i l’austeritat, entre la gestió i la transformació de recursos, un laberint que et dona la impressió que algú, amb tota la malicia del món, vol convertir en un cul de sac dialèctic per entretenir-nos com criatures. Avui, en el discurs sobre l’estat de la nació en Rajoy ens farà una enèsima demostració de la seva especialitat d’embolicar la troca. La majoria dels que hi estem atrapats en aquest laberint, al començament no ens desesperarem perquè teníem coll avall que seriem capaços de trobar el desllorigador, entre tanta teoria econòmica contradictòria, si hi reflexionàvem una mica. Però, avui que ja ens hem perdut entre tantes xifres macroeconòmiques que asseguren que anem de conya com a país encara que els ciutadans siguem cada dia més pobres, de cap manera es pot tirar la tovallola i arronsar-se en un racó, resignats a combregar amb rodes de molí. Per encoratjar-nos ens direm que no pot ser que el laberint sigui una trampa, que hi ha d’haver un forat per alguna banda i que el que passa és que no ens hi fixem prou. En el fons, són arguments per a no caure en la depressió ni en el derrotisme però no poden servir d’excusa per tapar la realitat: si ens poguéssim observar donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada a l’esplanada central del laberint i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode consensuat d’orientació per trobar la sortida en base a dosificar rigorosament el risc, en estimular l’esperit de sacrifici i disciplina convençuts que tots els laberints t en tenen de sortida, si el compromís és no deixar de caminar tots en el mateix sentit, colze contra colze, fins que s’estigui fora de la ratonera en que determinats poders fàctics ens volen atrapar, multiplicant les dificultats per desorientar-nos. Ara bé, si s’arribés a demostrar que el laberint l’han sabotejat expressament per fer-nos tornar bojos, potser algun dels que estan decidits a no rendir-se acabi perden la paciència i compleixi l’amenaça de tirar pel dret, fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida que ens convé, però cal recordar les lliçons de la història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo per les bones, no queda més remei que tallar-lo d’un cop de destral com va fer l’Alexandre el Gran amb el nus Gordià. El que em preocupa més, de tot plegat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que l’administrador del laberint estigui provocant que a algú se li’n vagi l’olla, perquè especula que un ball de bastons seria bo pels seus interessos.